No són gaires. Diria que menys d’una desena. No parlo dels esporàdics sinó dels assidus, dels que comenten notícies de l’edició digital de la premsa dia rere dia. Tots ells es refugien en l’anonimat, alguns recorrent al pseudònim (ja siguin fixos o conjunturals) i d’altres fent públic un nom tan comú que no compromet mai la identitat. Dianes preferides? El funcionariat i la classe política, aquesta última per enfonsar el país en la misèria i, sobretot, per tolerar i incentivar un cop d’Estat del funcionariat. Evidentment, dins del grup, hi ha diferències internes: hi ha qui acusa de tots els mals del món el socialisme, qui tot ho atribueix a l’herència liberal, qui té al·lèrgia severa al fenomen Nomen… Tots ells coincideixen, però, en una estratègia argumentativa que acaba donant-nos molta més informació de qui comenta que d’allò que pretén comentar. Una mínima anàlisi del discurs no tan sols permet trobar concomitàncies habituals sinó destapar que l’estratègia bàsica, propagandista i populista, recorre constantment a la tergiversació i a l’exageració, incorre massa sovint en contradiccions, i mira de suplir totes les seves mancances amb una extensió cada cop més llarga i, sobretot, amb una repetició constant dels mateixos temes, de les mateixes posicions… Així, amb la insistència, la repetició i, sobretot, l’anonimat, pretenen fer creure –típic de la propaganda– que són molts, que tothom pensa com ells. L’objectiu és claríssim i legítim: fer política. Només me’ls escoltaré, però, el dia que em diguin qui són i es presentin com a candidats a arreglar un país tan enfonsat…
Entre les dèries d’estudiant que he arrossegat fins a la docència es troba la d’evitar, per sobre de tot, l’alienació a les aules. Si el nostre aprenentatge no és significatiu, si no podem ni tan sols imaginar-nos quin sentit té allò que ens estan explicant, l’educació no ens serveix de gaire cosa… Per sort, l’amic Sarkozy, sempre atent, sempre disposat a col·laborar, ha llançat un cable a tots aquells que, aquests primers dies de classe, ens esforcem mínimament per explicar quin sentit té això de conèixer la Història. Bé, sent justos, el cable ens l’han llançat Sarkozy i, sobretot, la comissària Reding, valenta i lúcida a l’hora d’assenyalar les curioses semblances existents entre les expulsions de gitanos d’ara i les que es practicaven fa setanta anys. El president francès no és l’únic, però, que ha evidenciat aquests dies que la Història li interessa ben poc, que no està disposat a perdre el temps extraient lliçons d’un passat del qual es creu superior. A Andorra, d’ençà que s’hi ha instal·lat la crisi –que aviat podrà demanar la nacionalitat– sovintegen les propostes que exigeixen una transformació radical de la manera de funcionar de l’Estat. Així, demanen que l’administració, però també el Consell, funcioni més amb una lògica d’empresa privada, que no es debati tant i es vagi més per feina, que en temps de crisi comandin el vaixell gestors i no polítics. Demanen, en síntesi, acomiadar la democràcia per causa justificada i sense indemnització. Tampoc aquí no semblem haver estudiat gaire Història: es comença per aquí i s’acaben suprimint les eleccions, que són massa cares d’organitzar…
Després de moltes temptatives, no havia aconseguit mai desempallegar-me de la meva pell d’idealista. Els darrers temps, però, són tan durs que, fins i tot sense comptar, ara ja, amb la meva iniciativa, l’epidermis no ha resistit més la corrosió exterior i ha començat a podrir-se i a caure. No es tracta només de la deriva insuportable de la socialdemocràcia o de la tossuderia injustificable de la dreta, és, sobretot, l’actitud de la classe política visible la que m’exaspera: que es parli més –sense amagar-se’n!– de càlcul electoral que d’interès de país, que es pensi més en les finances personals que en les del país, que es rifin càrrecs a la babalà i que els acceptin persones conscients que ni estan preparades per ocupar-los ni tenen suficient vocació de servei públic… Resulta com a mínim curiós que el mateix dia que s’anuncien les primeres conclusions d’un estudi que revela corrupteles a l’administració el Consell n’encarregui un altre per esbrinar a què es deu la desafecció política ciutadana… No és pels ciutadans desafectats o pels idealistes, però, pels que més pateixo. M’amoïnen, sobretot, els honestos, els polítics o els empresaris honestos que encara queden, que encara s’aixequen cada matí pensant com poden contribuir a millorar el seu entorn sense esperar res a canvi. M’amoïnen perquè no se’ls creurà ningú, perquè tothom sospitarà que amaguen interessos d’ego o d’euros, perquè no podran mai amb l’stablishment. Rèquiem pels honestos actuals, silenciats pel soroll de la resta. I rèquiem, sobretot, pels honestos que, vist el panorama, no s’atreviran mai a fer el pas cap al servei públic.
Si demà –sense més consignes, sense més precisions— ens citéssim tots plegats al pont del Prisunic, pocs de nosaltres ens acabaríem trobant. Perquè la cita fos efectiva, amb alguns hauríem de quedar “allà on hi havia el New Park, al pont on hi havia el Baviera”, amb d’altres “al pont de sota del pont de les boles, allà on ara hi han posat l’escultura aquella del rellotge del Dalí” i amb d’altres, simplement, “a la rotonda” –amb un èmfasi imprescindible en el la, per evitar confusions al país de les rotondes… Així, mentre diverses generacions continuaran quedant “davant del Monsa”, les noves, si volen trobar-se al mateix espai, quedaran “una mica més amunt de l’Illa, passat el Kilvil”. Totes les nostres referències espacials ens situen en l’espai, sí, però també en la memòria. Memòria personal, de la nostra Andorra, sumant-hi, a més, algunes referències que ens superen però que, a força de sentir-les esmentar a les generacions que ens precedeixen, hem acabat fent nostres… Memòria de la nostra terciarització radical, del nostre creixement salvatge, desordenat, ansiós i emocionant. Una terciarització, un creixement sovint més ràpid que la memòria mateixa, que va obrir, liquidar i reobrir comerços a indrets fins aleshores abandonats. Per això bona part dels nostres punts de referència són comercials i, per tant, subjectes a una transformació constant. Per això podem traçar una història improvisada del nostre segle XX únicament a partir dels llocs de referència. De tots els punts, però, n’hi ha alguns de cardinals; us imagineu quedar pel centre quan ens tanquin l’Escale, el Pyri, el Roc Blanc o l’STA?
