Yvan Lara

Tot i que ens entestem a impregnar d’estrès una bona part de les nostres parcel·les vitals, en general, i si ens ho mirem tot plegat amb un pèl de lucidesa i de distància, hi ha temps per a tot (tot depèn, evidentment, del grau d’ambició o de síntesi que apliquem a l’hora de definir aquest tot). De fet, en la major part dels casos, ni tan sols el tempo no és tan important com sovint se’ns vol fer creure: fins i tot es poden fer festes en temps de crisi, com ens recorden aquest estiu els d’Ikea. Evidentment, però, hi ha casos en què resulta més pràctic actuar en un moment determinat i no en un altre: es tracta de la famosa nocturnitat que la Justícia considera un agreujant i de les seves cosines polítiques: l’estiuitat, l’agostositat, la nadalitat, … Que Camps dimiteixi de la Generalitat valenciana en ple mes de juliol i no durant el curs polític no hauria de semblar-nos una casualitat; que el gros de les retallades (i la precisió dels seus detalls) ens arribaran just després de les eleccions comunals i quan encara manquin més de tres anys per a les següents generals tampoc ens haurà de sorprendre… Hi ha coses, però, per a les quals el moment triat per fer-les resulta clau: així com tot manual de democràcia trobaria aberrant que es convoquin unes eleccions per Nadal, imagino que el manual de demografia per a dummies es pixaria de riure si sabés que alguns comuns –com ja va fer el CRES fa uns anys amb un estudi sociodemogràfic– pretenen verificar la realitat del seu cens amb un porta a porta… durant el mes d’agost! Això sí que és malbaratament de diner públic…

Ja la tenim aquí, ja ha arribat el dia… Sempre em passa, entre un i dos cops l’any. Es tracta d’un moment especialment incòmode per l’enorme contrast amb la rutina setmanal: em passo l’any podent triar entre tres o més temes, retallant les columnes i evitant les sempre feixugues primera i segona part i, arriba aquesta setmana, sempre a meitat de juliol, i res, cap tema que s’adigui amb el context, full en blanc, el cursor en infinita intermitència. I els que mantenen tres blocs, un web i una activitat frenètica a Twitter i Facebook, com carai s’ho fan? Sens dubte, no és el meu cas: d’ençà que vaig tancar la columna de la setmana passada m’obsessiono a trobar un tema per a aquesta i res, faig una recerca als arxius d’idees possibles i de descartades i tampoc res, res de fumable, res de prou seriós com per ser publicable ni de prou distès com per ser llegit en una ter­rasseta… Em tranquil·litzo assumint que es tracta, simplement, de la versió columnista del típic dia tonto que a tots ens agafa en algun moment a la feina, i valoro les possibilitats més habituals del gremi per sortir-se’n amb més o menys gràcia o barra: comentar el tema de l’estiu (local: cas Bruni; global: cas News of the World), explicar les lectures que m’ocupen o una anècdota del lloc on em trobi de viatge, recuperar dissimuladament una columna d’algun altre estiu, fer un refregit d’opinions de tertúlies i columnes d’aquí i d’allà… Finalment, opto per aquesta metacolumna –més sincera?, més patètica?, fa de mal dir…– compto els caràcters –1.604–, i em disculpo: la setmana vinent mirarem de fer-ho millor…

Un dels últims d’arribar ha estat, si no m’equivoco, el primer a estrenar-se: el diari Ara ja incorpora, des del primer dilluns d’aquest mes, el seu suplement d’estiu. N’arribaran d’altres, el d’El País, el de La Vanguardia, el d’El Periódico, però l’important, el simbòlic, era aquest, el que ens dóna la benvinguda a l’estiu, treballem o no, i ens diu, ep!, una mica de calma i de tranquil·litat, el que ens convida a mirar el món de costat, de perfil, de l’inrevés, a través de desviacions més amables, i no de cara, que la cara no està gaire per a òsties últimament… Va haver-hi una època en què detestava els diaris a l’estiu: on era la política?, on era l’anàlisi social?, què s’havia fet dels esports? Quines coses més rares d’enyorar… Ara em salven una mica, em reconcilien amb la premsa: informació cultural a dojo, col·laboracions més literàries que d’actualitat, jocs lèxics que es multipliquen i sí, abús de premsa rosa i de reportatges idiotes que es repeteixen un any rere un altre, d’acord, però girar full és tan fàcil… i, què voleu que us digui, qualsevol cosa millor que el seguiment diari del culebrot Cesc. El millor dels diaris a l’estiu, però, és que són quasi atemporals, tant és si els llegeixes al matí o al vespre, la informació no et corre pressa, de fet no ha passat res, i això ens permet recuperar el plaer indescriptible de girar fulls reals amb olor de paper de diari i abandonar per un temps, les seves substitutes, les pantalles en general, tele, mòbil, ordinador. Ai sí, si us plau, tot ben apagadet, i a gaudir del fet que no passi, pràcticament, res de res…

Sempre li estaré agraït. A l’inici, ho reconec, no va ser fàcil. No em sorprèn, vist el context… Estudiant d’últim curs de ciències polítiques, especialitzat en relacions internacionals, cursava l’assignatura Problemes actuals de les Relacions Internacionals, una mena de seminari on una vintena d’estudiants ens passàvem el dia llegint bibliografia acadèmica de nova fornada –tota en anglès– que abordava i repassava del dret i del revés els temes més candents de l’actualitat internacional –la cimera de Cancún, l’eclosió del G20+, els efectes en l’hegemonia nord-americana de la seva pèrdua de poder tou– i tot plegat amb companys de classe que venien de Sciences-Po de París –res de l’altre dijous, tot sigui dit…– i coordinat per un professor amb una tesi interessantíssima sobre la importància de l’accés als recursos hídrics en el conflicte entre Israel i Palestina. Què voleu que us digui, si algun cop a la meva vida m’he sentit en l’elit d’alguna cosa, era aquell. Doncs bé, en aquest context, quan faltava un mes per acabar l’assignatura i la carrera, se’ns planta un dia el professor a l’aula i ens surt que el mes que queda el dedicarem a parlar de la felicitat (de les relacions entre poder i felicitat, per ser més concrets…). I així ho vam fer: escèptic a l’inici, convençut al final de la sessió. Vaig desterrar la felicitat dels conceptes que un no havia d’abordar per no semblar cursi. Uns anys més tard, tot continua jugant en contra dels pretesos cursis però ara més que mai cal resistir: si no busquem la felicitat, si no exigim la felicitat als nostres representants, què carai ens queda?