Yvan Lara

Sempre li estaré agraït. A l’inici, ho reconec, no va ser fàcil. No em sorprèn, vist el context… Estudiant d’últim curs de ciències polítiques, especialitzat en relacions internacionals, cursava l’assignatura Problemes actuals de les Relacions Internacionals, una mena de seminari on una vintena d’estudiants ens passàvem el dia llegint bibliografia acadèmica de nova fornada –tota en anglès– que abordava i repassava del dret i del revés els temes més candents de l’actualitat internacional –la cimera de Cancún, l’eclosió del G20+, els efectes en l’hegemonia nord-americana de la seva pèrdua de poder tou– i tot plegat amb companys de classe que venien de Sciences-Po de París –res de l’altre dijous, tot sigui dit…– i coordinat per un professor amb una tesi interessantíssima sobre la importància de l’accés als recursos hídrics en el conflicte entre Israel i Palestina. Què voleu que us digui, si algun cop a la meva vida m’he sentit en l’elit d’alguna cosa, era aquell. Doncs bé, en aquest context, quan faltava un mes per acabar l’assignatura i la carrera, se’ns planta un dia el professor a l’aula i ens surt que el mes que queda el dedicarem a parlar de la felicitat (de les relacions entre poder i felicitat, per ser més concrets…). I així ho vam fer: escèptic a l’inici, convençut al final de la sessió. Vaig desterrar la felicitat dels conceptes que un no havia d’abordar per no semblar cursi. Uns anys més tard, tot continua jugant en contra dels pretesos cursis però ara més que mai cal resistir: si no busquem la felicitat, si no exigim la felicitat als nostres representants, què carai ens queda?