Posicions relatives
La breu història del nostre sistema de partits i, especialment, del nostre centredreta és, simplement, apassionant. No fa tants anys, no hi havia esquerra i tot es movia entre el que avui anomenaríem centredreta i una dreta molt i molt escorada a la dreta en forma d’agrupacions electorals parroquials profundament conservadores. Avui, després d’uns processos de concentració (Unió Liberal), d’explosió (UP –les dues, l’encampadana i l’escaldenca–, ACO, CO, ApC, UL, PRA, PLA, etc.) i d’intent de reconciliació de l’espai de centredreta (si reïx o no ho sabrem avui), un observador poc informat –o massa innocent, massa crèdul amb les autodefinicions dels grups polítics– podria creure que hem passat d’un sistema sense esquerra a un sistema sense dreta. La dreta, però, continua existint (i no parlo de la dreta moderada, centrada, socioliberal, no, parlo de la dreta que, legítimament –faltaria més–, vol continuar sent dreta pura i dura, neoliberal i conservadora alhora). A Demòcrates per Andorra se li poden perdonar –per ser habituals en l’estil polític autòcton– la improvisació, la manca de democràcia interna i la tria d’una marca que no vol dir res. De la incorporació o no de la dreta més escorada dependrà, en canvi, que el nou grup es guanyi, alternativament, el dret a ser respectat com una plataforma de centre nova i creïble o a ser considerat, en canvi, l’enèsima marca blanca de la nostra dreta (amb algun fitxatge estrella, alguna reconciliació i una basculació de lideratges), un producte ad hoc guanyador, sí, però també insubstancial i, des del minut zero, en risc permanent d’explosió…
