La breu història del nostre sistema de partits i, especialment, del nostre centredreta és, simplement, apassionant. No fa tants anys, no hi havia esquerra i tot es movia entre el que avui anomenaríem centredreta i una dreta molt i molt escorada a la dreta en forma d’agrupacions electorals parroquials profundament conservadores. Avui, després d’uns processos de concentració (Unió Liberal), d’explosió (UP –les dues, l’encampadana i l’escaldenca–, ACO, CO, ApC, UL, PRA, PLA, etc.) i d’intent de reconciliació de l’espai de centredreta (si reïx o no ho sabrem avui), un observador poc informat –o massa innocent, massa crèdul amb les autodefinicions dels grups polítics– podria creure que hem passat d’un sistema sense esquerra a un sistema sense dreta. La dreta, però, continua existint (i no parlo de la dreta moderada, centrada, socioliberal, no, parlo de la dreta que, legítimament –faltaria més–, vol continuar sent dreta pura i dura, neoliberal i conservadora alhora). A Demòcrates per Andorra se li poden perdonar –per ser habituals en l’estil polític autòcton– la improvisació, la manca de democràcia interna i la tria d’una marca que no vol dir res. De la incorporació o no de la dreta més escorada dependrà, en canvi, que el nou grup es guanyi, alternativament, el dret a ser respectat com una plataforma de centre nova i creïble o a ser considerat, en canvi, l’enèsima marca blanca de la nostra dreta (amb algun fitxatge estrella, alguna reconciliació i una basculació de lideratges), un producte ad hoc guanyador, sí, però també insubstancial i, des del minut zero, en risc permanent d’explosió…
Anem per feina: no arribes al millor dels mons. Tampoc ho fas en el millor moment, però aquest és un problema menor… El problema no és aquesta crisi que, al cap i a la fi, és conjuntural, el problema és el sistema i els seus vicis, un sistema viciat, anquilosat, impune, que ha desterrat l’autocrítica, que ha aconseguit transformar-nos a tots en un ramat autòmata, que continua avançant sense qüestionar-se gaire les coses, molt més amoïnats per triomfar dins del sistema que de pensar reajustaments o alternatives. El problema és el sistema i els seus productes, aquesta alienació insuportable, aquesta manca de passió a l’hora de fer les coses, aquesta manca de compromís a l’hora de millorar el nostre entorn, aquesta lògica acumulativa i els seus efectes secundaris (el canvi climàtic, el consumisme com a cura de tots els mals), les vies per al triomf (entrar a Gran Hermano, tenir 10.000 amics a Facebook), les vies reduccionistes per a l’oci i la diversió (Sálvames i companyia entre setmana, disco i alcohol els caps de setmana). Per sort, ens queda la bellesa. Hi ha gent, ja ho veuràs, que escriu, compon, canta, toca, filma, pinta, esculpeix, fotografia, representa, edifica o dissenya obres absolutament extraordinàries. I ens queda la terra, i la gent, que descobriràs si et mous, si surts al carrer, si saps escoltar, si viatges, si t’acostes als altres. El millor del nostre món, però, és la nostra gran capacitat de millora i l’esperança de fer possibles aquestes millores potencials. Implementar l’esperança en un món millor… No em sembla un mal repte per a una vida… Benvinguda al món, Dúnia.
Egipte ja no existeix (ens preocupa molt més, ara, la supressió del límit de 80 per hora als accessos a Barcelona i, encara més, la relació entre Shakira i Piqué). Aviat tornaran les aglomeracions a les piràmides (David Bisbal ja podrà dormir tranquil) i tal dia farà un any… CiU fa la sensació de no haver deixat mai de governar (com si no els haguessin entrat mai a robar a casa –Ferrussola dixit–, com si el tripartit hagués estat un simple miratge…). Som de fàcil (i ràpid) acostumar… Al vici històric dels mitjans de comunicació per explotar fins a l’extenuació temes que abandonaran de manera absoluta poques setmanes després (sense oferir-nos el més mínim seguiment fins a l’aniversari de rigor) se suma ara la nostra (més recent) ànsia de canviar constantment de tema (generació zàping, trastorn de dèficit d’atenció col·lectiu –trastorn que, portat a l’extrem, constituiria un guió perfecte per a una novel·la de Saramago (quina gran escriptora, Aguirre dixit)). El fenomen (aquesta memòria de peix generalitzada) no podria qualificar-se de positiu: culpa seva són els grans oblits post-catàstrofe (pregunteu-ho als haitians, als supervivents del tsunami) o els amnistiats polítics per manca de memòria pública (Sarah Palin d’aquí a uns mesos, els gurus del neoliberalisme ja ara mateix). Per sort, però, també compta amb alguns avantatges: no fa ni un mes Espanya semblava a les portes d’una nova guerra civil que enfrontaria, en aquest cas, fumadors i no fumadors. Ara ningú fuma als bars i ningú, tampoc, no recorda la polèmica: normalitat absoluta. Que no se’ns oblidi quan ens toqui legislar-ho aquí…
O sigui que sí, que era això, el que sospitàvem des del primer moment… No hi ha hagut efecte Los otros o El sexto sentido: al final l’assassí era el que es trobava al lloc dels fets amb el ganivet a la mà i amb tota la roba esquitxada de sang, el sospitós número u des de la primera pàgina de la novella… A la porra la intriga, a la porra l’1% de dubte que encara podia generar… Els fets tenen cert regust a cas Minoves, a desemmascarament definitiu. També millora la comparació Nomen-Laporta: no tan sols s’assemblen en el to, les maneres i la preferència habitual per l’exabrupte, sinó també en la manera de proposar pactes. O sigui que sí, que era això. Vaja, vaja… O sigui que tot era, és i serà per la cadira… O sigui que, perduda la presència de proximitat treballada a foc lent a Sant Julià (S21) i a Escaldes (RD), després que l’encantador de serps se n’adonés que perdia encant, han decidit abandonar l’il·lusionisme i passar-se a la pragmàtica: que el discurs de la responsabilitat i dels homes d’Estat ja no cola, doncs que no coli, assumim-ho!, desemmascarem-nos! L’estratègia és clara: si no ens uneixen les idees que ens uneixi un mateix objectiu: la cadira. A França no els fa gaire vergonya assumir-ho: la prova és que el partit que va portar Chirac a la presidència es deia Unió per la Majoria Presidencial (UMP). Quina poca subtilitat… Després de la penúltima jugada de Nomen i del seguidisme acrític de certs reductes liberals, no ens hauria de sorprendre que la coalició resultant es desemmascari del tot i assumeixi, amb el seu nom, que estan Units per la Cadira (UC).
