D’en Rijkaard deien que era més psicòleg que entrenador, fins i tot quan va evidenciar-se que era massa permissiu amb els seus pacients. A Guardiola, en canvi, la caricatura l’identifica amb les lletres, amb algun poemari de Martí i Pol sota el braç… Vaig aficionar-me al seguiment radiofònic de les rodes de premsa del Barça amb Van Gaal, per pura addicció a la seva dicció, sense fer gaire cas del contingut. Amb Antic, d’accent igualment exòtic però molt menys seductor, vaig desconnectar de seguida. En Rijkaard, davant dels micros, era simplement insuportable: elegància exquisida, sí, però amb una buidor explícita –i volguda– de contingut que perpetuava la imatge de l’esportista autàrquic, que no té res a dir si no és amb una pilota. Guardiola, en canvi, entra al drap. A totes. Amb elegància, però sempre respon. Ja sigui amb ironia, amb silenci, amb humor, per la directa o després de desviar-se per allà a on ell li interessa passar. No pateix els mitjans de comunicació, els aprofita. No els utilitza amb nocturnitat, fent ús d’influències diverses, els aprofita quan, obligat, s’hi exposa. I ho fa combinant humilitat i seguretat. Verb fàcil? Sí –i en diferents idiomes–, però no n’hi ha prou. La diferència amb la resta del gremi és la seva capacitat de tocar tantes tecles. Psicòleg com Rijkaard, pedagog com Cruyff, seductor comunicativament com els argentins, analista malaltís com pocs i sociòleg com ell sol. Perquè és aquí on rau la principal diferència, en la seva capacitat d’analitzar les microsocietats en què es mou (equip, club, lliga, entorn, país, Estat) i avançar-s’hi sempre…
Benvinguts al Big Brother global! Benvinguts a una nova edició de Gran Hermano en què tots –i per sempre– serem els protagonistes! Ai, anava ben despistat el pobre Orwell… Vigilància opressiva? I ara! Ni vigilància, ni opressiva! Exhibicionisme voluntari (valgui l’èmfasi)! No cal que ens vigilin, nosaltres ens exhibirem! Ni la religió, ni el futbol, el nou opi del poble és l’exhibicionisme i el seu revers, la tafaneria. Tot hi ajuda: els mitjans (globalització mediàtica, proliferació de xarxes socials virtuals), el model (Gran Hermano i la resta de realities) i el context (anomia generalitzada en una societat trista on l’únic oci vàlid sembla proporcionar-lo la discoteca o la caça d’exhibicions de coneguts –Facebook–, de desconeguts –YouTube– o d’éssers superiors –Gran Hermano– o definitivament patètics –Callejeros, El Diario de Patrícia–). El resultat, una societat dividida entre exhibidors i tafaners (depenent de les persones amb qui t’hagis anat al llit o de l’espectacularitat dels abdominals o de la pitrera…) on, com si fóssim productors televisius, tots acabem patint pels índexs d’audiència. I esperem al prime time per deixar anar el millor acudit en un sopar, i ens apuntem a un sopar encara que no ens vingui de gust, i li riem les gràcies a qui no en té ni mica, i ens inventem (o adaptem generosament) històries inversemblants… Tot per por que si no fem uns bons números d’audiència (o, encara pitjor, baixem el share respecte a aquell company de feina insuportable) ens acomiadin de la vida social, condemnant-nos, de passada, a l’oblit de les càmeres i a dinar sols per sempre més a l’office de la feina…
Un dels problemes de la setmana té un marc molt més limitat del que sovint es considera: no es tracta del periodisme esportiu en general sinó, generalment, del pseudoperiodisme que es fa a les portades i a les 20 primeres pàgines dels diaris de temàtica esportiva i a algunes ràdios i televisions. A partir de la pàgina 21 o a les seccions d’esport dels diaris generalistes el prefix pseudo sol estar de més, en seguir fil per randa els periodistes la tasca que la societat n’espera –informar de l’actualitat– fent-ho, a més, en algun cas, de forma brillant i exquisida (les cròniques d’atletisme de Segurola o Sámano a El País eren, senzillament, obres d’alta narrativa). El monstre, per tant, no és tan gran. Sí que ho són els seus efectes. Poques queixes compten amb més popularitat entre els opinadors professionals que la manca d’ètica i de valors de la nostra societat, la jungla del tot s’hi val… Com de costum, i instal·lats en la perpètua i il·lusòria idealització i desproblematització del passat –fins i tot del més recent–, atribuïm la paternitat d’aquest món sense valors a Internet i, de passada, a les noves generacions. Sembla sospitós, però, que Internet arrossegui per si sola tanta merda sense un pòsit previ d’immundícia. I posats a sospitar, no hi tindrà alguna cosa a veure la permissivitat infinita que hem mantingut sempre amb els pseudoperiodismes rosa, groc i esportiu? La veritat no existeix, tot i que t’hi puguis acostar. La mentida, sí. I tolerant-la de forma sistemàtica sota l’etiqueta periodisme no tan sols desacreditem la resta de la professió, també naturalitzem un no tan recent tot s’hi val.
El primer de la classe, el conseller més jove, l’autor de tres llibres, el profe dels vostres fills i els pares dels vostres alumnes, director d’ara no sé quina oficina o supermercat. El pivot de la selecció, el columnista estrella del diari local, el presentador de l’informatiu del vespre, el guàrdia urbà amb un mal dia, el policia amb problemes d’autoestima, el que signa els crèdits al banc, el metge que es creu imprescindible, l’informàtic que creu jugar una altra lliga. El director d’x, el secretari d’Estat d’y, el ministre z, el cap de Govern (i l’exdirector, l’exsecretari d’Estat, l’exministre…). Els tres que s’haurien de posar d’acord perquè el país tiri endavant… Alguns d’aquests caminen a la nostra alçada. D’altres, en canvi, es calcen talons discretets, per pujar algun centímetre, per sentir com es respira a les alçades. Quan ja s’hi han acostumat –i vista l’altura mitjana de la nostra vida social– es passen als tacons impossibles, aquells que et deixen un mal de peus per a tota la vida. L’ànsia, però, pot amb bona part d’ells i sense passar ni pels talons ni pels tacons, arriben a emprovar-se directament plataformes i solen acabar acostumant-se a les xanques… Ens miren des de dalt, des de molt amunt però van perduts, han oblidat les coordenades bàsiques (468 quilòmetres quadrats, 84.082 habitants), han oblidat les dimensions del pastís i la seva pròpia alçada relativa, han oblidat que per molt llarg que sigui el text d’una targeta andorrana, per molt que escalin i escalin dins del Pirineu, continuen sent petits, ben petits… I faríem bé de recordar-los-hi. Pel seu bé, pel nostre i també pel del país.
