Yvan Lara

Em sembla fantàstic que existeixin partits d’ultradreta. D’entrada perquè sóc un radical a favor de la radicalitat: les millors solucions no tenen perquè ser moderades; tampoc els extremistes es mereixen menys drets que els instal·lats al centre sociològic per pura pragmàtica electoral. Els partits d’ultradreta, a més, tenen un munt d’avantatges: clarifiquen enormement el panorama polític i faciliten la feina als votants, especialment al d’extrema dreta i al de la dreta moderada.

El que m’emprenya de la ultradreta no és que existeixi, és que arribi al poder de forma injusta. Amb un consens general a Occident contra el seu mètode clàssic d’assalt al poder (cop d’estat  + populisme, i fatxes a governar) la capacitat de l’extrema dreta per infiltrar-se i imposar-se s’ha evidenciat, però, com a infinita. Una de les primeres apostes va ser per integrar-se silenciosament dins els partits conservadors de tota la vida. Festa major, aquí no hi ha fatxes!, celebraven alguns. I sí, mentre hi visquin de forma marginal, tots contents, però si mai agafen el poder intern (cas dels aznaristes al PP o dels falcons que controlaven aquella titella anomenada Bush), acaben obtenint per a l’extrema dreta (camuflada de democristiana, de conservadora o fins i tot de liberal) uns rèdits en forma de parlamentaris o fins i tot de govern que, de presentar-se amb les cartes sobre la taula, mai li pertanyerien…

Els més espavilats han trobat encara una altra via: simplement ignoren la política tradicional i es concentren en el quart poder per aconseguir, des de mitjans filofeixistes i amb un populisme sense límits, no que l’extrema dreta governi sinó –més perillós encara— que impregni la nostra manera de veure el món, convencent-nos una mica cada dia, guanyant –batalla a batalla, segon a segon— el combat per l’hegemonia ideològica i cultural,  en el sentit de Gramsci.

Vist el panorama, la millor opció semblaria fomentar els partits feixistes, tenir-los ben identificats. El risc, però, també és majúscul. No només perquè poden acabar governant en coalició gràcies a la irresponsabilitat d’un partit gran (cas del govern italià amb Berlusconi) sinó per l’efecte altaveu. Algú s’en recorda d’en Le Pen? Ningú. Ja no existeix. La por a perdre vots ha fet que la dreta suposadament moderada hagi assumit gran part del seu programa per recuperar antics votants seduïts pel discurs del Front National. I ara la història es repeteix a Vic per evitar una fuga de vots cap a Plataforma per Catalunya (sí, la caverna no és una exclusiva espanyolista, és caverna i prou, que ja és…). És a dir, que no guanyen els partits d’ultradreta però sí l’ultradreta a seques. No tindrem líders d’ultradreta però sí programes i polítiques d’ultradreta, i això sí que és perillós…

Ara farà dues setmanes, en Gabriel Fernández feia una crida formal (ja havia deixat anar la idea en alguna tertúlia) a sortir de l’armari a tots els andorrans d’ultradreta, animant-los a organitzar-se políticament. Pel cas andorrà, la idea em genera els mateixos maldecaps que per a l’escenari global: en principi prefereixo tenir els ultres ben identificats i asseguts al Consell General amb el seu propi pin a l’americana, però amb un sistema que fomenta el conservadorisme, la por a l’efecte altaveu m’esgarrifa força… Quina és la solució, doncs? Difícil resposta… És el que té l’extrema dreta, que són insuportables facin el que facin i es disfressin del que es disfressin…

El que m’emprenya de la ultradreta no és que existeixi, és que arribi al poder de forma injusta, amb una capacitat per infiltrar-se i imposar-se infinita. Una de les primeres apostes va ser per integrar-se silenciosament dins els partits de centredreta. Festa major, aquí no hi ha partits fatxes!, celebraven alguns. Sí, mentre hi visquin de forma marginal, tots contents, però si mai agafen el poder intern (cas dels aznaristes al PP o dels falcons que controlaven en Bush), acaben obtenint per a l’extrema dreta uns rèdits que, de presentar-se amb les cartes sobre la taula, mai li pertanyerien… Els més espavilats han trobat encara una altra via: simplement ignoren la política tradicional i es concentren en el quart poder per aconseguir, des de mitjans filofeixistes, no que l’extrema dreta governi sinó que impregni la nostra manera de veure el món, convencent-nos una mica cada dia, guanyant –batalla a batalla, segon a segon– el combat per l’hegemonia ideològica… Vist el panorama, la millor opció semblaria fomentar els partits feixistes, tenir-los ben identificats. El risc, però, també és majúscul. No tan sols perquè poden acabar governant en coalició gràcies a la ir­responsabilitat d’un partit gran (cas d’Itàlia), sinó per l’efecte altaveu. Algú se’n recorda, d’en Le Pen? Ningú. La por a perdre vots ha fet que Sarko i companyia hagin assumit gran part del seu programa per recuperar antics votants. I ara la història es repeteix a Vic per evitar una fuga de vots cap a Plataforma per Catalunya. És a dir, que no guanyen els partits d’ultradreta però sí la ultradreta a seques. I això sí que és perillós…

Què carai és un Estat? És un país? I el País Basc o el Pays de la Loire són un Estat doncs, o són tan poc estatals com insular és l’Île de France? I aleshores què és un país? I una nació, què és? Un Estat és el govern central d’una nació? Per què als EUA els diuen Estats a les regions i nació al conjunt i aquí ho fem si fa o no fa a la inversa? Insisteixo, què carai és un Estat? Les respostes no són complicades –i encara menys a Andorra, on la nostra recent estatalització fa que qui més qui menys tingui un màster en la matèria–, però sí que són difícils de transmetre, especialment per la contaminació del debat sobiranista / antisobiranista perpetu als nostres territoris veïns… A partir d’ara, però, no valdran les excuses. Una de les maneres més senzilles de presentar conceptes consisteix a explicar-los per la seva absència i en el tema que ens ocupa, Haití té aquests dies la clau perquè puguem respondre a partir d’ara, amb una claredat absoluta, què carai és un Estat. El cas és paradigmàtic i, m’aventuro a dir, únic: d’una banda, perquè es tracta d’un lloc prou petit perquè una catàstrofe acabi de forma definitiva amb l’operativitat del consell de ministres i de la resta d’institucions i organismes de l’Estat i, de l’altra, perquè és un lloc sense Estat però on se suposa que hauria d’haver-hi Estat, on l’Estat es dóna per descomptat, on s’espera que l’Estat reaccioni (no es tracta d’un poble d’organització política no estatal). Cas per reflexionar doncs sobre el desgovern, la ingerència internacional (sempre negativa?; pot ser positiva?) i, també, sobre la maleïda dependència dels Estats…

L’Albert alça els ulls, veu que el seu cap fa una escapadeta al lavabo i aprofita per fer-se fan d’en Son Goku, en Josmar i en Nelson Mandela (en aquest ordre); dos carrers més avall, la Marta resol que la piràmide d’edats la faci la mare del professor d’informàtica si li ve de gust, que ella es dedicarà de ple a la vida associativa, concretament als grups que defensen que “lo que a las 12 de la noche parece Chopped, a las 6 de la mañana es jamón”, sospiten que “las palomas traman algo”, es lamenten de “per què el número d’autobús que jo agafo sempre ve l’últim”, o reconeixen/denuncien que “jo també m’afegeixo a grups estúpids de Facebook”; a l’altra banda del món, la Rita aprofita el dia de festa per recuperar pèrdues virtuals a la seva hamburgueseria virtual passant-se la santa tarda cuinant pollastres a l’ast virtuals que vendrà virtualment a un munt d’amics reals –aquests sí– que també aprofiten qualsevol estona lliure per cuinar –vigilant que no es cremin, sobretot!– fornades i fornades de pollastres a l’ast en codi binari… A cadascú el seu oci, no faltaria sinó! El que em sobta de tot plegat, però, és la manca de vergonya. A mi, que encara em costa reconèixer obertament que m’agrada el futbol i que dedico part del meu temps lliure a sentir insubstancials tertúlies on debaten hores i hores sobre la idoneïtat o no d’alinear Txigrinski contra el Sevilla (ves quin gran tema), l’últim que desitjaria si dediqués el més mínim segon a rostir pollastres digitals seria que se n’assabentés ningú. Ara, però, a ningú li fa vergonya. Indicador inequívoc que alguna cosa està canviant de debò…