Diumenge a la nit, vuit del vespre: els espanyols ja han decidit el seu futur municipal. Anem a veure com ha quedat la cosa, com ha afectat la crisi, el desgast, quina incidència té l’onada d’indignació que ha començat a omplir algunes places, a veure què passa d’estrany, d’inesperat. Que m’ho expliquin. Al menjador, tot a punt per al seguiment d’una nit electoral: un portàtil, la tele i la ràdio. De seguida, però, la decepció: el web d’El País que fa tard a tot arreu, el 3cat24.cat que no anuncia un sol resultat, TV3 que no arrenca, insistint malaltissament en les capitals provincials, ignorant la resta del mapa, llegint un per un els resultats que surten als gràfics, com si la imatge no tingués valor… Fins aquí problemes tècnics i de format. El que m’indigna, però, és la tria de persones que fan els mitjans per explicar-me les claus dels comicis: a RAC1, opinadors tot terreny, d’aquells que ara et critiquen en Mourinho, ara analitzen el fenomen Belén Esteban i ara assagen una teoria per explicar l’ascens de PxC; a TV3, segones espases dels principals partits catalans. Hem de sintonitzar la SER i Catalunya Ràdio per trobar algun politòleg (un per cadena, no ens passéssim) que, a més, han de mirar de colar els seus comentaris entre l’allau de dades i les reaccions dels polítics… En resum, que ningú m’acaba d’explicar res d’interessant, ningú em permet entendre què passa. Parlem de crisi del periodisme, de desencantament ciutadà envers els polítics i els mitjans espanyols opten per foragitar l’anàlisi i distribuir tot el temps mediàtic entre periodistes i polítics. Una llàstima…
Us heu fixat? Ja ningú se sent molt segur de si mateix, ningú s’esforça al màxim, ningú considera que sigui força possible que acabi fent allò o allò altre, ningú creu que sigui molt difícil que, finalment, acabi aprovant… Ara, tothom se sent 100% segur, s’esforça al 110 o al 120% (sempre ens esforcem, faltaria més, en xifres rodones, no conec encara cap esportista que hagi donat el 117% de si mateix per remuntar una eliminatòria), creu que té un 70% de possibilitats d’anar a Roma el mes vinent i tan sols un 20% d’opcions d’aprovar (Déu n’hi do, per cert, com de difícil deu ser l’examen perquè l’acabi suspenent, amb tota probabilitat, algú que és capaç d’analitzar tanta informació en tan poc temps i calcular la fracció exacta de possibilitats que té d’aprovar –de nou, casualment, una xifra rodona–). Vaja, que els percentatges s’han acabat imposant, traspassant les fronteres de les matemàtiques fins a conquerir parcel·les a la narrativa, esdevenint hegemònics, l’única opció considerada per molts a l’hora de descriure una proporció… Rara és la conversa o la notícia en què no apareix un percentatge, sovint mal emprats, sovint mal expressats, sovint reiteratius, excessius i inútils, però sempre presents: que es demostri que vam estudiar matemàtiques a l’escola! “Pobre signe!”, direu. O “quina una li ha agafat a aquest ara amb els percentatges…”. Però no, no és mania, és interès: em resulta d’allò més curiós (100% curiós) que tanta gent se senti més intel·ligent per intercalar aquí o allà un signe matemàtic, que ens fascinin tant les bates blanques, que hi hagi tanta il·lusió de cientificitat…
Sort dels altres, majoria (o minoria, tant és) silenciosa, invisibles per a la major part d’uns mitjans de comunicació entestats a construir un relat absolutament esbiaixat de la humanitat, com si el món només el poblessin els extremistes. Sort dels altres, dels familiars de víctimes de l’11-S a qui no satisfà l’assassinat de Bin Laden perquè creuen en l’Estat de dret i volien veure el (presumpte?, confés?) autor intel·lectual de la mort del seu fill al banc dels acusats i no al fons de l’oceà. Sort dels altres, dels sevillans que omplen un concert de Manel simplement perquè els agrada la seva música –ni més ni menys–, trobant tan normal que els agradi un grup que canta en català que un que ho faci en anglès. Sort dels altres, dels israelians –i jueus– de Shalom Ajshav (Pau Ara) que malgrat tot i tothom, malgrat Hamàs, malgrat la ultradreta israeliana, lluiten cada dia per aconseguir una pau real a la terra on viuen, es digui com es digui, pertanyi a qui pertanyi. Sort dels altres, dels madridistes que troben que Mourinho és un impresentable i Pepe hauria d’estar expulsat per a tota la vida, dels barcelonistes que estan farts del teatre antiesportiu de Busquets. Sort dels altres, d’una dreta conservadora com la britànica, que quan des d’Escòcia anuncien que convocaran referèndum d’autodeterminació, troben la cosa d’allò més normal i es limiten a anunciar que hi faran campanya en contra. Sort dels altres, dels sensats, dels conciliadors, llarga vida als altres i gràcies a tots ells, per ajudar-me, cada cop que se m’apareixen, a reconciliar-me una mica amb la meva espècie…
El tema d’avui és la deriva perillosa en què està caient el periodisme, exemplificada els darrers dies per la manipulació informativa constant exercida per mitjans de comunicació de l’òrbita madridista. El problema és la manca de rigor i d’exigència de qualitat que provoquen una perversió gradual que ens acaba portant a tolerar la manipulació de discursos, d’imatges, d’informació… De solucions no n’hi ha 80.000 i, d’efectives, se m’acuden tres, una de legal i dues de socials. La primera seria aplicar a tots els mitjans de comunicació un control semblant (més efectiu a poder ser) al que exerceixen els consells audiovisuals; la lògica és clara: llibertat d’expressió total però a qui menteixi o manipuli de manera intencionada o per mala praxi se li tanca el xiringuito. La segona consistiria –tot i que el problema no sigui el partidisme: tot mitjà de comunicació és partidista, ja sigui amb un club de futbol, un partit o una ideologia– en la creació d’un bon diari esportiu general, a l’estil de L’Équipe o La Gazzetta dello sport, que en el cas espanyol podria ser una versió ampliada de la secció d’esports d’El País, l’exemple més exquisit, segons el meu gust, d’informació esportiva, pel rebuig al partidisme, al nacionalisme, per l’equilibri entre el futbol i els altres esports i perquè el que exerceixen és periodisme a seques, i del bo, exigint-se a ells mateixos el mateix rigor que s’exigirien si treballessin en qualsevol altra secció del diari. I la tercera, la indignació i la revolta dels veritables professionals d’una professió que la precarietat ha acabat aconseguint silenciar…
