El gran Evo Morales, el mateix que fa uns mesos ens sorprenia identificant-se amb els barrufets hormonats que habiten Pandora, acaba d’oferir-nos una classe magistral sobre els efectes dels transgènics per a la condició humana, aconseguint, de passada, allò tan difícil de no convèncer ningú i d’emprenyar una mica tothom: els partidaris dels transgènics –per alarmista; els detractors –per restar credibilitat a la seva lluita; i les suposades víctimes de les hormones de l’aviram –per concebre l’homosexualitat com un defecte evitable amb base natural i no com una simple opció sexual més. Tot i l’histrionisme del seu discurs, l’Evo no fa res que no faci ja la resta de la població. Ciència a la carta: ens la creiem si dóna suport a les nostres posicions ideològiques i la rebutgem, ignorem o difamem si ens és contrària. I així ho fem amb la història (no creient-nos o minimitzant allò que van fer els nostres), amb l’antropologia (acceptant prejudicis malgrat estudis seriosos que els desmenteixin), amb l’economia (ignorant la necessitat que tenen els europeus dels immigrants) o amb les ciències ambientals (creient-nos abans el que diu en Rajoy que diu el seu cosí que allò que apunten els estudis més rigorosos sobre el canvi climàtic). Desprestigiant la ciència o dotant de la mateixa credibilitat social els gurus del benestar emocional, els xarlatans d’allò paranormal, els tertulians polítics o els periodistes del cor que un estudi científic rigorós, no estem tan lluny com ens pensem d’un absolutisme religiós i d’un regne de la superstició que tan critiquem quan ens sembla identificar-lo en d’altres contrades…
Oslo és lluny. És lluny de l’hòstia. I Atenes. I Bucarest. Austràlia no existeix –no m’ho crec, no és possible–, i d’existir seria tan lluny i tan inaccessible que no puc ni arribar a imaginar-me per on cauria… Oslo era lluny fa dos mil anys i continua sent lluny ara. Ara més que mai… O millor: ara tant com mai. Res no ha canviat en aquest sentit, les distàncies són les que són i només les modificaran –i no totes– els moviments tectònics o la deriva continental. La tecnologia tan sols és capaç d’escurçar els temps, no les distàncies, una lliçó que ha hagut de recordar-nos la cendra de l’Eyjafjalla o la neu que va col·lapsar Catalunya el passat 8 de març. Quan tot falla, quan ens despullem d’artificis en forma d’aeronàutica o de simple asfalt transitable, ningú no es planteja anar a passar un pont a Copenhaguen o anar cada dia de Mataró a Barcelona per treballar en una oficina. Són dies, aquests, de tornar a ensumar les distàncies reals, les absolutes. L’exigència constant d’immediatesa, la necessitat autoimposada d’omplir l’àlbum o el Facebook de píxels amb els highlights recomanats per Lonely Planet no ens ho deixarà gaudir però l’Eyjafjalla ens està oferint la possibilitat de tornar a ser viatgers i no simples turistes, d’experimentar el viatge, el recorregut, la distància. Perquè admetent que té tant d’artificial com un tren, un vaixell, una bicicleta o la simple acció de muntar a cavall, també és cert que l’avió és l’únic que, en aïllar-te del tram entre A i B, actua més de cambra de canvi de lloc instantani que de mitjà de transport, contribuint així, notablement, al foment de la nostra superficialitat…
Ricky Martín, el del pasito patrás, ha sortit de l’armari. “Gai”, “homosexual” i mots igual de neutres omplen les cròniques; ni rastre de “marica”, “maricón” o d’altres alternatives amb la mateixa popularitat… Visca el regne d’allò políticament correcte! No sóc dels al·lèrgics a aquest registre, les paraules condicionen la nostra construcció de la realitat i considero irrenunciable avançar cap a un llenguatge amb el qual tots ens sentim còmodes i amb el qual es tracti amb la justícia exigible qualsevol persona o col·lectiu. El problema és el de sempre, és el del “jo no sóc racista, però…” Perquè, és cert –hi insisteixo– ni un sol “marica” pronunciat al llarg del tractament d’aquesta pseudonotícia a alguns magazins. Gratem, però, una mica més. I comencem per l’element més còmic: tothom ja ho sabia! Per fonts directes? Per amics de la parella? Com? Molt més simple, perquè “ja se li veia que era gai”. Vaja, que tenia ploma. Vaja, que hi ha una associació directa entre l’aspecte, les formes o l’estil i l’orientació sexual –un prejudici radicalment fals alimentat, per cert, per un sector del col·lectiu entestat a reivindicar més la seva diferència (via festes de l’orgull gai) que la seva normalitat. Interessant… Però gratem encara una mica més: perquè ningú va revelar-ho? Doncs, simplement, perquè “no es pot acusar ningú de ser gai a la lleugera” ni es pot “difamar sense proves definitives”… Vaja, que si es pensen que ets gai i no ho ets no és que estiguin mentint, sinó que t’estan difamant! Vaja, que no diem “marica” però conceptualitzem “gai” com a defecte, com a insult moral, com a una versió 2.0 de “marica”. Definitivament revelador…
L’Alain duia els calçotets de les grans ocasions, els mateixos de la nit del 0-5, i els duia a l’inrevés, que sinó no funcionava; objectiu: evitar el gol de Cristiano. La Mariela, en canvi, tres hores abans del partit havia encès tres espelmes –com havia fet el seu avi durant tants anys…—, una per cada gol del portuguès. L’horòscop de la Laia (“avui serà un dia de gran fortuna per tu i pels teus”) pronosticava una victòria culer segura; la Clàudia, també capricorn però merengona de naixement, estava convençuda del mateix… En Pau i l’Àlex, seguint els consells de la parella Coelho-Bucay, van desitjar molt fort la victòria del seu equip perquè aquesta passés així del regne dels desitjos al de la realitat; eren amics d’infància però rivalíssims esportius… De sobte, Messi va rebre una passada de Xavi molt a prop de l’àrea. En Dani va prémer fort entre els seus dits la bufanda de París i Roma, la Montse va passar un cop i un altre davant de la tele per tapar la visió al seu marit i així provocar el gol de l’argentí; en José Manuel va cridar fort perquè perdés la pilota; l’Elisenda va córrer cap a l’habitació per evitar la malastrugança dels grans partits; l’Arnau va creuar els dits, en Pol va tocar fusta i en Nil va fer un petó al Casillas de la mona del 2002 per ajudar-lo en l’aturada… I, aleshores, Messi es va quedar aturat, incapaç de marcar, de fallar, d’avançar, de moure’s. Tants precs van acabar per tenir efecte i van col·lapsar l’equilibri precari del cosmos amb un pet d’abast universal, amb epicentre al Bernabéu, que van posar fi al món per sempre més i, el que és pitjor, també als Barça-Madrid.
