Yvan Lara

Capgròs, cap quadrat, tossut, cabut, caparrut, testarrut, pesat… Cap de les paraules amb què solem referir-nos a la insistència acaba de sonar bé del tot, un fet que ens indica que, com a societat, valorem fatal la insistència, no ja la paraula sinó també el concepte, el fet. Amb aquest pòsit al subconscient, és del tot comprensible que molts –profes, alumnes, consellers, etc.– valorem negativament i veiem com una mostra inequívoca d’immaduresa el fet que els joves d’aquest país s’entestin, any rere any, a proposar, en el marc del Consell General dels Joves (CGJ), els mateixos temes per fer d’Andorra –des del seu punt de vista– un lloc millor per viure-hi. Que si volen més línies d’autobús, més freqüència de pas, preus reduïts… I cada any el mateix, cada CGJ les mateixes propostes… Pesats! Pesats? Potser, però si agafem un pèl de distància i ens deixem estar de mirar-nos el món des de les convencions socials que tant ens condicionen la mirada, no hi trobeu, en aquesta insistència, un punt refrescant, poderós, revolucionari? No ens anirien millor les coses si cada cop que demanem una ampliació de drets o noves llibertats (poseu-hi dins les matèries que vulgueu: nacionalitat, vot dels residents, avortament, matrimoni homosexual…) hi insistíssim fins al final, posant-nos pesats, testar­ruts, caparruts, cabuts, tossuts, cap quadrats, capgrossos, implacables!, insistint i insistint fins aconseguir-ho, en comptes d’ajornar eternament el debat 10, 15, 20 anys més fins que el Govern de torn ens torni a tancar la porta als nassos etzibant-nos que el tema no és prioritari?

Confirmat (de moment): la reacció contra el sou dels cònsols va ser un bolet, una erupció violenta però aïllada, relacionada amb un tema de molta càrrega simbòlica però de molt poca transcendència política –entenent política, si us plau, de manera àmplia–. Confirmat (de moment) perquè la setmana passada sí que ens va deixar un tema clau en matèria de drets civils i polítics sense que ningú –més enllà dels habituals– reaccionés. Fins ara, la negativa d’una força política a facilitar l’accés a la nacionalitat podia deure’s a molts elements. Amb l’obertura econòmica, però, excuses com les del proteccionisme sectorial perden tot sentit. Qualsevol grup que a partir d’ara no es mostri a favor de rebaixar l’accés a la nacionalitat com a mínim als 10 anys de residència, eliminant, a més, la clàusula constitucional de l’exclusivitat del passaport andorrà estarà defensant clarament una democràcia poc inclusiva (i, per tant, pobra), una ciutadania feble i una societat amb uns drets civils i polítics molt limitats –les coses pel seu nom–. I he dit bé qualsevol grup, futur o present, DA –que es nega a la més mínima rebaixa– o PS –que tan sols ha proposat una rebaixa light, clarament insuficient, amb una excusa estranya (fer més atractiva la proposta per a DA; és aquest el rol de l’oposició?) que diu poc a favor de la seva confiança en el treball parlamentari (per a què serveixen les esmenes?). La setmana acaba, a més, amb la dada dels residents que rebutgen demanar la nacionalitat, una dada interessant però que hauria de ser molt poc rellevant per als parlamentaris: aquí del que es tracta és d’ampliar drets, després la gent que en faci l’ús que vulgui…

En alguns casos, la causa és una manca de pressupost tan asfixiant que fa impossible tant l’exhaustivitat informativa com la programació d’una graella local que superi les cinc hores diàries. En d’altres, es combinen una propietat caciquil, una direcció poc valenta i una aposta permanent per la precarietat i la por. En d’altres, encara, la causa podem trobar-la en l’obsessió acrítica i poc ètica amb l’exclusiva o el flirteig cada cop més evident amb els mètodes i l’estil de la premsa groga. Que dues capçaleres d’un espai comunicatiu tan petit comparteixin propietari i basin la seva diferència únicament en si són la versió llarga o curta de l’actualitat tampoc ajuda gaire. Dels mitjans públics, poca cosa a afegir que no s’hagi repetit ja mil cops: sobredimensionats, desaprofitats, utilitzats políticament, desprestigiats, sense model, sense prioritats. De la premsa partidista, res a dir: una política permanent de no-signatura de les notícies invalida el periodisme. I a les particulars encara cal sumar-hi les causes generals: l’amenaça permanent de la publicitat / subscripció institucional; la competència ferotge dels mitjans veïns i la manca absoluta d’una cultura de la premsa tant entre l’audiència com entre els propietaris d’alguns mitjans o entre alguns dels protagonistes més habituals de les notícies. Tot plegat ens ha deixat un panorama comunicatiu nacional força desolador, una mala notícia per a la ciutadania, especialment en èpoques de majoria absolutíssima, durant les quals el quart poder és més necessari que mai. Hi ha esperances, però: no tot el gremi sembla conformar-s’hi…

Molts ho alertaven ja el 4 d’abril i 5 de desembre passats: amb majoria absolutíssima arreu, DA no podrà recórrer a cap mena d’excusa. Poder absolut = responsabilitat absoluta, l’equació no té secrets amagats. Tot allò relacionat mínimament amb l’àmbit públic que no rutlli bé durant aquesta legislatura serà atribuïble a DA, a l’amalgama Govern DA–grup parlamentari DA, a ningú més –ni tan sols als comuns–, així de dur i així de real. També les retribucions de tots els càrrecs electes, un tema minúscul però que resumeix perfectament el quadre general. Perquè amb una majoria de 22 de 28 al Consell ho poden fer tot, no hi ha excuses de reserves competencials que valguin. Tot és susceptible de ser regulat per llei, i tota llei –fins i tots les més intocables, de transferències i competències comunals–, fins i tot la Constitució, són aprovables o modificables amb 22 vots al Consell. Així les coses, podent-ho fer tot, la inacció sembla ser percebuda cada cop més per la ciutadania com la més perversa de les opcions d’acció, just per darrere de l’acció lenta, també practicada a dojo, ai las, per aquest Govern. Acceptem el tema dels sous dels cònsols com a cas d’exemple. Si hi ha cap problema en aquest àmbit, Martí no pot actuar només com a apagafocs dins del partit o tirant de veta de contactes personals, no pot actuar amb pegats aquí i pegats allà, la política de pegats ensorra els països! Bona part dels problemes d’Andorra necessiten solucions estructurals o, com a mínim, sòlides. Si els sous públics grinyolen, llei de retribucions públiques, acció legislativa i gestió pública, però si us plau, prou de pegats.