Ara fa tres setmanes criticàvem –pels efectes perversos que genera, entre d’altres, en l’accés a la participació democràtica– la rebaixa dels sous dels consellers generals. Avui, malgrat tot –malgrat El Discurs– insistirem en aquesta línia. De fet, el que m’interessa dels meus parlamentaris no és el seu salari sinó la seva utilitat. El que els exigeixo com a ciutadà no és que es rebaixin el sou sinó que se’l guanyin, no és que disminueixin les seves despeses sinó que incrementin la seva productivitat. Especialment ara, no tant per la crisi com per la majoria tan aclaparadora d’una (?) sola força política, que pot fer molt temptadora la passivitat tant a una majoria que es pot sentir ben representada pel Govern com a una minoria que sap que, s’ho miri com s’ho miri, no té res a pelar. Benvingut sigui, de fet, l’increment de la massa salarial global del ple si es produeix per un creixement del nombre de consellers que es dediquen de manera exclusiva a les tasques parlamentàries. Benvinguts siguin els sous dels consellers si se’l gasten a potenciar la iniciativa pròpia, a entrar més i millors proposicions de llei i no esperar únicament que el Govern els trameti els projectes de llei per donar-hi el seu vistiplau, a controlar més i millor el Govern des de la minoria i –oh, utopia!– també des de la majoria i, sobretot, benvinguts siguin si aconsegueixen que no hagi de sentir tan sovint que tal cosa o tal altra seria interessant (nova llei de nacionalitat; despenalització de l’avortament; ILP dels espais lliures de fum; etc.) però que s’haurà de deixar per a més endavant, perquè ara tenim molta feina i no és prioritari.
L’hora assenyalada m’enxampa al cotxe, a punt d’arribar a casa… Vistes les expectatives creades, no dubto que serà retransmès per les ràdios. 94.2, 101.5, 89.0, 102.3, 93.3… Res. Música, La nit a Rac1, Hora 25, però ni rastre de la veu de Martí. Sembla que la compareixença no ha interessat especialment els mitjans locals (tampoc hi ha tertúlies posteriors –sort en tenim de Twitter–; tampoc sabrem l’audiència…). Primera decepció. Arribo a casa i enxampo el discurs a mitges (recupero la resta després, al web de la tele). El segon que em sobta és la posada en escena, més pròpia d’un discurs de cap d’Estat que d’un de cap de Govern i amb elements –com l’enquadrament on, a banda de la bandera, destaquen les paraules Casa de la Vall del quadre commemoratiu de Miró– que no ajuden a fer pedagogia de la nostra particular separació de poders… El tercer que em sorprèn són algunes de les tries retòriques. D’entrada, aquesta preferència perversa per la fórmula “conciutadans” en un Estat que posa tants frens a la ciutadania plena i, per motius similars, la insistència en la crida al patriotisme. Tampoc entenc certes contradiccions: crítiques al format “paquet de mesures” mentre se n’anuncia un –més complet, més consistent, però paquet de mesures al cap i a la fi–, anunci grandiloqüent de canvi d’època mentre s’aposta per recuperar la construcció… El que menys em convenç, però, és el to: ni entenc tanta justificació ni tant demanar perdó en un líder amb una majoria parlamentària tan àmplia ni m’agrada que el meu cap de Govern sigui aquell que escenifiqui amb més patetisme la submissió de l’Estat a la banca.
Si ens poséssim un pèl innovadors, podríem definir periodista com a “persona que va participar (o va envejar fer-ho) en un programa especial des de Nova York pel desè aniversari de l’11-S”. Quan vaig sentir els anuncis que publicitaven l’emissió d’aquests programes, la seva pertinència la vaig donar per descomptada. El que justificava, per mi, una cobertura radiofònica i televisiva tan àmplia era la reflexió sobre allò que realment fa singular l’11-S: la seva condició de punt d’inflexió històric i la seva valoració i anàlisi amb la distància raonable que proporciona el fet que n’hagi transcorregut una dècada. Des del primer minut, però, bona part dels programes especials que vaig poder seguir van ignorar aquest vessant polític i van preferir derivar cap a dues vies ben definides: la simple xafarderia (on éreu i què fèieu mentre s’ensorraven les Torres Bessones?) i el periodisme groc ben educat (relats i relats de víctimes de l’11-S). Per això tanta parafernàlia? Evidentment, aquella jornada tràgica van perdre la vida als EUA moltes persones (al voltant de 2.800) però, insisteixo, no és el nombre de víctimes allò que fa singular l’11-S. A Haití, amb l’últim terratrèmol, van morir més de 150.000 persones, a totes les zones afectades pel tsunami i les inundacions de l’Índic del 2004 gairebé 300.000 i, sincerament, dubto que cap dels periodistes estrella que aquests dies s’han desplaçat a Nova York reservin bitllet per Banda Aceh o Port au Prince quan commemorin el desè aniversari de les respectives catàstrofes… De què parlem, doncs? Capritxos d’estrella? Víctimes de primera divisió?
Comença el curs i comença fort, amb la proposta de retallada més evident, més esperada, més aplaudida, menys polèmica, més simbòlica i, tot sigui dit, més potencialment populista: la rebaixa del sou dels consellers generals. Faré d’advocat del diable. D’entrada, perquè mentre no canviï el sistema –cosa que ja m’estaria bé–, m’agrada la democràcia i la centralitat parlamentària i rebaixar de forma dràstica les retribucions parlamentàries comporta un empobriment de la nostra democràcia. Alguns articles defensaven ahir la mesura per la necessitat que té la classe política de netejar la seva imatge. No tot, però, pot ser comunicació, imatge, símbol. Si ens quedem en un nivell superficial, és cert, la mesura sembla interessant. Si gratem una mica més veurem, però, que compta amb efectes secundaris perversos. Si volem netejar la imatge dels parlamentaris és, al cap i a la fi, per reduir el desencantament de la gent amb la política, perquè més gent s’acosti a aquesta, per ampliar la base de la nostra democràcia i, així, enriquir-la. Que els consellers cobrin i cobrin un sou digne, però, té un sentit, aquí i arreu, i és el de permetre que, en teoria –sé que el matís és important–, tothom pugui fer política. Si passen a cobrar molt menys, qui podrà permetre’s el luxe de dedicar-se a la política? La resposta és ben simple: aquells a qui no els cal un sou. És això, acostar la política a la població? El que no podem fer és criticar l’endogàmia política i, per camuflar-la, per donar circ a la plebe, reforçar-la encara més, restringint encara més l’accés a la participació democràtica.
