Finalment sortirem del 2010 de manera ordinària, sense haver de recórrer a la sortida d’emergència. L’esdeveniment tindrà lloc demà passat a les dotze de la nit. Abans, tots els diaris del món ens destacaran el millor invent del 2010, les jugades més absurdes, el top 10 de rics, de desgràcies, del que sigui. És època de distincions, de premis formals i informals, transcendents i intranscendents. És curiós això dels premis. Ara no sabem si premiar Xavi per un any i una trajectòria, Iniesta per un gol o Messi per l’evidència. Dubten també les editorials entre utilitzar els premis per arriscar per nous autors o per estalviar-se la campanya de màrqueting amb els escriptors consolidats que tenen en cartera o que volen pescar amb OPA hostil d’altres segells. Dubten també els que han de concedir un Oscar honorífc (serà encara massa d’hora?, farem salat?, té més morbo un Oscar honorífc pòstum?), dubten (i l’espifien, com la resta) els que tot l’any pensen en el Nobel, polititzant el de literatura (i per què diantre hauríem de foragitar la polítca de la literatura, de l’esport o d’on sigui?) i devaluant cíclicament el de la pau. Un dels premis grossos (en repercussió, no en remuneració) és el de figurar a la portada de la revista Time. I aquí, de nou, dilema mimètc al de la pilota d’or: li tocava a Zuckerberg-Facebook per la trajectòria o a Assange-Wikileaks pel gol de l’any? El més fàcil seria explicitar clarament les bases, però això seria com aconseguir àrbitres perfectes, carregar-se la polèmica, la salsa de la vida, el motor del nostre món (malauradament) un any més…
Han badat. Han badat i han perdut el tren. Han desaprofitat una oportunitat única per situar-se entre els grans del món, en una llista que, en ordre alfabètic, quedaria així: Der Spiegel, Diari d’Andorra, El País, Le Monde, The Guardian i The New York Times. Imperdonable! Aquest diari que em deixa tacar-li la contraportada cada setmana resulta cada dia més decebedor, es posa cada dia més a la meva altura… Com pot ser? A qui se li va passar? Qui ha de dimitir? Va ser pel preu de les trucades al Regne Unit? Pel cost d’un passatge d’avió a Londres? Perquè el director del Diari o del grup no dominen del tot l’anglès? En fi, no pensem més en el passat, siguem constructius, la història ens ha donat una segona oportunitat que, aquest cop no, ja no, no podem desaprofitar. Assange torna a trobar-se en llibertat, torna a ser contactable. És cert, mai més trobarem el Diari en la llista dels sis diaris que, juntament amb Wikileaks, van despullar el departament d’Estat ianqui, però ara el que compta és el servei al país, la transparència –encara que sigui forçada–, la veritat. Hem de contactar amb Assange i aconseguir que ens passi què diu l’ambaixador dels Estats Units a Andorra (i, subsidiàriament, a Espanya) sobre el nostre país, què pensa de Bartumeu, de Gabriel, de Nomen, d’Espot, de Tomàs Pasqual, com valora geoestratègicament que el comerç hagi tancat 8 diumenges a la tarda. Hem d’aconseguir aquests cables com sigui, són de vital importància! Tot i que, pitjor que no aconseguir-los, seria adonar-nos que no existeixen o, pitjor encara, que es troben classificats a la A, sí, però a la A d’Angola.
Qui pensa, doncs, Andorra? Hi ha gent que parla d’ella (escrivint un article al diari, participant en una tertúlia, intervenint en unes jornades), qui treballa per a ella (tots els historiadors, sociòlegs o politòlegs del país treballen a l’administració) i també, evidentment, qui cobra d’ella per pensar-la, sense pensar-la (tots els mercenaris de l’assessorament que acaben cobrant una pasterada per fer quatre informes a mida per al Govern de torn). La reflexió sobre Andorra, per tant, s’ha caracteritzat fins ara per ser inconstant, amb voluntat únicament instrumental, d’aplicació immediata i, en molts casos, al gust de qui paga… Ningú o, com a mínim, cap institució s’ha dedicat fins ara a pensar Andorra amb temps, amb distància, amb autonomia de pensament, amb l’únic objectiu d’analitzar-la, de conèixer-la millor, de poder formular, després, hipòtesis de millora sòlides, creïbles. I aquí, bona part de responsabilitat la té la nostra universitat pública. Existeixen dos models d’universitat i hem triat la fórmula que menys necessitàvem, la que satisfà algunes necessitats de formació aquí i allà (que a d’altres llocs assumeixen, per exemple, els col·legis professionals), inconnexes, amb formadors de fora o d’aquí sense el més mínim requisit de formació, no ja que siguin doctors en la seva matèria sinó que siguin reals professionals d’allò que ensenyen. I mentrestant, ni rastre d’un màster, per exemple, d’estudis andorrans, o d’uns departaments orientats a la recerca, a establir sinergies amb el territori, a pensar Andorra, a criticar Andorra amb arguments sòlids i de forma constructiva, que bona falta ens faria…
No puc evitar pensar que tots els mals de l’Andorra actual són conseqüència directa dels tics de nou ric (la més detestable de les actituds davant de la vida) que acostumàvem a gastar per aquestes valls fins fa tres o quatre anys… D’entre aquests tics, concedeixo especial importància a aquella actitud de persona, empresa o –encara més greu– país que es pensa que ja ho sap tot, que tan sols pensa a curt termini, que no accepta consell de ningú si qui parla no és com a mínim un Bill Gates del seu ram i l’ha contractat ell per parlar, qui considera que la reflexió en profunditat és una pèrdua de beneficis immediats, qui s’estima més debutar en el món de la formació econòmica amb la lectura de Qui s’ha endut el meu formatge abans que amb un manual de microeconomia… Durant els anys de bonança vam permetre’ns el luxe de foragitar del país la reflexió en profunditat, vam evitar pensar-nos com a país, com a societat, com a Estat i com a economia, vam renunciar a dedicar temps i diners a la crítica, la sempre incòmoda crítica, la sempre malintencionada crítica, carregant-nos de passada la construcció de possibles alternatives, alternatives inimaginables per als que es passen tot el dia centrats en allò que ells defineixen com a prioritari. Aixecar el país cada dia, evidentment, és necessari. Pensar en el curt termini, com portar avui un plat a taula, imprescindible. Però també resulta imprescindible dedicar una part del nostre esforç col·lectiu (no hauria de caldre més d’un 1% o un 2% del PIB) a pensar-nos, a criticar-nos, a repensar-nos. Tot plegat, evidentment, si comptem amb la modèstia necessària…
