Que aquesta no és la campanya ideal per defensar que allò que hauria de fer decidir el sentit del nostre vot són les idees abans que les persones (o els personatges) resulta evident. Ens agradi o no, aquesta és, per damunt de tot, una campanya de cares, amb reaccions populars exageradíssimes als diferents fenotips candidats (totes elles dignes d’un estudi aprofundit de comunicació política): la cara que més rebuig genera (per sobre, fins i tot, de barreres ideològiques: són ja moltes les persones a qui sento dir que el programa del PS ja els està bé però que no poden amb l’actual cap de Govern i algunes les que dubten entre votar els Verds o DA per evitar aquesta cara en concret o que ni tan sols vinculen PS i Bartumeu, com si aquest últim fos un ens a part) i la cara hipnòtica (no crec exagerar si considero que cap assessor polític hauria triat Martí entre un càsting anònim de candidats amb ganxo i carisma i, vet aquí que fa dies que, entre molts joves descontaminats del procés polític –els indecisos originals, verges encara electoralment– i que encara no han tastat la literatura propagandística que aquests dies omple les bústies, la frase més repetida és: “A mi m’agrada el Martí”). El perquè em resulta una incògnita interessantíssima: d’on treu una població que de manera majoritària consumeix escassament mitjans de comunicació locals i compta amb pocs ascendents familiars interessats o implicats en la vida política nacional una opinió tan clara, tan radical sobre les dues cares principals d’aquestes eleccions? On, quan i com neix aquesta idea? D’on surten els rumors? Com es creen les opinions?
Que no us entabanin! El 3-A no hi haurà eleccions generals, sinó presidencials, no escollirem representants parlamentaris, sinó un cap de Govern. Tant se val què us expliquessin els vostres professors d’institucions andorranes, tant se val què digui la Constitució o la Llei electoral, el parlament ha mort, visca el Govern! Desconec en quin moment exacte va deixar de ser així, caldrà una investigació històrica aprofundida sobre la matèria… En tot cas, sabem que cap del dos primers caps de Govern de l’era constitucional liderava la llista nacional de la seva formació i que tots dos van ser escollits no pel poble, sinó pels consellers, com correspon a un sistema parlamentari. Des d’aleshores, en canvi, ens hem tornat cada cop més presidencialistes. En part per la inestabilitat del nostre sistema de partits i en part per l’emmirallament de tot allò made in USA, les enquestes (i la premsa al darrere) i fins i tot les institucions (al web oficial www.eleccions.ad) es fixen més en la valoració i el suport electoral dels líders que en les possibilitats de cada candidatura a les circumscripcions clau i ofereixen resultats en una mesura (els percentatges) absolutament inútil per entendre ni pronosticar res amb un sistema i un context com els nostres. D’acord, semblem més presidencialistes que parlamentaris, i què, què carai importen detalls tan superficials? Doncs déu n’hi do: si confonem l’elector mitjà (el poc interessat en la política), fent veure que el que interessa no és la representació sinó el tron, accentuem fenòmens com el vot útil i, de passada, desvirtuem el procés electoral. Res, minúcies…
No hi ha cap ens polític del nostre país que es deslliuri, a hores d’ara, del debat sobre la seu institucional. Els comuns –especialment el d’Encamp– perquè encara han de debatre la descentralització administrativa i/o política; els tribunals perquè sembla que qualsevol cosa semblant a un Palau de Justícia va per a molt llarg; el Tribunal Constitucional perquè les seus són també símbols i un despatx qualsevol no sembla que sigui la millor opció per simbolitzar una institució tan important com aquesta; el Govern perquè tampoc ha resolt encara tres debats que, a més, podrien resoldre’s de manera conjunta: l’excessiva concentració ministerial a la capital, l’ús sempre excessiu d’oficines de lloguer i el fet que el gruix dels equipaments culturals no acaba de trobar el seu espai (arxius, biblioteca nacional, patrimoni cultural, exposicions i museus) o el seu ús (Ràdio Andorra, Rosaleda, Casa Rossell, etc.); els coprínceps perquè un despatx tampoc sembla que sigui, en aquest cas, la millor tria simbòlica però, sobretot, pel fet que comptar amb dues seus i no amb una no sembla que sigui el format que millor s’ajusta a la seva definició constitucional de cap de l’Estat de manera conjunta i indivisa; les institucions adscrites al Consell perquè de la seva seu se’n fa precampanya malgrat estar tots d’acord en el fet que han d’anar a la nova seu del Consell; i la nova seu del Consell perquè, precisament, el nom és erroni: Casa de la Vall no és l’edifici de l’antiga Casa Busquets (l’“antiga Casa de la Vall” a partir d’ara) sinó el nom que rep la seu del Consell General, es trobi aquesta on es trobi.
Parlar d’elaboració de candidatures a casa nostra comporta parlar de presses, de fer la feina a corre-cuita i a última hora i de tenir greus problemes per omplir-les, per trobar 52 noms, especialment si coincideixen comunals i generals en un mateix any. Aquesta doble problemàtica comporta que, com molts protagonistes reconeixen, les llistes electorals, a casa nostra, comencen a omplir-se a foc lent i amb tendresa i acaben farcint-se (del vuit, nou o deu en avall i a les suplències de les territorials) de qualsevol manera, sense gaires miraments. Amb un panorama parlamentari bipartidista com el que podria quedar després del 3-A, els efectes nocius per a la qualitat democràtica d’aquesta manera de procedir es disparen. D’una banda, perquè es multipliquen les possibilitats d’una majoria absoluta (d’un costat o de l’altre) i, amb ella, les possibilitats que, qui gua-nyi, s’emporti una bona part dels parlamentaris de Casa de la Vall a l’edifici administratiu, com sembla apuntar el fet que Bartumeu hagi situat a les llistes fins a una desena d’alts càrrecs del seu Govern i que Sangrà expliqués a ATV que DA ha situat a les llistes persones preparades per governar. Vaja, que gua-nyi qui guanyi buidarà el Consell de les persones amb què més confia… Quin missatge queda de tot això? Que legislarem des de l’executiu? Que encarregarem la funció legislativa a aquells de què ens vam recordar a última hora per acabar d’omplir les llistes? En tots dos casos, pèssimes notícies per a un Consell que estrenarà nova seu, sí, però que no per això deixarà de ser una institució maltractada els pròxims quatre anys.
