S’acosten les eleccions i, amb elles, La Pregunta ha abandonat el seu hàbitat dels comentaris per passar l’estona i comença a ser formulada amb més nerviositat: “I si tornen a empatar?” Un coneixement mínim del nostre sistema electoral combinat amb un seguiment dels acostaments preelectorals hauria de tranquil·litzar-nos en aquest sentit: si la gran coalició de centredreta s’acaba materialitzant recuperarà –com a mínim– Escaldes i Ordino, gua-nyarà amb majoria absoluta i no tornarà a haver-hi empat. (Ara, si la coalició resulta ser profundament antinatura, no hi haurà bloqueig ni amenaces de trencament a Casa de la Vall però sí a l’òrgan directiu de la coalició. Desvestir un sant per vestir-ne un altre?) Tornem, però, a La Pregunta: i si tornen a empatar? Confiem en la capacitat d’entesa i en el bla bla bla… No, seriosament: potser caldria començar a pensar en solucions sistèmiques. N’hi ha de serioses: ampliar el nombre d’escons, tenir un parlament imparell, reduir el llindar de vots necessari per obtenir representants, tornar-se a plantejar la circumscripció única, etcètera. Si, en canvi, ens entestem a mantenir l’absurd, siguem coherents i adoptem solucions absurdes. La nostra llei electoral preveu que, en el cas que dos partits empatessin dos diumenges seguits a les eleccions comunals, serà un joc d’atzar qui decideixi qui obté el consolat i la majoria i qui es queda amb la minoria. Potser ha arribat l’hora d’estendre la mesura i aplicar-la a una situació d’empat al Consell. Si agrada, a més, podríem exportar-la a d’altres països bloquejats. Encara faríem la primera pela…
El programa que trio per acostar-me al món va seduir-me, ara ja fa uns quants anys, amb dues falques prometedores: Expliquem les notícies i La ràdio tranquil·la. De moment no han traït cap de les dues falques, d’aquí la meva fidelitat incondicional. El Joan Barril no m’acaba d’interessar gaire ni com a columnista ni com a narrador (de fet, pel meu gust, raholeja –roselleja, en context andorrà– un pèl massa mantenint una presència constant en diferents mitjans de comunicació que acaba avorrint i tenint gust de megalomania…). Com a periodista, en canvi, ha parit una de les criatures més interessants dels darrers anys. Del periodisme no m’han interessat mai ni la lluita per les exclusives (ser els primers, tenir la imatge que ningú no té, etcètera) ni el fet que la informació fos el més curta i el més entretinguda possible. Suposo que és per això que em continua interessant El Cafè de la República: la gent no crida, m’expliquen les notícies i el seu context, deixen temps als especialistes perquè les analitzin. Tan evident i tan escàs… De tant en tant, però, traeixo la ràdio i els diaris com a canals per acostar-me al món i amaneixo les paraules amb imatges en moviment. Des de fa una setmana, però, em sento una mica més orfe: a la prejubilació de la gran Rosa Maria Calaf s’hi suma ara la de l’immens Martí Anglada, dos mags únics de la informació audiovisual que, gràcies al talent i a la vocació, han aconseguit burlar fins al final tots els filtres destinats a empobrir les seves cròniques i aconseguir, així, amb èxit, complir la seva funció social: explicar-nos de manera entenedora la complexitat del món.
A Bèlgica ja fa més de set mesos que es troben sense govern (o, per ser més exactes, 213 dies amb un govern en funcions prorrogat sine die), tot un rècord a escala europea. Els belgues no empaten a cada votació del Parlament perquè ja ho fan abans d’entrar a la cambra legislativa: el país viu un empat polític permanent entre flamencs i valons que ho paralitza absolutament tot. A Itàlia sí que tenen govern, però perquè tothom sembla acceptar, de manera més o menys resignada, que els vots es poden comprar com qualsevol altra mercaderia. Als Estats Units, la situació no fa gaire millor pinta: les últimes eleccions ens deixen un Congrés dividit, amb una cambra per a cada gran partit i amb un pronòstic de paràlisi constant, de passar-se els dies reenviant-se proposicions de llei d’una cambra a l’altra, del legislatiu a l’executiu i viceversa, de torpedinar-se mútuament qualsevol iniciativa po- lítica… A San Marino la crisi econòmica els flagel·la de manera extremament violenta i amb totes les seves variants (crisi financera, immobiliària, etcètera) fins al punt de qüestionar, fins i tot, la seva sobirania. Grècia i Irlanda ja han estat intervingudes i Portugal sembla que se sumarà aviat a la llista. El Japó i la Xina no ho estan, d’intervinguts, però la segona és una dictadura i el deute públic del primer sobrepassa el 220% del seu PIB. Un exercici breu de política i economia comparada ens indica que a Andorra no anem bé però també que el nostre cas no és ni únic ni excepcional. També ens diu, si mirem cap a Tucson (Arizona), que la crispació extrema no porta enlloc…
“El asador Guadalmina informa: Ante la inminente entrada en vigor de la ley antitabaco, [...] les informamos que, como negocio privado, haciendo uso de lo que nosotros entendemos son nuestros derechos, dicha ley, no será aplicada en nuestro establecimiento.” Era d’esperar… Podeu comptabilitzar-me entre els radicals a favor de les lleis antitabac, però no puc evitar de pensar que el propietari d’aquest restaurant de Marbella té un pessic de raó. No la té ni en el fons ni tampoc en la forma, però podria tenir-la. Juguem a fer-li d’assessors de comunicació. S’equivoca, sobretot, amb l’argumentari. Allò de com a negoci privat (que ve a dir: el negoci és meu i qui no vulgui fum que no entri, jo no obligo ningú a fumar) no té cap valor argumentatiu: també podria utilitzar-lo per negar-se a les inspeccions de sanitat (el negoci és meu i jo no obligo ningú a menjar carn podrida), per no pagar impostos o per esclavitzar els cambrers, i a tothom li semblaria ridícul… Li podríem aconsellar, així, seguir un argumentari menys jurídic i més polític. Una repassada a la política espanyola dels últims anys ens mostra que la desobediència (especialment la institucional) està d’allò més en voga. Per què carai un Asador Guadalmina ha de complir la llei (reguli el tema que reguli) si València, Madrid o Múrcia se la salten a la torera, negant-se a casar persones del mateix sexe, boicotejant l’educació per a la ciutadania, obstaculitzant l’aplicació de la llei de l’avortament i minant, així, a poc a poc, l’autoritat d’un Estat de dret que es basa precisament en això, en respectar les lleis, fins i tot les que no ens agraden.
