PRA. Partit Reformista d’Andorra. D’Andorra? Sí. Partit? Discutible. Reformista? En quin sentit? Reformar què? Cap a on? En quina línia? ApC. Andorra pel Canvi. Canvi? Canviar què? De quina manera? Per què? Cap a on? GUPI. Grup d’Unió Parroquial Independent. Units i agrupats per fer què? Acceptem que en la nostra era presumptament postideològica no són imprescindibles les etiquetes ideològiques per als partits; sí que hauríem d’exigir, en canvi, denominacions mínimament programàtiques o definitòries. Permeteu-me el símil periodístic: un nom de partit no pot ser un epígraf ni un avantítol, ha de ser un titular. La marca no tan sols ens ha de situar, sinó que ens ha d’informar amb certa precisió de quin peu calcen els que s’aixopluguen sota seu, a menys que el que pretenguin sigui precisament despistar, desinformar, confondre o camuflar… Posats a desideologitzar, una alternativa passa per avançar cap a la simplificació extrema i les denominacions purament abstractes, ja siguin de l’estil Partit A, Partit B; Els uns, Els altres, Els nous; o, com és costum a d’altres latituds, amb llistes numerades (Pel progrés d’Ordino, vota 3!). Una tercera via, potser la més sensata, passaria per oficialitzar els noms d’ús. Així, admès que el pont de les boles mai serà el pont de París, podríem acceptar igualment que a les paperetes de les properes eleccions les opcions a escollir siguin, entre d’altres, Els de sempre; Els que no surten mai; Els del Nomen, el Nomen i quatre més; o, encara, Els liberals que ara ens hem canviat el nom perquè no recordeu en Forné, en Minoves i en Mirapeix.
La matinada de dissabte a diumenge hi ha el canvi d’hora de primavera. Sé que ara es farà de nit una hora més tard però també sé que diumenge al matí em tornaré a barallar amb les agulles dels rellotges per determinar si les he de passar endavant o enrere i si això significa avançar o retardar l’hora… Hi ha temes d’aquells que per molt que te’ls expliquin i tornin a explicar no acabes mai d’entendre’ls del tot. El mateix em passa amb la inflació. Per què carai no posem la maquineta de fer bitllets d’euro del Banc Central Europeu a treballar sense parar i repartim els diners entre la gent per solucionar la crisi? Diuen que perquè això genera inflació, però jo encara desconfio… Resulta, a més, que, tècnicament, la inflació no és l’increment dels preus sinó la pèrdua de valor dels nostres diners: és a dir, que com més bitllets hi hagi pel món, menys valen els que duem a la butxaca. Quinze anys i mil explicacions després no serà un economista sinó Sant Jordi qui em doni la clau per entendre el concepte. Passejar actualment per una llibreria estàndard resulta d’allò més desesperançador. Milers de llibres d’autoajuda, de relats autobiogràfics postadolescents, de presentadors de la tele o futbolistes que publiquen un llibre amb la mateixa intenció amb què obren un restaurant a Marbella –per simple diversificació del negoci–, de pseudocientífics que venen com a novetats coses mil cops repetides anteriorment o simples descripcions o buidatges sense un bri d’anàlisi… Tothom publica, sí. Milers de llibres, sí. Però d’un valor ínfim, d’un interès nul. Pura inflació editorial. Hauré de publicar un llibre amb aquesta teoria…
Les dues darreres setmanes ens hem dedicat a reivindicar la necessitat de substituir (i repensar) la canonada principal del nostre sistema polític, no per desembussar el bloqueig actual però sí per evitar-ne de futurs. El disseny del nou tub ha de ser, evidentment, una solució intensament pensada, compartida i pactada. Aquesta premissa no exclou, però, que per iniciar o animar la reflexió no puguem anar abocant al pot comú del debat les primeres idees, més o menys desgabellades, més o menys pertinents, simplement a manera de brainstrorming, com uns Borís qualsevols dissenyant una nova Andorra en cinc minuts. El meu Lego particular el vaig fent i desfent a mesura que trobo problemes, solucions, problemes de les solucions trobades… Així, per evitar governs supeditats als partits, a les enquestes i als resultats que garanteixin reeleccions, per incentivar homes i dones d’Estat, començo el Lego amb tres fitxes: la del mandat únic al Govern (sense reelecció possible); la de com a mínim la meitat de l’executiu format per independents, i la de la incompatibilitat total entre càrrecs públics i càrrecs al partit. Després d’aquesta operació, la figura tremola una mica; aconseguim més estabilitat, però, amb la fitxa de legislatures de cinc anys. Evitar que tota l’estructura reposi sobre set torres comunals independents és un altre dels reptes, que lliga amb la part de la figura que correspon al Consell, la qual, a més, no estaria gens malament que tingués un nombre de fitxes imparell que eviti els empats… En fi, que queden moltes fitxes per ubicar… Algú més s’hi anima?
En el nostre estat actual de desenvolupament tecnològic i social, encara queden milions de coses que, malauradament, són impossibles. Reformar una Constitució no és una d’elles. Reformar una Constitució relativament jove, tampoc. La primera Constitució escrita de la història tenia ja deu esmenes sobre la taula de debat quan encara no havia estat ni ratificada a dos dels tretze estats que la van acabar adoptant. Les mateixes esmenes es van acabar acceptant tan sols un any i escaig després de la ratificació dels set articles originals per part de Rhode Island i poc més de quatre anys després que la Convenció Constitucional de Filadèlfia donés per tancat el redactat del text, aquell que comença amb el ja llegendari –i revolucionari– “We the people”. A França, la Constitució anterior a l’actual, la que establia l’any 1946 la IV République, no va arribar ni als dotze anys d’edat; l’operació, a més, no va ser conduïda per maquilladors sinó per cardiòlegs i neurocirurgians. Una reforma constitucional, finalment, no ha de ser total; en l’era del tallar i enganxar, la de les esmenes derogatòries d’un text conservat en la seva major part no sembla ser una via ni desgavellada ni potencialment traumàtica. Reformar la Constitució no és, insisteixo, ni impossible, ni il·legal, ni il·legítim. No pot ser, doncs, tema tabú. La reforma només depèn de la voluntat política d’uns polítics que, insistint reiteradament en la via del bloqueig, han demostrat que no estan (i –atès que exerceixen legítimament la nostra representació– no estem) a l’altura de l’ambiciós sistema polític de què ens vam dotar l’any 1993.
