Això d’avui serà dur. D’entrada, perquè es tracta d’acusar els més intocables d’entre els intocables en una cultura com la nostra –els morts– i de salvar els que més mala premsa tenen –les administracions públiques–. D’altra banda, perquè la lectura malabarística que proposo pot ser de digestió pesada i de presentació poc atractiva: es tracta de relacionar atropellaments de tren amb ideologia política. A l’hora de cercar la ideologia que més em satisfà a l’hora d’organitzar la vida en societat, sempre he dubtat entre el liberalisme radical i el socialisme sense complexos. Sóc un fanàtic de les normes de trànsit: crec que ens han de multar, i molt, per anar massa ràpid, per conduir beguts, per conduir despistats… Sóc un fanàtic de la intervenció de l’Estat en qüestions socioeconòmiques i dels estats forts, simplement perquè considero que són l’única garantia contra la desigualtat. I sóc, també, un fanàtic de la llibertat i de la responsabilitat individual. Em sobta –i m’indigna–, que l’Estat vetlli tan aferrissadament perquè no em mati, que no em deixi acabar amb la meva vida quan jo vulgui –diguem-ne suïcidi i eutanàsia–, que em protegeixi amb tants recursos d’una mort per irresponsabilitat, que em pagui íntegrament el tractament del càncer de pell quan fa 20 anys que cada estiu –conscient del risc– em passo 8 hores al dia sota el sol de la platja sense crema solar. Uns senyals, un pas subterrani i un mur són suficient inversió per comunicar que no es pot travessar la via del tren. Fer més seria irresponsable: significaria tractar-nos com a idiotes i suposaria un paternalisme estatal del tot intolerable.
Amb l’arribada i la perpetuació de la crisi econòmica que ens assola, l’intrusisme professional torna a estar en el punt de mira de tots. El denuncien els hotelers, els empresaris de locals nocturns o els publicitaris. L’estratègia dels intrusos és més que comprensible: amb la que està caient (expressió importada, ho sé, però insuperable per descriure la situació actual), qui no està disposat a ampliar –o inaugurar– el seu marge de benefici encara que sigui actuant al límit de la legalitat? Entendre la situació d’alguns intrusos no vol dir, però, que no els haguem de perseguir. D’una banda, per la competència deslleial que comporta envers els que juguen net i de l’altra –i sobretot, diria jo– per la mala imatge que transmeten de la professió que plagien. És sobretot aquest segon efecte pervers el que em sobta que no denunciïn alguns gremis, guardant sovint un silenci que els fa mig còmplices de la transmissió social de la mala (o com a mínim esbiaixada) imatge de tota una professió. Parlo, ara, dels periodistes. Ser un professional d’un àmbit no vol dir tenir un paper on una universitat cada cop menys exigent certifica que hem superat una sèrie d’exàmens, sinó exercir aquesta professió amb responsabilitat i rigor cada dia. Que molta de la gent que surt cada dia a la tele per mentir, inventar, insultar o difamar hagi estudiat periodisme no és res més que pura coincidència. Aquesta, però, és la imatge que s’enduen de la professió la ingent quantitat de persones que cada dia s’alimenten de teleporqueria i que els periodistes, en no denunciar amb contundència aquesta subtil forma d’intrusisme, estan contribuint a difondre.
L’esquizofrènia parroquialista d’aquest país nostre no té límits. Tants anys maldant els socialdemòcrates per aconseguir un sistema electoral més proporcional-nacional i tants anys sent acusats de fer-ho únicament per interessos partidistes, per acabar mig guanyant unes eleccions que, d’haver-se emprat un sistema més radicalment parroquialista, haurien guanyat de carrer, amb àmplia majoria parlamentària i amb dret a governar i no tan sols a mig-governar… Un any després, el debat parròquia-Estat continua ben viu, tot i que amb d’altres fronts oberts. En una mateixa setmana hem sentit socialdemòcrates amb responsabilitats comunals atacar (els que fan tasques d’oposició) i defensar (aquells encarregats de governar) la legitimitat de la Reunió de Cònsols, aquella trobada mensual amb seu rotatòria dels 14 màxims mandataris comunals i que, de manera informal, funciona com una institució pública més. Que és aconstitucional és una evidència, però no és aquest el debat que més m’interessa; deixem-nos de legalitat i de legitimitat i parlem per un moment d’interès i de potencialitats. Que no volíem més Estat i menys parròquia? Què té de dolent doncs la coordinació interparroquial? Eternament enquistats a l’hora de trobar una fórmula equilibrada per representar en la seva mesura exacta la població i les parròquies a la nostra cambra parlamentària única, no hauríem de buscar part de la solució en un parlament bicameral amb una cambra baixa el cent per cent nacional i una d’alta que només representés les parròquies? I encara més: no podria ser una versió 2.0 de la Reunió de Cònsols aquest Senat?
És com si esperéssim que adolescents abduïts pel pop més fàcil, comercial i predissenyat inventessin el jazz, el tango o el fado; com si confiéssim que alumnes d’una madrassa radical o d’una escola de l’Opus concebessin per primer cop la idea de l’educació laica. És, ras i curt, impossible. Molt difícil, en tot cas. I serà un dels principals obstacles amb què ens trobarem a l’hora de sortir de debò (no quan ho diguin Wall Street o tres o quatre indicadors macroeconòmics) d’aquesta crisi: la manca de voluntat, interès, capacitat i imaginació per dissenyar alternatives. Bona part dels economistes que desfilen des de fa mesos per les ràdios, tribunes de premsa o ministeris d’Economia coincideixen a diagnosticar una fallida del sistema però cap d’ells continua de manera lògica el seu discurs –valgui la redundància– proposant alternatives sistèmiques i estructurals. No ens podem sorprendre. Hem acceptat una penetració tan bèstia de la cultura capitalista en la nostra societat, que aquesta manera de veure el món, aquesta opció econòmica ho ha impregnat tot. També els programes educatius i els plans d’estudis universitaris, dictats pels Mercats, aconseguint que els economistes formats a qualsevol universitat del món no hagin estudiat Economia sinó Capitalisme, aproximant-se al liberalisme no com una opció més sinó com un dogma, ensinistrats per moure’s àgilment dins del sistema però no per pensar-ne un d’alternatiu, tan incapaços de veure més enllà de Smith, Friedman, Von Hayek i companyia com els rucs amb ulleres laterals ho són de desviar-se de la línia recta que els marca el seu amo.
