En Narcís es guanya la vida venent xurros als que matinen els diumenges i patates fregides als que van a dormir tard els dissabtes a la nit. La Marta es coneix totes les deixalleries de la comarca; recupera mobles antics i, amb el seu toc personal, els restaura i els recicla venent-los a tot aquell assidu de fira brocantera que bé vulgui pagar-li el seu servei. Potser encara no ho saben, però estan a punt de ser il·legalitzats. La Comissió Europea –la mateixa que vol robar-li el foc a la festa però no s’atreveix amb el patiment animal, la mateixa que es desentén dels fumadors passius involuntaris– ha posat en el seu punt de mira la venda ambulant. Vaja, que està estudiant carregar-se-la. Que tot quedi regulat –bé, el tabac no, hi insisteixo, no fos cas que se’ns enfadi el Sr. Marlboro–, que tot quedi ben monòton, visca l’estandardització, visca la Mcdonaldització de tota la societat, omplim Europa de Carrefours i de botiguetes d’aeroport, totes idèntiques, totes amb el mateix ordre, totes dels mateixos amos… Compte, però, amb allò que ens carreguem, que és molt més que la paradeta del xurrero. És l’essència del liberalisme –socialistes que congelen pensions, liberals contra la llibertat d’empresa, això ja no hi ha qui ho entengui…–, és un pessic de la tradició europea (no tan sols a Cuzco i a Marràqueix s’estilen fires i mercats) i, sobretot, és una cosa que funciona, com quan els venedors ambulants de Kleenex ens salven la vida a tots els al·lèrgics despistats que ens hem deixat els mocadors a casa i arribem al semàfor amb el nas regalimant i acceptem aquella transacció simplement com una forma més de comerç.
Conjugar en plural sempre resulta arriscat. Amb l’arribada de la crisi i la nostra incapacitat absoluta de singularitzar a l’hora de cercar culpables, la conjugació en plural ha atès els seus màxims històrics. Així, en lloc de buscar subjectes singulars com a responsables (Lehman Brothers, especulació, neoliberalisme, corrupció o evasió fiscal em semblen uns candidats ideals) preferim un plural que carrega de culpa els immigrants, els funcionaris o els polítics. Conjugar en plural, a més, sol ser més fàcil que fer-ho en singular, com ens demostren sovint els racistes quan, confrontats cara a cara amb un dels immigrants que demonitzen a diari, acaben admetent que “tu potser no, d’acord, però és que els teus…”. Si els immigrants (en plural, mai en singular) són els culpables de l’atur i de la manca d’ajudes socials, els funcionaris, també en plural, ho són del dèficit i del deute públics. Els funcionaris són uns dropos, pentinen gats a tota hora, es passen el dia de baixa, esmorzant o badallant i fan entre quatre la feina que, al sector privat, assumeix una sola persona. Així solem conjugar en plural els treballadors públics, amb una norma gramatical i una flexió radicalment diferents a les que s’apliquen al singular, quan el subjecte ja no són els funcionaris sinó el mestre de la meva filla i el policia que controla la sortida de l’escola, el bander que prepara el bosc per evitar incendis, la psicòloga de conductes addictives, l’educadora social que treballa amb dones maltractades, la tècnica que negocia a Brussel·les més obertura per a l’economia andorrana o la que alerta del risc d’allaus o d’esllavissades.
Ser el guapo de la classe té els seus avantatges, sí, però no és una tasca fàcil. Suposo –no conec el tema en primera persona, és evident– que tothom et convida a una coca-cola si et deixes les monedes als altres pantalons, tothom et deixa copiar-te els deures de mates i tothom et deixa colar-te davant seu al menjador. Com a contrapartida et toca menjar-te tots els plastes de l’escola, passar la revisió diària de tots els heteros de l’altre sexe, de tots els gais del teu sexe i de tots els bi de tots dos sexes, que t’obliguen a llevar-te cada dia abans que tots ells per passar una autoauditoria de qualitat que et garanteixi l’estatus una jornada més. Ser el guapo de la classe t’obliga, en síntesi –si és que li confereixes alguna importància a aquest títol, i val a dir que el món adolescent és molt cabró en aquest sentit– a mantenir-te estupendo cada dia. Ser la capital d’un país s’assembla força a ser la guapa de l’escola, excepte pel fet que és més difícil triar que ja no vols ser-ho més. Però a veure, no ens enganyem, a tothom li encanta ser capital d’alguna cosa, sobretot d’un Estat, i que tots els nens de totes les escoles del món, quan arribin als 11, als 12 o als 13 anys, s’hagin de saber el teu nom de memòria per aprovar el curs de geografia, ja et diguis Tbilisi, Sofia o Reykjavík. Ser capital mola, tothom ve al teu Sant Jordi, concentres totes les institucions, ets el centre del món. Però també té exigències: pel sol fet de ser capital, ets un símbol nacional, sobretot el teu centre, sobretot la teva plaça principal. I aquí fallem. Algú s’ha fixat com és de lletja i d’impersonal la nostra plaça del Poble?
Diuen que els xerpes ja no són el que eren, que ja no mostren aquella abnegació que els caracteritzava en els primers temps del muntanyisme occidental a l’Himàlaia, que ja no busquen fer el cim per honor sinó només per diners, que s’ha perdut la màgia de la muntanya… Ho diu –ho deia la setmana passada– gent patrocinada fins a les orelles que semblava lamentar-se del fet que ja no poguessin disposar d’esclaus i s’haguessin de conformar amb la contractació d’autònoms; gent que si mor un company a la muntanya no dubta a atribuir-ho a la mercantilització dels xerpes sense dedicar ni un segon a l’autocrítica. La nostra llengua coneix bé la situació: se’n diu irresponsabilitat i també llançar pilotes fora o, millor encara, carregar amb el mort un altre. És habitual i ho trobem en molts àmbits de la vida. Si hi ha crisi econòmica, fent que la societat pagui la factura i rescati bancs i empreses que en temps de bonança exigiran menys Estat i ni es plantejaran retornar els préstecs o compartir els beneficis. Si hi ha canvi climàtic, exigint als xinesos que vagin en bici perquè nosaltres puguem continuar anant cadascun amb el nostre cotxe. Si hi ha bancarrota a Grècia, precaritzant la vida dels grecs sense plantejar-se on carai han marxat les grans fortunes, els gestors públics ineptes o els corruptes. Si hi ha vessaments de petroli, incrementant els preus de la benzina –que mai baixaran en la mateixa proporció– i demanant paciència als pescadors i sacrificis a les espècies protegides sense exigir –més enllà d’una multa– responsabilitats als únics responsables, valgui més que mai la redundància…
