Bona part dels rànquings de llibres més venuts el darrer Sant Jordi coronen l’opuscle de Stéphane Hessel Indigneu-vos! Té molta conya… O es tracta d’una compra massiva de bona consciència a un preu mòdic o no entenc absolutament res. Hessel ens convida a la rebel·lió diària, a la ciutadania crítica, a la participació política, a la vigilància cívica i nosaltres què fem?, comprar-nos el seu llibret, dedicar-li uns minutets i –sospito– arxivar-lo, per sempre més a la prestatgeria. Mentrestant continuarem queixant-nos de tot sense fer res per canviar-ho; continuarem titllant els francesos de pesats per viure sempre entre una vaga i una altra sense adonar-nos que, gràcies a la lluita, són els que més drets socials conserven; continuarem maleint els ossos de tots aquells que ens tallen el carrer per manifestar-se per vés a saber quina collonada; continuarem cagant-nos en tot el “personal de terra” dels aeroports (no els controladors ni els pilots sinó els administratius, els hostessos, els responsables de la neteja) quan anunciïn una vaga simplement perquè preferim mantenir la nostra escapadeta de classe mitjana en low cost a una artificial capital europea que lluitar per l’Estat del benestar; continuarem indignant-nos més per un penal no xiulat al nostre equip de l’ànima que per un dret retallat a tota la societat; continuarem, en síntesi, sent idiotes, més preocupats per les operacions de l’Esteban que per les que no ens podrem fer nosaltres mateixos un cop els governs, els mercats o qui sigui ens retallin, amb la nostra gens indignada complicitat, fins a l’últim dels nostres drets…
No puc evitar concebre l’evolució humana com una gran gimcana col·lectiva i obligatòria que fa molts anys que dura i que s’allargarà fins a l’últim dels dies. La gimcana inclou proves de tota mena i de tots els nivells de dificultat: que si ara toca mirar de caminar sobre dues potes, ara treballar un mineral fins a obtenir una destral, ara descobrir el foc, la roda, l’agricultura, la filosofia, la genètica, l’art abstracte, el capitalisme, el racisme i els arguments contra el racisme, ara combinar la terra, l’aigua, les llavors, l’agricultura, el foc, el concepte de cap de setmana i el concepte d’allotjament rural per, tot d’una, descobrir la calçotada, ara acabar amb la fam al món, ara amb les guerres, i així anar passant proves… El problema d’aquesta gimcana és que hem oblidat l’objectiu inicial del joc en suposar que les solucions a les proves han de ser cada cop més complexes, més desvinculades de la natura. El problema, també, és que –com passa amb el cap de proveïments del conte de Mrozek que va denunciar les fabuloses curses d’escarabats relatades a Joc d’Atzar– hi ha molta gent que no sap jugar, que s’ha entestat a completar la gimcana de manera individual i individualista quan sembla ben clar que l’esperit de les regles del joc ens indiquen que es tracta d’una prova col·lectiva que s’ha de jugar en equip, un equip enorme, multicultural i continu al llarg de la història. El fracàs del nostre desunit equip a la subprova anomenada Fukushima i, per extensió, a la prova anomenada energia, hauria de fer-nos aturar i reflexionar sobre com afrontem la resta de la gimcana…
Definitivament, quines eleccions més avorrides: un avantmatx ensopit (programes pastats, campanya quasi inexistent), un duel que –en posar-se 3 a 0 al minut 2– no va existir mai i, consegüentment, un postpartit sense emoció, sense grans polèmiques. Una vegada més, el moment més interessant va correspondre al mercat de fitxatges: un cop van quedar configurades les plantilles ja tot el peix estava venut… Caldrà estar ben atents, doncs, a l’obertura del mercat d’altes i baixes dels clubs de cara al pròxim campionat, en el qual només dos misters (Espot i Ferrer) podran tornar a entrenar els campions vigents de les seves respectives lligues, que són, precisament, les que podem pronosticar que seran més emocionants. Especialment la d’Ordino. D’una banda, perquè el de la tercera parròquia ha estat l’únic dels vuit partits jugats aquest abril on van passar coses realment interessants: el PS va sumar a la territorial força més gols que la suma dels seus i els dels Verds a la nacional, mentre que del sac de gols aconseguit per DA i ApC a la nacional, només un 84% van decantar-se per assistir Mateu i Adellach, repartint-se la resta entre passar-se-la al PS (7,7%) o xutar en blanc, nul o no xutar al duel territorial (8,3%), tot plegat senyals interessants relacionats amb els lideratges, no tant en negatiu com en positiu (caldrà seguir molt de prop les passes de Franz Armengol en el procés de renovació del PS…). D’una altra perquè el còctel 1.400 electors, 3 llistes, dreta clarament dividida i el trio de galls Espot, Dolsa i Armengol (?) promet d’allò més i apunta a partit del segle…
Ara fa més d’un mes em vaig sentir dir de tot per pronosticar en aquest mateix espai, molt exageradament segons molts, que DA (amb UL) guanyaria les eleccions amb un 19-9, un 18-10 o un 20-8. Al final resulta que vaig fer curt i tot: ni comptava amb la victòria taronja a la capital ni amb una davallada tan forta dels socialdemòcrates a la nacional. Més enllà de la precisió de les xifres, diumenge va confirmar-se el que ja es veia venir un cop va saber-se que només dues llistes competirien a les set circumscripcions parroquials: una pallissa de DA. Quina és, però, la magnitud real d’aquesta pallissa?, quin grau d’autonomia parlamentària dóna a la majoria? El director del Diari escrivia a l’article principal de l’edició del dilluns que “Martí es troba amb un xec gairebé en blanc”. Discrepo amb ell: el xec en blanc és total! Sense ni tan sols necessitar UL, els 20 consellers obtinguts per DA li donen totes les majories existents al nostre sistema polític: la majoria simple, necessària per aprovar les lleis ordinàries; la majoria absoluta, imprescindible per aprovar algunes lleis qualificades, per elegir el cap de Govern o el síndic i el subsíndic, o per evitar que prosperi, per exemple, una moció de censura; la doble majoria absoluta (a la meitat nacional i a la meitat parroquial) que permet aprovar les lleis electorals i de competències i transferències comunals, i la majoria de 2/3, que és suficient per aprovar parlamentàriament una reforma constitucional. En fi, que d’aquí a 4 anys DA podrà utilitzar múltiples excuses, però mai que no hauran pogut fer tot allò que pretenien…
