Adolescents
Treballo envoltat d’adolescents d’ençà que jo mateix ho era. L’adolescència no deixa de ser un luxe occidental, de societats que es creuen prou avançades per prescindir de rituals de pas efectius (i en cap cas això ha de ser sinònim de salvatge), condemnant els seus joves a vagar durant anys i anys en els llimbs de la indefinició (això, en canvi, potser sí que resulta ser un pèl salvatge…). Els gaudeixo sovint i els pateixo sempre, cada dia, en algun moment o un altre, per algun motiu o altre. Si busco qualificatius per referir-m’hi, moltes nits no puc evitar de pensar en pesats, immadurs, desmotivats, amb greus dificultats per implicar-se i comprometre’s amb res, egòlatres, negatius, gens autocrítics, conspiradors, passotes, irresponsables, incoherents, mandrosos, encantats d’haver-se conegut a si mateixos, autoritaris, injustos, poc empàtics, irrespectuosos, cruels, victimistes, obsessionats amb conspiracions mundials que només busquen el seu perjudici… Insuportables. Insofribles. Adolescents… Dilluns el Pau va fer 18 anys, exactament un mes i un dia després de perdre la vida. Fa un mes que em trobo més envoltat d’adolescents que mai. Adolescents creatius, solidaris, madurs, hiperresponsables, motivadíssims, implicats, desperts, agraïts, compromesos, enèrgics, encantadors, admirables, que es van activar des del primer segon –quan molts encara no havíem ni reaccionat– i encara no s’han aturat, sense reduir gens ni mica la intensitat, mantenint sense pausa la maquinària d’un homenatge superlatiu en la seva força, bellesa, emotivitat i solidaritat. Gràcies per contradir-me!
