A la seva bola
Salaris exorbitants. Gravats –en nom de la competitivitat; competitivitat que no reclamen, en canvi, per al món de la recerca quan permeten una constant fuga de cervells– a un tipus impositiu molt inferior al que els pertocaria. Finançats amb tripijocs urbanístics, amb calé fresc de dictadura, amb les partides pressupostàries més importants de les televisions públiques, amb crèdits enormes i còmodes en èpoques d’aixetes tancades. Lleis d’immigració i de nacionalitat especialment flexibles si s’apliquen a expedients amb olor de gespa amb pintura blanca. Codi penal que s’aplica quan una puntada de peu es fa amb sabates però no quan es fa amb botes de tacs, quan el racisme es materialitza en una oficina però no quan ho fa en un túnel de vestidors. Mitjans amb prou incitació a l’odi i manipulació periodística per justificar-ne el tancament –o com a mínim un toc d’alerta per part dels col·legis de periodistes o els consells audiovisuals– si es tractés de premsa generalista o econòmica però que viuen la mar de tranquils gràcies a l’etiqueta tramposa de premsa esportiva. Definitivament, el futbol va a la seva bola. Aïllat, impermeable a la realitat. No li provaria malament una petita dosi de normalitat… Això de ser l’opi del poble ho acaba justificant tot. Pa i circ, fórmula infal·lible des de Roma. Pa i circ, fórmula que s’autocompensa: com menys pa, més necessari el circ. Més incentivat. Més subvencionat. Menys controlat. I mentrestant, el típic comentari demanant de no barrejar el futbol i la política. Aquesta sí que és bona… Cinisme total!
Panem et circenses! Però què vols que et digui m’agrada el futbol i l’esport en general, com a esportista i per veure’l com a espectador!
I què més vols que et digui, sempre he cregut en l’esport com a eina política…no es pot arribar a tothom amb llibres i si el Barça ajuda a crear consciència nacional a l’espai català doncs collonut, no tot es pot fer a base de discursos intel·lectuals…Clar que tot té límits, a la RDA dopaven al màxim els seus atletes per fer propaganda de les bondats del comunisme alemany durant la Guerra Freda!
Apa, salut!
Ep, perdona per trigar tant en respondre’t! No havia vist el comentari.
L’esport no em sembla cap problema. N’he practicat molt (el considero imprescindible per tenir salut mental) i en sóc també un bon espectador (molt futbolero, però molt, tot i que frueixo també molt amb el bàsquet, el tennis, l’handbol -el millor partit de qualsevol cosa que he vist mai en la meva vida, tot i no ser seguidor de la selecció espanyola, un ESpanya-Alemanya d’handbol als quarts de final dels Jocs d’Atenes-, etc.). A més, si m’aturo a pensar una llarga estona, no se m’acut millor manera de facilitar la integració que mitjançant l’esport, per exemple.
En fi, que ni l’esport ni el futbol em generen problemes, tot el contrari. L’únic que m’indigna és tant de privilegi, tanta excepció, tan poca normalitat, en un àmbit de la vida ni més ni menys important que molts altres… Amb llibres no s’arriba a tot arreu, però només amb un augment de l’1% de l’IRPF a tots els jugadors estrangers que juguen a la LFP, et pots pagar tota una campanya de foment de la lectura i més d’una biblioteca. Simple qüestió d’equilibris.
Gràcies pel comentari!