Fer l’amor sense presses, un amor tranquil i complet, que no escatimi en preliminars, amb totes les alternatives que es vulguin experimentar, amb tots els reintents que es considerin oportuns, amb tot el temps del món. Tres hores són moltes si s’aprofiten bé… Organitzar una costellada a Engolasters, a la Comella, a la Rabassa, al coll d’Ordino, trucar als amics que més freqüenten el món de l’excusa barata, deixar-los sense arguments –és impossible que tinguin res a fer– i collar-los perquè acceptin la invitació: costellada exprés, sense massa sobretaula, i en horari francès, és cert, però l’oportunitat és única. Aprofitar l’estímul dels Europeus d’atletisme de Barcelona i plantar-se a les Pardines o al rec de l’Obac equipats com atletes i disposats a transformar-nos, a iniciar-nos d’una vegada per sempre en el plaer de córrer, somniant d’acabar algun dia la marató de Nova York… Improvisar un tast de vins i de formatges en petit comitè, treure la pols del menjador, respondre tots els correus electrònics acumulats els últims quatre anys, jugar, per fi, aquella partida de mus promesa i posposada tantes i tantes vegades, agafar el banyador i la tovallola i plantar-se als Serradells, a la Mola, a l’Aldosa, a la piscina Muntanya o a la que més ràbia ens faci i passar les tres hores del migdia a l’aigua, prenent el sol, menjant biquinis, bevent mojito… Hi ha tantes coses a fer demà des de les onze fins a les dues… Totes elles lúdiques, interessants, atractives i totes elles amb una forta càrrega política. Hi ha vegades que l’estratègia política més efectiva, més contundent, és la ignorància, el boicot.
Bobbi Eden va prometre fel·lacions a tots els seus amics de Facebook si Holanda guanyava el Mundial. Com era de preveure, un cop fet l’anunci el gros de les seves amistats virtuals va disparar-se. Lluny d’inventar-se una clàusula restrictiva del tipus “la promesa tan sols era vàlida per als amics registrats abans d’anunciar-la”, l’actriu porno holandesa va tranquil·litzar tots els fervorosos seguidors de l’Oranje que viurien la final amb una sensació d’estar apostant a un tot o res que vinculava glòria esportiva amb plaer carnal: no importava quant creixés el nombre de les amistats a Facebook, ella compliria la promesa acompanyada –si calia– per d’altres companyes de professió que s’havien ofert a col·laborar amb aquesta desinteressada iniciativa. La paraguaiana Larissa Riquelme va prometre menys però amb menys condicions. En principi, es va comprometre a despullar-se si la selecció del seu país derrotava l’espanyola als quarts de final del Mundial. No va ser així però ella, que suposem que ja s’havia fet a la idea –i ja havia signat–, va optar per despullar-se de totes maneres, venent-se a més a l’enemic en fer-ho amb una bandereta espanyola a la natja. També van vendre’s la reina espanyola i la cancellera alemanya, seguint partits des de la llotja simulant que allò que passava al camp els interessava, una actuació teatral deplorable amb l’únic objectiu de guanyar popularitat –la primera– i suport electoral masculí –l’altra–. Una constant d’aquest Mundial –Carbonero inclosa–: dones conegudes fent allò que se suposa que plau als mascles, mostrant el camí a les dones anònimes per triomfar a la vida…
Avui podríem dir que bla, que bla bla o que bla bla bla, que tant seria… És un dia ideal per treure la destral i repartir castanyes a tort i a dret, fins i tot inventant-nos acusacions o insultant qui ens plagui sense filtre, que ningú ens denunciaria simplement perquè ningú ens llegirà. O per dedicar-li tot just deu minuts a la columna, enllaçant paraules sense sentit, amb l’únic objectiu d’arribar als 1.578 caràcters amb espais sense cap estructura, sense cap idea guia, sense cap argument, cobrant igual però amb el mínim esforç. Avui tant és el que escrigui, només importa la Roja, España o el futbol. També podria mirar d’enganyar el lector, i posar qualsevol titular relacionat amb el triomf mundialista de la selecció veïna, copiat d’algun altre lloc o inspirat en alguna tertúlia de ràdio esportiva, simulant que sóc tot un expert en això del futbol, i després redactar un text que no tingui res a veure amb el titular, un text-denúncia d’un tema sensible per a mi, a veure si així aconsegueixo lectors d’un sol ús que s’empassin el meu missatge. Màrqueting al poder! Tant és. Arribat el juliol i sumada la competència deslleial del futbol, aquesta deu ser una setmana negra per als columnistes locals. Als tímids, aquells que escrivim amb la voluntat secreta de no ser llegits, ja ens va bé. El problema no som nosaltres. El problema és que una víctima de violència domèstica o un poble indignat també són menys visibles quan juga la selecció espanyola i passen al darrere de mitja hora de notícies sobre casaments entre holandesos i espanyoles, pops endevins o històries holywoodianes de porters i reporteres.
És un dels grans plaers de l’estiu. T’hi passaries la vida. Fent el croissant del matí, el vermut al migdia, una paella o una fideuà per dinar, el gelat, el granissat o l’orxata de la tarda, la canyeta del vespre, una amanida o mitja pizza després, una copeta per tancar… La terrasseta és estiu. Per si sola. Condició sine qua non per sentir-te mig de vacances, encara que només estiguis de cap de setmana o de tarda lliure a la feina. Totes valen. Les de passeig marítim, port esportiu o xiringuito de platja –sempre al top 3–, però també les que ocupen les places i es transformen en una platea privilegiada d’un concert de jazz o d’un espectacle de circ o de teatre de petit format, o les poc freqüentades, que –si la brisa no t’ho complica– et permeten repassar el diari en la més absoluta calma des de les pàgines d’Internacional fins a les que contenen una programació televisiva que no seguiràs… Precisament per això, de fet, pots fer terrassa amb una despreocupació sincera: no hi ha Lliga ni Champions i la tele del bar es fa del tot prescindible. El millor de les terrasses, però, és que et reconcilien amb els bars. Especialment amb els molts bars que has deixat de freqüentar per no consumir, amb el croissant i el cafè sol, aquella tapa de marlboro o de ducados que l’establiment t’ofereix de franc però que tu no havies demanat. Un pub i un restaurant han optat recentment per foragitar el fum dels seus locals i una iniciativa legislativa popular mira de generalitzar-ho. Si se’n surten –els valents, amb l’exemple; els responsables, amb l’acció– tindrem terrasseta durant tot l’any. Simplement, mil gràcies!
