%
Us heu fixat? Ja ningú se sent molt segur de si mateix, ningú s’esforça al màxim, ningú considera que sigui força possible que acabi fent allò o allò altre, ningú creu que sigui molt difícil que, finalment, acabi aprovant… Ara, tothom se sent 100% segur, s’esforça al 110 o al 120% (sempre ens esforcem, faltaria més, en xifres rodones, no conec encara cap esportista que hagi donat el 117% de si mateix per remuntar una eliminatòria), creu que té un 70% de possibilitats d’anar a Roma el mes vinent i tan sols un 20% d’opcions d’aprovar (Déu n’hi do, per cert, com de difícil deu ser l’examen perquè l’acabi suspenent, amb tota probabilitat, algú que és capaç d’analitzar tanta informació en tan poc temps i calcular la fracció exacta de possibilitats que té d’aprovar –de nou, casualment, una xifra rodona–). Vaja, que els percentatges s’han acabat imposant, traspassant les fronteres de les matemàtiques fins a conquerir parcel·les a la narrativa, esdevenint hegemònics, l’única opció considerada per molts a l’hora de descriure una proporció… Rara és la conversa o la notícia en què no apareix un percentatge, sovint mal emprats, sovint mal expressats, sovint reiteratius, excessius i inútils, però sempre presents: que es demostri que vam estudiar matemàtiques a l’escola! “Pobre signe!”, direu. O “quina una li ha agafat a aquest ara amb els percentatges…”. Però no, no és mania, és interès: em resulta d’allò més curiós (100% curiós) que tanta gent se senti més intel·ligent per intercalar aquí o allà un signe matemàtic, que ens fascinin tant les bates blanques, que hi hagi tanta il·lusió de cientificitat…
