Yvan Lara

De les dues vies extremes possibles per endinsar-se en el món de les xarxes socials, l’exhibicionista i la tafanera, jo sóc dels que transito clarament per la segona. Voyeur dels meus amics reals –via Facebook–, voyeur dels protagonistes i els cronistes de l’actualitat andorrana –via Twitter–. De fet, és amb aquest únic objectiu –professional en el meu cas– que vaig unir-me a la comunitat piuladora el mes passat. Dos mesos després, toca fer balanç: petita decepció. Nomen té Twitter però no piula. Martí no en té. Bartumeu en té, però l’empra gairebé en exclusiva per enllaçar contribucions seves als mitjans clàssics. Cinca és, certament, un piulador actiu però m’ajuda molt més a seguir els partits del Barça i el Mundial de rugbi que a calibrar l’estat actual de la política andorrana. Crítica? No ho sé. De fet, no tinc una opinió massa formada sobre què espero o no de @jordicinca o @jaumebartumeu, i així com em sap greu no poder treure més suc polític del seu seguiment m’indignaria que comuniquessin certes coses per les xarxes socials abans que pels canals previstos per arribar a tota la ciutadania. D’aquests dos mesos d’experiència, hi ha dos models, però, que m’han satisfet per sobre dels altres. Un d’ells és el de l’Antònia Escoda, la meva particular revista de premsa per seguir què es cou a les esquerres del Nord i del Sud. L’altre és el de la Rosa Gili, que en plena crisi d’imatge de la classe parlamentària demostra prou sentit de la responsabilitat per oferir una crònica en directe de la feina que fa Andorra als organismes internacionals en què ella participa.

Em fascinen les rares ocasions en què aconsegueixo prou lucidesa per veure la meva llengua com ho deu fer un nadó, un estranger o un analfabet, quan arribo a mirar-me traços o escoltar sons familiars (Carnisseria, Vinaquí) buidats, ara, però, de tot sentit, com si fossin signes que algú ha posat allà simplement perquè li agradava la forma o la cantarella que feien… Que la llengua no és més que una convenció ja ho sé, però de tant en tant em resulta reconfortant verificar-ho. Amb les últimes verificacions, però, he anat ampliant progressivament el radi d’acció, fins al punt que a hores d’ara són ben poques les coses que no em semblen res més que una pura convenció. Tot és artifici, tot és superestructura, tot és ficció, tot és fe, tot és així perquè creiem que és així, perquè volem creure que és així: els mercats, l’Estat, la pèrdua del poder estatal, el deute, els diners, la propietat , els drets… Tot plegat un artifici, una ficció amb conseqüències reals, això sí, amb morts, suïcidis, depressions, gana, angoixa, mala llet, estrès, ansietat… La crisi és una gran ficció! El que passa és que continuem pensant de manera dogmàtica, creient que només sortirem del pou tenint més fe, refermant la nostra creença en aquesta ficció col·lectiva quan potser, la lucidesa, en aquest cas, passaria per adonar-nos que el sistema actual no és més que un relat entre molts altres possibles i que si el relat no és bo, no qualla, potser que l’estripem i tornem a començar –com s’afarten de fer els grans escrip­tors– o, com a mínim, si no som tan valents, modifiquem alguna trama, algun escenari, algun personatge…

Avui toca columna-zàping, columna telegràfica. Setmana de premis Nobel. El de literatura, enguany, s’ha quedat a Estocolm, concretament a les mans del poeta Tomas Tranströmer. Els diaris parlen d’un premi merescut però ni li dediquen gaire espai ni van gaire més enllà de destacar que no feia gaire que l’havien entrevistat… Jo ni l’he llegit ni, sincerament, n’havia sentit a parlar. Els poemes amb què alguns mitjans han il·lustrat la notícia m’han semblat, però, d’una gran bellesa, i amb això en tinc prou per mirar d’acostar-m’hi. No em cal (sempre) compromís, no em cal (sempre) combat. Sóc un gran lector de poesia compromesa, crítica, però no em sembla ni ètic ni intel·ligent rebutjar –com fan alguns crítics– la poesia de Tranströmer per ser poc combativa… Una cosa semblant passa amb la música i el directe de Manel, qüestionats per alguns per oblidar-se de les lletres reivindicatives, per renunciar descaradament al hihihaha imperant. Per cert, més d’un miler i mig de persones al concert, la prova que necessitàvem per demostrar que si ens trenquem una mica la closca a l’hora de programar, les èpoques en què la música en català no arribava a arrossegar ni un centenar d’assistents semblen haver acabat… Tornem al Nobel. El de la pau per a tres dones. Tres dones que a França, si es casessin, adoptarien el cognom del marit i si omplen un formulari públic hauran de triar –com ara critiquen les feministes– entre presentar-se com a Madame o Mademoiselle, una forma paternalista d’intromissió en la privacitat que alguns, ai las, encara defensen emparant-se en la cavallerositat i en la tan mal entesa politesse.

Fins fa pocs anys només n’havíem intuït alguna –mínima– part del seu cos, com la mà invisible descrita per Adam Smith quan encara no existia la fotografia. Més recentment, n’hem pogut veure també la cara –les cares–, gentilesa de la revista Forbes i de les seves llistes. Fins ara, doncs, algun tret físic i poca cosa més. No ha estat fins aquesta darrera setmana, en canvi –tot i que en teníem alguna pista–, que hem pogut tenir accés a la seva imatge completa i, sobretot, al seu món interior, el seu caràcter, el seu tarannà, la seva sensibilitat… El capitalisme ja té nom i cognom, ja té veu, ja té cara, ja té discurs. El capitalisme és Alessio Rastani. Al llarg de la reveladora entrevista que li van fer des de la BBC, Rastani va deixar anar perles més molestes –“Fa tres anys que somio en una recessió com aquesta”– i més evidents –“Els governs no dirigeixen el món, el governa Goldman Sachs”–, però la frase que ha de sortir al diccionari quan hi cerquem capitalisme és: “A la major part dels inversors no ens preocupa com millorar l’economia sinó com fer diners.” No diu res de nou, d’acord. Rastani només és un oportunista que busca donar-se a conèixer, també d’acord. Però tots els traders i brokers consultats arran de l’entrevista no han desmentit cap de les seves paraules. Tot plegat d’allò més revelador, especialment si tenim en compte que la City de Londres és el principal mercat de matèries primeres del món i si ho analitzem en paral·lel a la brutal crisi alimentària que actualment assola els habitants de la Banya d’Àfrica. No cal afegir-hi res més.