Un país per fascicles
L’ésser humà és un animal col·leccionista. En d’altres èpoques aquest esperit es manifestava especialment en indrets concrets –Marchés aux puces, Sant Antonis, Rastros, etc.– i en èpoques assenyalades –setembre i gener, dates que monopolitzaven les ofertes de llançament–. El món, però, ja no entén ni de localitzacions ni d’estacionalitzacions, tot és instantani i permanent, tot és ubic. Continuen venent-se col·leccions als quioscos, però la major part no s’adquireix ja per fascicles sinó com a apèndixs dels diaris –o és a l’inrevés?–, cada setmana en surten de nous i sempre amb la possibilitat de sol·licitar amb un simple correu, els números que ens manquen. Encara que sembli paradoxal, l’esperit col·leccionista és tan fort que ha aconseguit fins i tot sobreviure a la destangibilització del món: als 40 m2 de moltes cases no hi cap ni una sola prestatgeria però sí discs durs amb la col·lecció sencera de Spiderman o de Lost. Fins i tot el món de les experiències es contagia de l’esperit col·leccionista: “he estat a tants països”, “he tastat tantes cerveses”, “he fets tants cims”, etc. Tot plegat, una oportunitat a aprofitar per promocionar –en la línia del 7pics o del Passaport de museus– un país fàcilment col·leccionable com el nostre –heu visitat totes les esglésies romàniques?; heu dormit a tots els refugis?; heu dinat a tots els pobles, a totes les parròquies?; heu esquiat per totes les pistes?; etc.– i per fomentar, fins i tot –per estúpida que sembli l’expressió en un microestat– un turisme intern què ens podria aportar beneficis culturals, socials i també econòmics.
