Yvan Lara

Això d’avui serà dur. D’entrada, perquè es tracta d’acusar els més intocables d’entre els intocables en una cultura com la nostra –els morts– i de salvar els que més mala premsa tenen –les administracions públiques–. D’altra banda, perquè la lectura malabarística que proposo pot ser de digestió pesada i de presentació poc atractiva: es tracta de relacionar atropellaments de tren amb ideologia política. A l’hora de cercar la ideologia que més em satisfà a l’hora d’organitzar la vida en societat, sempre he dubtat entre el liberalisme radical i el socialisme sense complexos. Sóc un fanàtic de les normes de trànsit: crec que ens han de multar, i molt, per anar massa ràpid, per conduir beguts, per conduir despistats… Sóc un fanàtic de la intervenció de l’Estat en qüestions socioeconòmiques i dels estats forts, simplement perquè considero que són l’única garantia contra la desigualtat. I sóc, també, un fanàtic de la llibertat i de la responsabilitat individual. Em sobta –i m’indigna–, que l’Estat vetlli tan aferrissadament perquè no em mati, que no em deixi acabar amb la meva vida quan jo vulgui –diguem-ne suïcidi i eutanàsia–, que em protegeixi amb tants recursos d’una mort per ir­responsabilitat, que em pagui íntegrament el tractament del càncer de pell quan fa 20 anys que cada estiu –conscient del risc– em passo 8 hores al dia sota el sol de la platja sense crema solar. Uns senyals, un pas subterrani i un mur són suficient inversió per comunicar que no es pot travessar la via del tren. Fer més seria irresponsable: significaria tractar-nos com a idiotes i suposaria un paternalisme estatal del tot intolerable.