Com acaba en 31, aquest mes no caldrà barallar-se amb la rodeta del rellotge per rectificar-ne manualment la data; aniré a dormir i demà, quan em llevi, el quadrat que oculta permanentment les quatre mostrarà un 1 revelador, que indicarà que tot torna a començar. La lliga ja està en marxa, els autobusos escolars comencen a passar la revisió, els diaris van augmentant de gruix, els suplents de les ràdios comencen a veure com surten a escalfar els titulars, a quarts de nou ja pràcticament és fosc… Demà comença tot de nou (no tindria més sentit celebrar el Cap d’Any aquesta nit?): tornaran les cues i, atrapat en una d’elles, mentre ens escapem a dinar a casa, tornarem a sentir la tertúlia de la Noe, del Gabi, de l’Ester, tornarem a preocupar-nos per la cosa pública… La legislatura, de fet, comença ara: amb el gabinet ministerial finalment completat –tot i que encara quedin, sospito, càrrecs menors per designar–, i, sobretot, amb el compte enrere ja en
marxa per conèixer, d’aquí a uns 15 dies, el projecte de pressupost i saber, aleshores sí, l’abast del canvi promès, el grau de valentia i de temeritat del nou Govern, la força o la feblesa de la unitat demòcrata i, sobretot, la capacitat creativa del color taronja. Creativitat no en la política –defensar ara idees diferents a les contingudes al programa seria, ras i cur, un frau democràtic– però sí en la gestió, suplint amb solucions imaginatives (evitant tant el plagi constant d’allò que fan als estats veïns com les solucions més còmodes però potser menys efectives), les retallades que, simplement, no ens podem permetre…
L’ésser humà és un animal col·leccionista. En d’altres èpoques aquest esperit es manifestava especialment en indrets concrets –Marchés aux puces, Sant Antonis, Rastros, etc.– i en èpoques assenyalades –setembre i gener, dates que monopolitzaven les ofertes de llançament–. El món, però, ja no entén ni de localitzacions ni d’estacionalitzacions, tot és instantani i permanent, tot és ubic. Continuen venent-se col·leccions als quioscos, però la major part no s’adquireix ja per fascicles sinó com a apèndixs dels diaris –o és a l’inrevés?–, cada setmana en surten de nous i sempre amb la possibilitat de sol·licitar amb un simple correu, els números que ens manquen. Encara que sembli paradoxal, l’esperit col·leccionista és tan fort que ha aconseguit fins i tot sobreviure a la destangibilització del món: als 40 m2 de moltes cases no hi cap ni una sola prestatgeria però sí discs durs amb la col·lecció sencera de Spiderman o de Lost. Fins i tot el món de les experiències es contagia de l’esperit col·leccionista: “he estat a tants països”, “he tastat tantes cerveses”, “he fets tants cims”, etc. Tot plegat, una oportunitat a aprofitar per promocionar –en la línia del 7pics o del Passaport de museus– un país fàcilment col·leccionable com el nostre –heu visitat totes les esglésies romàniques?; heu dormit a tots els refugis?; heu dinat a tots els pobles, a totes les parròquies?; heu esquiat per totes les pistes?; etc.– i per fomentar, fins i tot –per estúpida que sembli l’expressió en un microestat– un turisme intern què ens podria aportar beneficis culturals, socials i també econòmics.
Una de les situacions més incòmodes en què pots trobar-te de vacances si ets lector és estiuejar en un lloc relativament aïllat amb una provisió insuficient de literatura, havent de recórrer –un cop devorada la selecció inicial– a llibreries mínimes de benzinera o de quiosc. Al problema evident de la possibilitat mínima de tria (i de la sospita de la qualitat també mínima de l’obra oferta) s’hi afegeix la dificultat de triar entre obres que no coneixes, les contraportades de les quals, a més –en afirmar totes amb la mateixa intensitat que es tracta d’una obra superlativa que ja ha seduït milers de lectors–, no ajuden gens… Si, a més, volem evitar de triar en funció del tema tractat –estratègia que sol comportar sorpreses desagradables–, només ens queda la intuïció, la portada i l’aspecte general del llibre. El més útil consisteix a mirar de descobrir, d’entrada, si es tracta d’un llibre editat per ser venut o regalat o per ser llegit. També sol ajudar la màxima de Forges segons la qual la qualitat d’un llibre sol ser inversament proporcional al nombre de pàgines que el conformen –una màxima amb excepcions, evidentment: no us perdeu, per exemple, Freedom, el més nou de Franzen, que arriba traduïda aquesta tardor–. Comencem a fer-nos a la idea que no hi haurà res que ens convenci, una sospita que ens confirmen de seguida les portades, totes inútils, impersonals, elaborades a base del fotograma de la pel·lícula basada en el llibre o de fotografies que no diuen res… En fi, que tocarà fer una escapada a ciutat… Sort n’hi ha de les llibreries… i de la Supercopa, que ens salvarà una nit d’impasse…
Ara farà uns tres anys, la SAC va dedicar la jornada andorrana a l’UCE a parlar d’andorranitat. Semblava un moment clau per discutir el tema, atès que el projecte de tirar endavant un museu que s’apropés a la presumpta identitat andorrana semblava una realitat, encara que només fos pels diners que s’embutxacaven alguns… Ara, el moment sembla tant o més oportú, no perquè s’hagi de construir cap discurs identitari però sí perquè ens toca crear o seleccionar –i, potser el més difícil, jerarquitzar– vuit símbols d’Andorra, un per a cadascuna de les cares de les monedes que ens permetrà encunyar d’aquí a poc l’acord monetari amb la UE i que no veurem mai circular pel país… Vuit cares, vuit símbols que ens mostrin al món, mil sèries de símbols possibles entre les quals haurem de triar… Entre d’altres: la sèrie parroquialista (la moneda de 2 euros –o la d’un cèntim, per als més radicals– per a Casa de la Vall i la resta, en ordre protocol·lari, per a la resta de parròquies); la institucional (2 euros per als Coprínceps, un per a Casa de la Vall, i així fins arribar al raonador); la històrica (Carlemany, Pariatges, Privilegi de Creació del Consell de la Terra, etc.); la real (un gruyère per a la moneda de 2 euros i les grans obres del país a la resta de monedes –monedes foradades, evidentment…); l’econòmica (una per a cada banc, i les altres per a un gran centre comercial, una pista d’esquí, una perfumeria…); la dels nous símbols (Caldea, Pont de París, etc.); la natural (Isard, Grandalla, Comapedrosa, Madriu); i encara la religiosa, la patrimonial… Mil possibilitats, dèiem. A veure si aconseguim no penedir-nos de la tria…
