Yvan Lara

Ja la tenim aquí, ja ha arribat el dia… Sempre em passa, entre un i dos cops l’any. Es tracta d’un moment especialment incòmode per l’enorme contrast amb la rutina setmanal: em passo l’any podent triar entre tres o més temes, retallant les columnes i evitant les sempre feixugues primera i segona part i, arriba aquesta setmana, sempre a meitat de juliol, i res, cap tema que s’adigui amb el context, full en blanc, el cursor en infinita intermitència. I els que mantenen tres blocs, un web i una activitat frenètica a Twitter i Facebook, com carai s’ho fan? Sens dubte, no és el meu cas: d’ençà que vaig tancar la columna de la setmana passada m’obsessiono a trobar un tema per a aquesta i res, faig una recerca als arxius d’idees possibles i de descartades i tampoc res, res de fumable, res de prou seriós com per ser publicable ni de prou distès com per ser llegit en una ter­rasseta… Em tranquil·litzo assumint que es tracta, simplement, de la versió columnista del típic dia tonto que a tots ens agafa en algun moment a la feina, i valoro les possibilitats més habituals del gremi per sortir-se’n amb més o menys gràcia o barra: comentar el tema de l’estiu (local: cas Bruni; global: cas News of the World), explicar les lectures que m’ocupen o una anècdota del lloc on em trobi de viatge, recuperar dissimuladament una columna d’algun altre estiu, fer un refregit d’opinions de tertúlies i columnes d’aquí i d’allà… Finalment, opto per aquesta metacolumna –més sincera?, més patètica?, fa de mal dir…– compto els caràcters –1.604–, i em disculpo: la setmana vinent mirarem de fer-ho millor…