Yvan Lara

Avui toca columna-zàping, columna telegràfica. Setmana de premis Nobel. El de literatura, enguany, s’ha quedat a Estocolm, concretament a les mans del poeta Tomas Tranströmer. Els diaris parlen d’un premi merescut però ni li dediquen gaire espai ni van gaire més enllà de destacar que no feia gaire que l’havien entrevistat… Jo ni l’he llegit ni, sincerament, n’havia sentit a parlar. Els poemes amb què alguns mitjans han il·lustrat la notícia m’han semblat, però, d’una gran bellesa, i amb això en tinc prou per mirar d’acostar-m’hi. No em cal (sempre) compromís, no em cal (sempre) combat. Sóc un gran lector de poesia compromesa, crítica, però no em sembla ni ètic ni intel·ligent rebutjar –com fan alguns crítics– la poesia de Tranströmer per ser poc combativa… Una cosa semblant passa amb la música i el directe de Manel, qüestionats per alguns per oblidar-se de les lletres reivindicatives, per renunciar descaradament al hihihaha imperant. Per cert, més d’un miler i mig de persones al concert, la prova que necessitàvem per demostrar que si ens trenquem una mica la closca a l’hora de programar, les èpoques en què la música en català no arribava a arrossegar ni un centenar d’assistents semblen haver acabat… Tornem al Nobel. El de la pau per a tres dones. Tres dones que a França, si es casessin, adoptarien el cognom del marit i si omplen un formulari públic hauran de triar –com ara critiquen les feministes– entre presentar-se com a Madame o Mademoiselle, una forma paternalista d’intromissió en la privacitat que alguns, ai las, encara defensen emparant-se en la cavallerositat i en la tan mal entesa politesse.