Una de les millors alegries que et pot donar una ciutat durant les primeres hores en què la visites és la de facilitar-te l’orientació. Pot fer-ho multiplicant fins a l’infinit el nombre de guàrdies urbans o de mapes de l’estil Vostè es troba aquí. San José, la capital de Costa Rica, aconsegueix la màxima eficàcia en aquest aspecte amb una fórmula senzilla que conjuga urbanisme nord-americà i referents locals. De les vies que van de nord a sud en diuen carrers, i de les que van d’oest a est, avingudes; defineixen una avinguda central i un carrer central, a l’oest i al sud dels quals quedaran els carrers i les avingudes parells, deixant els carrers i les avingudes senars per l’est i el nord dels centrals. Sumen a això una sèrie de referents compartits per ubicar grans zones de la ciutat, com Paso de Vaca o, sobretot, la Coca-Cola. Finalment, són estrictes amb la unitat de mesura emprada per definir distàncies, tot es troba a una, quatre o set cuadras, cada cuadra sent una illa de cases o, en la seva absència, una distància aproximada de 100 metres. Triangulant tots tres aspectes, no hi ha punt de la ciutat que se’t resisteixi, no calen mapes patrocinats per McDonald’s, Carrefour o el Corte Inglés, ni tan sols si et citen “entre la 7 y el 22, a cuatro cuadras de la Coca-Cola”. Encara no conec ningú que s’hagi perdut a San José, una ciutat extraordinària, que, com tantes altres ciutats del sud, han après a gestionar molts aspectes –l’urbanisme, el transport públic, …– amb gran eficàcia i originalitat i de les quals, si no ens miréssim tant el nostre melic occidental, podríem aprendre tantes coses…
Dret a no ser guai. Per timidesa, per mal humor, per sinceritat, per avorrit, per pesat. Tant és. Dret a no ser guai. Dret a no tenir o a no voler tenir més de quatre amics. Al Facebook, a l’escola, a la vida. Tant és. Dret a no sortir de nit però sí sentir-se jove, perquè no t’agrada l’alcohol o perquè no t’agrada la música comercial o perquè t’agrada més dormir o llevar-te d’hora els diumenges al matí per menjar-te la via, la pista, la muntanya, el món. Dret a tenir mals despertars, als dies esquerps, a admetre que les teves vacances no han estat les millors vacances del món. Dret a tenir un mal dia, una mala setmana, un mal any, una mala vida. Dret a no voler quedar-se moreno, o a conformar-se amb el moreno paleta, a no seguir ni voler seguir la moda, a anar sense planxar, a no afaitar-se cada dia ni tampoc deixar-se la barba sinó a afaitar-se de tant en tant i prou. Dret a no depilar-se. Dret a no ser viril i a no ser femenina. Dret a no saber-ne ni cinc ni de mecànica ni d’electrònica, a no saber dibuixar. Dret a no haver de seguir l’esport de competició i dret a poder ser un malalt del futbol sense que per això et considerin més estúpid. Dret a ser seriós, molt seriós, en el bon i en el mal sentit de la paraula, dret a no hipotecar-se, a ser romàntic d’una manera diferent, sense tòpics, sense clixés, a certa vehemència, a ser radical, a exaltar-se en defensar una idea i a no voler exaltar-se per res del món. Dret a no ser guai, dret a no ser el guai que la societat espera de nosaltres. Dret a no ser un guai estàndard. Dret a no ser estàndard. Dret a ser com s’és. Dret a la diferència. Dret a ser.
Teclats, teclats, teclats. A cada nova frontera un nou estat, una nova llengua, un nou teclat. Avui toca Mostar. Als teclats hercegovins, ces, esses i zetes accentuades, amb accents oberts, tancats i circumflexos, circumflexos d’aquells que empren els francesos i circunflexos de cap per avall, una mena de barret capgirat. Accents prefabricats, privats de la llibertat de marxar amb la lletra que ells decideixin, obligats a contraure matrimoni amb una consonant i acusats a l’ostracisme per incest si gosen relacionar-se amb una vocal. Ratolins universals, teclats hiperlocals, deutors de la seva llengua, de la seva cultura. Els francesos prefereixen el punt i coma al punt, les cometes circumflexes a les de pal i persegueixen tot accent obert o tancat que no reposi sobre una e. Els hercegovins em permeten escriure sense problemes “Brač” i em fan la guitza si vull escriure un “pero” que no escandilitzi els correctors del Diari o que no m’obligui a passar pel sempredesagradable itinerari de l’Insert / Special Characters del Word. Vaja, que al locutori on em trobo per redactar i enviar aquesta columna, sempre curt de temps, sempre al darrer instant, els accents no tenen llibertat. No n’he trobat cap que s’atreveixi ni tan sols a tastar el regust de la rebel·lia, cap que hagi ni tan sols dubtat a llançar-se a la coneixença d’una a o d’una e, cap que hagi quedat convençut del meu relat de les virtuts de la o, de la u, de la i… Em rendeixo. Em convencen a mitges. La realitat s’imposa. Si no volen accents, no n’hi poso. Ni un de sol en tota la columna; una columna, pel que fa als accents, mig eslava.
Els restaurants xinesos arrosseguen a casa nostra la mala fama d’omplir els plats de les noves comandes amb les restes de menjar deixades per clients anteriors. Quan els amics que has convidat a sopar a casa s’entesten a ajudar-te a desparar taula, sempre acaba sorgint la mateixa pregunta: “I amb això què feu, ho guardeu o ho llenço?” El debat a l’entorn del menjar sobrant després d’un àpat fa dies que ens és habitual. Va haver-hi un temps en què l’ostentació de la capacitat de no haver de reciclar la gran quantitat de menjar que sobrava d’un gran àpat familiar era d’allò més in. També ho era fumar sempre i arreu i ara, vés, és d’allò més démodé… A l’era de la cuina creativa, el que realment es troba en voga és l’enginyeria del reciclatge de les restes de menjar. Vaja, allò que ma mare sempre ha anomenat rebuscas… Aprofitar el menjar sobrer per fer croquetes de mil colors o omplir tuppers per a la setmana següent o per fer tastar la nostra creació a germans, amics o companys de feina, és una nova forma d’ostentació de la nostra creativitat, sostenibilitat i bona gestió. Conquerit l’àmbit domèstic, ara manca fer el salt al públic. De fet, ja ha començat. A iniciativa d’alguns clients però també –per sort– d’alguns restaurants, que t’emboliquen i t’embossen per sistema tot allò que hagis pagat però no consumit. El canvi no serà real, però, mentre ens continuï fent passar vergonya demanar que ens emboliquin aquella mitja pizza que no ens hem acabat. Quan demanar d’emportar-nos el vi que ens ha sobrat sigui fet amb orgull o, molt millor encara, amb normalitat, el canvi serà, ara sí, definitiu. Fins la següent moda…
