La bombolla
Des de la perspectiva de qui no acostuma a passar set, més que llocs meravellosos els oasis m’han semblat sempre indrets d’allò més estranys, sospitosos de tot i més… En sentit figurat (l’oasi català), el mot tampoc no m’acaba de convèncer. Les alternatives més habituals (paradís fiscal o dels esquiadors), encara menys. Així, la metàfora que més em serveix per entendre i explicar Andorra és la de la cúpula de vidre, fora de la qual queden la pressió fiscal elevada, l’atur, la inseguretat, l’aire gris o els treballadors amb sida, però també la conciliació entre la vida laboral i la vida que val la pena viure, l’espontaneïtat, la justícia social o la solidaritat en sentit ampli… Dins de la cúpula, també, part del nostre folklore més particular: fins no fa gaire, el gest de descordar-se el cinturó de seguretat tot just passada la frontera; avui, els restaurants saturats de fum per no emprenyar uns turistes que, fumin o no, veuen prehistòrica una permissió que ja havien superat… El cas és que la cúpula és cada cop més fina i les filtracions es multipliquen en tots els sentits: entren impostos i taxes però també hores festives compartides o una protecció social més global. Hi haurà portes més infranquejables, com el preu de l’aparcament, intocable després del globus sonda patèticament llançat per la capital. Tampoc tindrem mai aeroport, però siguem optimistes: mai ens escanejaran quan tornem a casa… Si continuem avançant cap a Europa, però, la cúpula quedarà en simple bombolla. Hi ha qui ho qualificarà de drama, jo no n’estic tan segur: encara ens convé una gran dosi de normalitat…
