Tot és estadística, tot és audiència, tot és un rànquing: llista de llibres més venuts, pitxitxis, científics més citats, notícies més comentades, personatges amb més amics, hashtags que arriben a trending topic, vídeos més vistos, polítics més ben valorats, problemes més importants per a la ciutadania… Tot és instantani, tot és un titular, un tastet de realitat, tot és zàping, tot ve d’un link i va cap a un altre… En un context com aquest, no pot sorprendre ningú que els ministres d’Educació d’arreu també vulguin la seva estadística fàcilment digerible. Qui vol que se’l jutgi per un extens i exhaustiu informe sobre l’estat de l’educació podent ser jutjat per una sola dada? –molt fàcilment manipulable, d’altra banda–. I si el ministre vol una bona estadística digerible, que mostri al món com de bé ha fet les coses, qui dels seus subordinats, que no tingui un perfil suïcida, no treballarà des de la seva parcel·la per assolir la preuada estadística que, al seu torn, li servirà com a balanç de com de bé fa ell la seva feina? L’estadística en qüestió, la gran estadística avaluadora fàcilment digerible dels sistemes educatius és el percentatge d’alumnes que aproven la secundària, el batxillerat, etc. i tot el sistema queda pervertit per aconseguir inflar el màxim la dada. Inflar, sí, perquè es tracta d’una bombolla. Cada any que passa, més alumnes aconsegueixen un o altre titolet, en major o menor grau regalat. De manera inútil, però: com més gent té aquell títol, menys val aquest i més títols s’han d’aconseguir per atènyer la feina desitjada. I així, fins que tots siguem doctors en res…
Miro d’entrar a l’aparcament: premo el botó i, mentre espero, la pantalleta m’indica que està emitint el tiquet. Mitja hora més tard, una altra màquina m’indica que, per poder sortir, atanci el cotxe fins no sé on. Durant aquest temps, compro el sopar. Mentre espero el meu torn per pagar, constato que l’augment de robatoris que l’altre dia em relatava la caixera deu anar a més: un rètol ens demana que ensenyem la bossa quant passem per caixa. Torno al cotxe. Faig via cap al centre. A la ràdio, un periodista titlla de decepcionant la marca d’ara no sé quin esportista. Aparcat de nou, començo la ruta urbana. D’entrada, em sorprèn el nom d’una botiga: Tentacions. Més tard, vaig a un d’aquells grans centres comercials que han signat un acord catalan-friendly amb el Govern i, mentre rumio si em puc permetre ara una compra com aquella, un nou rètol em tranquil·litza: si em cal, m’ofereixen una financiació a dotze mesos sense interessos. Va, m’ho compro. Per celebrar-ho, pujo a la cafeteria. Sobre la taula, un diari local que acostuma a anar farcit de faltes i que, darrerament, sembla trobar-li el gust a incorporar la incorrecció lingüística fins i tot a la portada. És un nou passatemps, busquem la falta del dia i, en cinc segons, la trobem: al subtítol del titular principal m’informen que Grandvalira i Vallnord multipliquen el resó. Més tard, a casa, consultant les últimes notícies en la versió digital d’un altre diari, acabo rient quan veig que un lector anònim recrimina –amb un text ple de faltes– que els altres comentaristes no sàpiguen escriure sense cometre errades ortogràfiques…
Hi ha un Stop a la zona del Prat del Roure –necessari des del meu punt de vista– que se’l salta absolutament tothom. Al tram entre Sornàs i Ordino, cada minut del dia hi circula algun vehicle passat de voltes. En una benzinera d’Encamp on m’aturo gairebé cada dia, s’hi fuma de manera quotidiana. El país és ple de treballadors que penquen moltes més hores de les que permet el codi de relacions laborals sense cobrar-ne, a més, cap d’extraordinària. El Govern se salta, de manera habitual, els mateixos reglaments que aprova, moltes empreses no presenten els comptes que han de presentar i molts comuns mentien i continuen mentint –conscientment i intencionada– sobre la seva població, i aquí no passa res. Però si fins i tot, malgrat la nostra ínfima pressió fiscal, tenim economia submergida… Vaja, que un Estat on ningú paga multes d’aparcament, on els radars indicats a 60 no s’activen fins que no sobrepasses els 80, és un Estat de Dret més aviat feble (no siguem naïfs, innocència la mínima, si us plau!). Partint d’aquesta premissa, m’excuso a mi mateix per no rebre amb prou entusiame dues de les notícies de la setmana passada. D’una banda, perquè defensar que més amplitud horària comercial no implica pitjors condicions per a molts treballadors és d’una innocència indefensable. De l’altra, perquè la perspectiva d’aprovar una llei antitabac sense cap garantia que no m’hagi de barallar cada dia per exigir el seu compliment no m’emociona tant com em temia. Però, és clar, a casa nostra augmentar el cos d’inspectors no s’interpreta com una millora de l’Estat de Dret, sinó com una cessió al lobby funcionarial…
Censura, quin concepte més ric i complex malgrat les aparences… La setmana passada l’OMS va actualitzar a l’alça el risc per a la salut de l’ús de telèfons mòbils (definit ara com a “possible carcinogènic”) en no descartar –per primer cop– la relació entre un ús continuat d’aquests aparells i el càncer cerebral. Existeixen infinitats de tipus de censura i, cadascuna d’elles, compta, a més, amb mil matisos. Poques notícies com aquesta, però, ens acosten al concepte per bandes tan diferents. D’entrada, ens trobem davant d’un cas de censura científica (entenent, evidentment, la ciència com un àmbit plenament polític): el tema no s’ha estudiat prou perquè no interessa. A mig camí entre la censura científica i l’econòmica, cal valorar també que entre els autors de l’estudi es trobin experts vinculats amb les grans empreses de telecomunicacions amb uns conflictes d’interessos tan clars que, com a mínim, ens porten a sospitar sobre una possible minimització de les conclusions de l’estudi. Censura (en modalitat d’autocensura d’emissor) purament econòmica en el cas d’uns mitjans de comunicació que han ignorat o reduït al mínim el tractament del tema per por a represàlies de clients (anunciants) privilegiats com ho són les empreses de telefonia. I, finalment, la més definitiva, la que proclama la victòria final de certa ideologia, d’uns sectors econòmics, la censura cultural en la modalitat més perillosa, l’autocensura del receptor, un receptor que no vol ni sentir a parlar de separar-se del seu telèfon mòbil sigui quin sigui el risc. Definitivament, ha triomfat el consumisme…
