Distàncies
Oslo és lluny. És lluny de l’hòstia. I Atenes. I Bucarest. Austràlia no existeix –no m’ho crec, no és possible–, i d’existir seria tan lluny i tan inaccessible que no puc ni arribar a imaginar-me per on cauria… Oslo era lluny fa dos mil anys i continua sent lluny ara. Ara més que mai… O millor: ara tant com mai. Res no ha canviat en aquest sentit, les distàncies són les que són i només les modificaran –i no totes– els moviments tectònics o la deriva continental. La tecnologia tan sols és capaç d’escurçar els temps, no les distàncies, una lliçó que ha hagut de recordar-nos la cendra de l’Eyjafjalla o la neu que va col·lapsar Catalunya el passat 8 de març. Quan tot falla, quan ens despullem d’artificis en forma d’aeronàutica o de simple asfalt transitable, ningú no es planteja anar a passar un pont a Copenhaguen o anar cada dia de Mataró a Barcelona per treballar en una oficina. Són dies, aquests, de tornar a ensumar les distàncies reals, les absolutes. L’exigència constant d’immediatesa, la necessitat autoimposada d’omplir l’àlbum o el Facebook de píxels amb els highlights recomanats per Lonely Planet no ens ho deixarà gaudir però l’Eyjafjalla ens està oferint la possibilitat de tornar a ser viatgers i no simples turistes, d’experimentar el viatge, el recorregut, la distància. Perquè admetent que té tant d’artificial com un tren, un vaixell, una bicicleta o la simple acció de muntar a cavall, també és cert que l’avió és l’únic que, en aïllar-te del tram entre A i B, actua més de cambra de canvi de lloc instantani que de mitjà de transport, contribuint així, notablement, al foment de la nostra superficialitat…
