Yvan Lara

Pretesos mags, més aviat, i pretesos tècnics, els principals responsables, avui dia, dels atacs constants que rep la democràcia. Comença a ser exasperant, en primer lloc, el grau de paternalisme amb què ens tracten els líders polítics europeus, titllant-nos d’idiotes a cada nova campanya electoral i, encara més, el grau d’idiotesa amb què responem la resta, acceptant jugar el joc cada cop que ens convoquen a les urnes, confiant cegament en aquells que ens venen fum i ens prometen màgia en comptes de política, en aquells que ens diuen “voteu-me” amagant-nos què els passa pel cap, en aquells que entenen el rol del representant de manera finalista i no com a simples intermediaris entre la població i les decisions públiques. També comença a ser emprenyador totes les mentides que envolten el tema de la tecnocràcia. D’una banda perquè tot aquell que fa política és, li agradi o no, un polític i, d’una altra, perquè la tècnica, la ciència que aplicaran, no és neutral, no està descontaminada de la política (o és que potser hi ha algun teòric marxista entre els escollits per sortir de la crisi?), són tots del mateix barri ideològic, experts, potser sí, però en la teoria econòmica d’una ideologia molt determinada, no en la teoria econòmica a seques, i, per tant, experts incapacitats per a la creativitat en majúscules, amb un camp de visió (i de propostes) molt obtús en estar obert únicament a allò que li permeten veure les seves ulleres ideològiques –i la seva motxilla d’interessos–. D’aquests últims encara no en tenim a Andorra. De pretesos mags, en canvi, aquestes comunals –com les generals de l’abril– en tornen a anar plenes.

I balla i balla i balla… Fa 7 mesos que balla i no sembla que s’hagi d’aturar durant els propers 3 anys. El passat mes d’abril, un buit legal no ens va permetre assignar amb seguretat jurídica l’últim dels nostres consellers. Polítics de diferents bàndols van comprometre’s aleshores a completar aquest buit abans que un dubte en l’assignació no pogués ser un problema real. De moment, però, res de res. Ni PS ni DA. Visca, un cop més, la previsió! Ara, però, toquen comunals. I aquí, de nou, les nostres particularitats tornen a entrar en joc oferint-nos noves curiositats que obren la porta a la trampeta fàcil i que, potser, estaria bé controlar. La nostra llei electoral ens permet votar, alternativament, tant a la nostra parròquia de residència –per defecte– com a la d’origen. Barregem aquest ingredient al còctel amb el fet que es presenti una sola candidatura a Canillo (situació intuïble quan encara hi havia temps per sol·licitar el canvi d’assignació de circumscripció) i, fins i tot, amb el fet que hi hagi parròquies on una de les dues candidatures no té res a pelar. Ningú veu la temptació de mobilitzar tots els pro PS de Canillo, Encamp, Sant Julià i Escaldes i els pro DA de Canillo originaris d’una parròquia on la cosa vagi més ajustadeta a sol·licitar el canvi de parròquia de votació a la d’origen per fer el seu vot, ara sí, útil? És lleig i d’una democràcia discutible, i tant, però també és possible, legal i, per a depèn qui, en aquests temps d’ètica relaxada, segurament temptador. I aquí és, com sempre, on rau el problema, en permetre materialitzar temptacions obscures amb massa facilitat…

Treballo envoltat d’adolescents d’ençà que jo mateix ho era. L’adolescència no deixa de ser un luxe occidental, de societats que es creuen prou avançades per prescindir de rituals de pas efectius (i en cap cas això ha de ser sinònim de salvatge), condemnant els seus joves a vagar durant anys i anys en els llimbs de la indefinició (això, en canvi, potser sí que resulta ser un pèl salvatge…). Els gaudeixo sovint i els pateixo sempre, cada dia, en algun moment o un altre, per algun motiu o altre. Si busco qualificatius per referir-m’hi, moltes nits no puc evitar de pensar en pesats, immadurs, desmotivats, amb greus dificultats per implicar-se i comprometre’s amb res, egòlatres, negatius, gens autocrítics, conspiradors, passotes, irresponsables, incoherents, mandrosos, encantats d’haver-se conegut a si mateixos, autoritaris, injustos, poc empàtics, irrespectuosos, cruels, victimistes, obsessionats amb conspiracions mundials que només busquen el seu perjudici… Insuportables. Insofribles. Adolescents… Dilluns el Pau va fer 18 anys, exactament un mes i un dia després de perdre la vida. Fa un mes que em trobo més envoltat d’adolescents que mai. Adolescents creatius, solidaris, madurs, hiperresponsables, motivadíssims, implicats, desperts, agraïts, compromesos, enèrgics, encantadors, admirables, que es van activar des del primer segon –quan molts encara no havíem ni reaccionat– i encara no s’han aturat, sense reduir gens ni mica la intensitat, mantenint sense pausa la maquinària d’un homenatge superlatiu en la seva força, bellesa, emotivitat i solidaritat. Gràcies per contradir-me!

Definitivament, el fons ha mort. Visca la forma! Així ho confirma l’anàlisi del cara a cara televisiu entre Rajoy i Rubalcaba –debat em sembla un terme excessiu– als diferents mitjans de comunicació espanyols. D’entrada a Twitter: milers de persones comentant el debat, milers de persones repetint exactament el mateix, milers de persones citant milers de persones repetint el mateix… i tot, absolutament tot, centrat, únicament, en la forma (corbates repetides, Rajoy no deixa de llegir, Rubalcaba no centra la mirada, Rodríguez Rubalcaba). Després, a les teles, on suposats experts (cada cop hi ha menys analistes i més reaccionadors) repeteixen allò ja dit a Twitter, on els directors dels programes especials es mostren més interessats a captar la imatge de sortida dels candidats que a analitzar continguts. I després, la ressaca del dia després, a la premsa i a les ràdios. Sant Tornem-hi: va ser un debat del segle XX i no del XXI, pobre espectacle televisiu (és això el que esperàvem?), quina poca originalitat en la tria de les corbates, fatal confusió de Rubalcaba entre el futur i el condicional… Vaja, que allò que fins no fa tants anys era un comentari accessori d’un expert en comunicació política ara es menja tota l’anàlisi. Anàlisi limitada a la forma i obsessionada amb la dialèctica de guanyadors i vençuts, fins al punt que algun diari dóna com a guanyador Rajoy precisament pel fet d’haver sabut mantenir (com ERC el 2003, com ApC el 2009) l’ambigüitat i, doncs, l’engany a la ciutadania. Visca la forma! Visca el politiqueig! Visca l’espectacle! Descansin en pau el fons, els arguments i la política.