Yvan Lara

Confirmat: hi haurà eleccions! Ja ho ha anunciat qui havia de fer-ho i també qui li feia gràcia fer-ho. Tot el país fa olor de precampa­nya: a l’aire ja floten (han deixat mai de fer-ho?) propostes electoralistes, acostaments i distanciaments electoralistes, sobtats canvis d’humor electoralistes. I els partits, com de costum amb els pixats al ventre, decidint qui va d’u, de vuit, de tretze… És ara, ara que pensen les llistes, que m’atreveixo a suggerir-los un poema de Jesús Lizano. És breu, passa bé, no fa mal. Qui el vulgui entendre, si us plau, que l’entengui! “Yo veo mamíferos. / Mamíferos con nombres extrañísimos. / Han olvidado que son mamíferos / y se creen obispos, fontaneros, / lecheros, diputados. ¿Diputados? / Yo veo mamíferos. / Policías, médicos, conserjes, / profesores, sastres, cantoautores / ¿Cantoautores? / Yo veo mamíferos… / Alcaldes, camareros, oficinistas, aparejadores. / ¡Aparejadores! / ¡Cómo puede creerse aparejador un mamífero! / Miembros, sí, miembros, se creen miembros / del comité central, del colegio oficial de médicos… / académicos, reyes, coroneles. / Yo veo mamíferos. Actrices, putas, asistentas, secretarias, / directoras, lesbianas, puericultoras… / La verdad, yo veo mamíferos. / Nadie ve mamíferos, / nadie, al parecer, recuerda que es mamífero. / ¿Seré yo el último mamífero? / Demócratas, comunistas, ajedrecistas, / periodistas, soldados, campesinos. / Yo veo mamíferos. / Marqueses, ejecutivos, socios, / italianos, ingleses, catalanes. / ¿Catalanes? / Yo veo mamíferos. / Cristianos, musulmanes, coptos, / inspectores, técnicos, benedictinos, / empresarios, cajeros, cosmonautas… / Yo veo mamíferos.”

Vivim en una època de ceguesa voluntària col·lectiva, de tancar els ulls als perills que arribaran ignorant les pistes que ens va deixant dia a dia la realitat mitjançant els diaris i els informatius. L’última pista ens la donava la cancellera alemanya el cap de setmana passat, declarant solemnement el final d’una era, d’una aspiració de convivència pacífica i multicultural, i l’inici d’una altra, l’era de la persecució, de la imposició. Una nova era no només a Alemanya sinó a Europa, al món: Merkel no anuncia res que no hagin aplicat ja, impunement, Berlusconi a Itàlia i Sarkozy a França; res que no prometin fer, si arriben al poder, Rajoy i Palin; res que no desitgi ja, agitada pel populisme i per la demagògia, una part de la població, com els suïssos que van votar no als minarets, l’11% d’espanyols als quals els és igual viure en una democràcia o en una dictadura, o el gran nombre de joves que, a casa nostra, et diuen que per anar a votar no els esperis; res que no demanin ja els que reclamen menys llibertat per lluitar contra el terrorisme i els que reclamen, per sortir de la crisi, més gestió i menys democràcia. Els se-nyals són inequívocs, els podem ignorar, considerar exagerada la por que sentim alguns, però la realitat és tossuda i s’imposa: anem perdent, cada dia que passa, més parcel·les de democràcia, més espais de convivència i tancar els ulls a aquesta realitat només agreujarà el problema. Un problema amb unes conseqüències terribles però amb una causa no menys espantosa: el nostre fracàs, com a societat, a l’hora de vendre la vida democràtica com una alternativa millor que la vida en submissió.

No pretenc haver nascut a Nova York, haver estudiat a París el maig del 68, dir-me Auster o Littell, tenir la intel·ligència literària de Borges, la traça per combinar paraules d’en Gabo… No aspiro a revolucionar la Ciència Política ni a revelar-me com un gran actor o director de teatre. Començo a assumir, de fet, que no tocaré mai cap instrument, que ningú s’emocionarà mai amb la meva prosa, que no seré mai un senyor professor que alguns titllin de “mentor”, que no parlaré mai d’“els meus deixebles”. Potser fa un temps, no gaire llunyà, aspirava a alguna d’aquestes vides… Ara no, s’han acabat els deliris de grandesa. Parlar de renúncies no seria exacte, potser es tracta, més aviat, de conformar-se, d’assumir, de redimensionar-se, de millorar, fins i tot. Tant és. El cas és que no pretenc ser res més del que ja sóc. No pretenc fer res més del que ja faig, perquè ja m’està bé, perquè és des d’on sóc i no des d’on m’obsessiono a ser que més puc gaudir, que més puc aportar a la resta. Conformar-se amb la mediocritat? No treballar prou dur per ser més, per aspirar a més? És una manera de batejar la cosa… També podríem parlar, però, de control de la megalomania, de no combregar ideològicament amb l’obsessió per una escalada social perpètua que té massa a veure amb el culte a l’ego. Conformar-se amb la mediocritat pot ser una gran renúncia, pretendre ser molt millor del que s’és és, en canvi, molt perillós per als que t’envolten. Especialment si qui t’envolta és tot un país i tu, et diguis Bartumeu, Gabriel o Nomen, no t’atreveixes a assumir que, segurament, no ets, ni de bon tros, el millor aspirant a dirigir-los…

Ara fa dies que bona part del meu món gira al voltant dels mateixos eixos. La normalitat de l’atrocitat al nazisme de carrer, la força creixent del Tea Party i de l’extrema dreta en general, les deportacions de persones, la persistència d’una crisi que evidencia encara més qui mana al món i com mana i seguirà manant per molt que el sistema demostri no ser sostenible en cap sentit, l’exigüitat d’alternatives, la silenciació de les que són creïbles i la promoció fins a la sacietat de les que són buides, de les violentes, deslegitimant una lluita social ja per si en crisi; l’odi profund –ara ja parlo de casa nostra– entre sectors, entre faccions, la incompetència absoluta i la manca de la més mínima modèstia i autocrítica entre els nostres representants, la manca de visió d’Estat dels que parlen, la manca de valentia d’Estat dels que callen, la manca de relleu dels que vénen darrere mig per apatia mig pel triomf incontestable de l’individualisme… Tot plegat m’ha abocat, sense remei, al pessimisme, a un pessimisme invencible, a una por insuperable a l’abisme… Por a rendir-me, a pensar que ja no val la pena, que el canvi no és possible, a no creure més en res ni en ningú, a dimitir de manera definitiva de la ciutadania activa, a sucumbir als crits de sirena de la ignorància ciutadana, a refugiar-me per sempre més en mons més amables o dedicar-te en exclusiva als teus, a aquells que estimes, a la filla que esperes. I de nou por, por a no fer prou per transformar el món que t’espanta, por a contribuir amb la teva inacció a mantenir intacta la merda que impregna l’statu quo… Por a la paràlisi. Por paralitzant.