Yvan Lara

No puc evitar concebre l’evolució humana com una gran gimcana col·lectiva i obligatòria que fa molts anys que dura i que s’allargarà fins a l’últim dels dies. La gimcana inclou proves de tota mena i de tots els nivells de dificultat: que si ara toca mirar de caminar sobre dues potes, ara treballar un mineral fins a obtenir una destral, ara descobrir el foc, la roda, l’agricultura, la filosofia, la genètica, l’art abstracte, el capitalisme, el racisme i els arguments contra el racisme, ara combinar la terra, l’aigua, les llavors, l’agricultura, el foc, el concepte de cap de setmana i el concepte d’allotjament rural per, tot d’una, descobrir la calçotada, ara acabar amb la fam al món, ara amb les guerres, i així anar passant proves… El problema d’aquesta gimcana és que hem oblidat l’objectiu inicial del joc en suposar que les solucions a les proves han de ser cada cop més complexes, més desvinculades de la natura. El problema, també, és que –com passa amb el cap de proveïments del conte de Mrozek que va denunciar les fabuloses curses d’escarabats relatades a Joc d’Atzar– hi ha molta gent que no sap jugar, que s’ha entestat a completar la gimcana de manera individual i individualista quan sembla ben clar que l’esperit de les regles del joc ens indiquen que es tracta d’una prova col·lectiva que s’ha de jugar en equip, un equip enorme, multicultural i continu al llarg de la història. El fracàs del nostre desunit equip a la subprova anomenada Fukushima i, per extensió, a la prova anomenada energia, hauria de fer-nos aturar i reflexionar sobre com afrontem la resta de la gimcana…