Si comptés –hipòtesi poc probable– amb un lector fidel, que seguís des de fa cert temps i amb caràcter més o menys continuat la manera que tinc d’omplir aquestes línies, hauria detectat ja, a aquestes altures de la pel·lícula, que compto amb una capacitat innata per interessar-me per temes poc urgents, gens prioritaris en el context actual. És dèria personal, fins a cert punt inevitable, però també és militància. Militància contra cert discurs que sembla voler imposar què és i què no és prioritari en cada moment, de què es pot i de què no es pot parlar quan hi ha crisi, en què poden perdre el temps i en què no els poders públics quan el PIB s’estavella en ple vol… Podem afrontar diferents problemes alhora, podem decidir sobre fiscalitat i reactivació econòmica i, paral·lelament, a les taules del costat, sobre nacionalitat o sobre la necessària restricció del consum de tabac als espais públics, aquesta és la gràcia de comptar amb comissions parlamentàries específiques, de no haver-ho de tractar tot (per sort, vist el panorama actual) al ple del Consell. Rebutjar tractar temes al parlament, aixoplugant-se en l’argument del “no són prioritaris”, no són més que excuses de mal pagador, les utilitzi qui les utilitzi… I posats a practicar la demagògia –no és gaire difícil d’utilitzar, no cal cap formació prèvia–, centrem-nos en allò realment prioritari, com és que encara no hi ha lleis fiscals?, intensifiquem els treballs!, que cap conseller miri el Barça-Madrid, a pencar per avançar en allò prioritari… Uf, deixem-ho aquí, això de la demagògia és realment insuportable…
Què és exactament el Pas de la Casa? I Santa Coloma? Què és el Serrat? Què considerem que és la Margineda? I el Tremat o Engordany? Com podríem definir el Pui de la Massana? Amb d’altres paraules: què és, a l’Andorra actual, tot allò que s’assembla a un poble o a un barri però no és una parròquia ni té l’estatus de quart o de veïnat? Amb més o menys fortuna, la Comissió de Toponímia ens ha aclarit darrerament com s’escriuen els noms de lloc i el servei d’Estadística lluita per oferir-nos dades nacionals mínimament fiables. L’any 2010, però, el pes excessiu de la tradició a l’hora de mirar-nos el territori fa que continuem sense saber què diantre és Engolasters. I la pregunta és pertinent: per curiositat, per justícia, per igualtat i perquè disposar d’informació precisa és un dels requisits clau a l’hora de gestionar amb èxit un territori. Mirem d’il·lustrar-ho amb un cas concret: què és la Margineda? Un poble? Un nucli propi? Una urbanització? Una urbanització de Santa Coloma o d’Andorra la Vella? Estadísticament, per la cinquena parròquia només ens ofereixen dades del cap de parròquia i de Santa Coloma sumant, per tant, tot el que no és Santa Coloma a Andorra la Vella fent que sigui impossible saber quanta gent viu al nucli urbà de la capital, amb els biaixos que això comporta, per exemple, a l’hora de preveure serveis. I així, a totes les parròquies, fins a l’extrem que el Pas de la Casa, si mai aconseguís la parroquialitat anhelada per alguns, passaria directament de ser una urbanització –aquest sembla ser encara el seu estatus oficial– a una parròquia, sense haver estat mai ni un trist poble…
Fa tot just un parell de dies, es produïa un nou accident miner a la zona del desert d’Atacama, a Xile. L’accident va tenir lloc a la mina Los Reyes, a poc més de 100 quilòmetres de la mina San José i el Campamento Esperanza, capitals del món el 13 d’octubre passat, encara no fa un mes. L’accident, el de dilluns, es va cobrar la vida de dues persones: Homero Aguirre, de 40 anys, i Daniel Lazcano, de 24; a més, va deixar greument ferit Mauricio Silva, de 21. Era previsible, qüestió de dies, de setmanes, de mesos, tothom sabia que arribaria un nou accident al sector miner. I ara què? Què farem amb Silva? Com tractarem els familiars d’Aguirre i Lazcano? Els enviarà David Villa samarretes signades? La notícia la vaig trobar dilluns al vespre de forma gens destacada a la premsa espanyola digital. Ahir, menys de 24 hores després de l’accident mortal, ni rastre. On són les connexions permanents amb Xile? On són els enviats especials d’arreu del món? On és Piñera? No hi són. No hi són perquè la nostra aproximació al món no és ni lògica ni ètica, la fórmula 2 morts > 33 atrapats vius no funciona, és una quimera. Aguirre i Lazcano, un cop morts, resulten inútils per al show business, cap televisió emetrà en directe el seu enterrament simplement perquè cap de nosaltres ens el miraríem, no té ni intriga ni aventura ni emoció. No ens mou la tragèdia ni la pena, només l’entreteniment, els titulars, l’espectacle. L’argument no és nou, en sóc conscient, sempre ens oblidem de les víctimes d’un terratrèmol dues setmanes després de l’última rèplica, però no és aquest, potser, el cas més paradigmàtic de tots?
Cada cop que un jove brillant –amb una formació sòlida i un futur prometedor– fa el pas de treballar, de manera assalariada, per a l’administració, a una part considerable del país se li regira l’estómac. Cada cop que un jove decideix aspirar a una plaça fixa dins l’administració, deixa de ser brillant, deixa de ser una promesa, i passa a ser, a l’instant –sense possibilitat de recórrer–, un aprofitat, un penques que s’ha deixat anar, que pretén viure del sistema, de nosaltres, dels nostres impostos. Ara i aquí, un jove, si vol que se’l prenguin seriosament tan sols té una sortida: ha de ser emprenedor. Emprenedor. La paraula de moda, el títol del nostre model ideal d’èxit, el cognom dels que salvaran el país de la crisi i de la misèria. Emprenedors. Això és el que haurien de ser els nostres joves, emprenedors i no aprofitats, clama el discurs oficial de les tertúlies i els fòrums d’opinió. El discurs que exalça el model d’èxit de l’emprenedor, parlo sense cap mena d’ironia, em sembla impecable i, sobretot, necessari: i tant que ens calen emprenedors! El problema és el del model únic combinat amb el dilema del peix que es mossega la cua: si a aquells que excel·leixen en la seva professió només els recomanem la via emprenedora, si reservem l’esfera pública a aquells que no volen treballar, quin servei públic esperem trobar-nos demà? No seria més sensat incentivar, en paral·lel al model d’èxit de l’emprenedor, un model basat en el treballador públic que creu sense fissures en el servei públic, amb una ètica marcada de servei a la ciutadania? O és que, simplement, considerem que la gent així no existeix?
