El Senat
L’esquizofrènia parroquialista d’aquest país nostre no té límits. Tants anys maldant els socialdemòcrates per aconseguir un sistema electoral més proporcional-nacional i tants anys sent acusats de fer-ho únicament per interessos partidistes, per acabar mig guanyant unes eleccions que, d’haver-se emprat un sistema més radicalment parroquialista, haurien guanyat de carrer, amb àmplia majoria parlamentària i amb dret a governar i no tan sols a mig-governar… Un any després, el debat parròquia-Estat continua ben viu, tot i que amb d’altres fronts oberts. En una mateixa setmana hem sentit socialdemòcrates amb responsabilitats comunals atacar (els que fan tasques d’oposició) i defensar (aquells encarregats de governar) la legitimitat de la Reunió de Cònsols, aquella trobada mensual amb seu rotatòria dels 14 màxims mandataris comunals i que, de manera informal, funciona com una institució pública més. Que és aconstitucional és una evidència, però no és aquest el debat que més m’interessa; deixem-nos de legalitat i de legitimitat i parlem per un moment d’interès i de potencialitats. Que no volíem més Estat i menys parròquia? Què té de dolent doncs la coordinació interparroquial? Eternament enquistats a l’hora de trobar una fórmula equilibrada per representar en la seva mesura exacta la població i les parròquies a la nostra cambra parlamentària única, no hauríem de buscar part de la solució en un parlament bicameral amb una cambra baixa el cent per cent nacional i una d’alta que només representés les parròquies? I encara més: no podria ser una versió 2.0 de la Reunió de Cònsols aquest Senat?
