El còctel de l’elitització
Preparatius. Per preparar aquest còctel necessitarem: convocar una festa en nom del Govern espanyol per recaptar fons a favor dels Mercats; fer arribar invitacions a tota la ciutadania; un bàrman inepte però amb ganes de fer-se veure des del primer dia; molta mala llet. Ingredients. Unes taxes universitàries de les grans, com més altes millor; una reducció de pressupost destinat a beques; una reducció de possibilitats de compaginar estudis i treball pels alumnes que ni reben beques ni es poden pagar l’ensenyament superior (reducció preparada prèviament gràcies a un augment de la càrrega de treball fora de les aules –Pla Bolonya– i una penalització desmesurada de tots aquells que no superin –perquè suspenen o perquè no es presenten– una assignatura matriculada); una universitat petita i de mala qualitat (preparada per docents precaris, saturats de feina i sense possibilitats de fer recerca) per a aquells que se la puguin pagar; un sofregit de base amb una educació primària i secundària pèssima (cuinada per professors saturats i sense recursos en classes inflades i impossibles) i una reducció de biblioteques públiques òptima per a famílies sense recursos (llibres, accés a Internet, etc.). Preparació: cuinar a foc molt lent, fins que tots els ingredients quedin ben diluïts i passin bé, sense que es pugui distingir el gust de cap d’ells; sacsejar ben fort, a cop de porra si cal, perquè acabi de quallar. Presentació. Presentar-lo explicant-ne les virtuts, recorrent, si cal, a la propaganda. Servir fred, molt fred, sense miraments. El còctel, per cert, no es beu: es llença directament a la cara dels convidats.
Hola Yvan.
Avui, especialment, gràcies per denunciar.
És indignant com retallen en quelcom tan cabdal com l’educació pública.
Després, això sí, a l’hora d’accedir al mercat laboral, es requereix formació cada cop més elevada…
Retallar en educació pública vol dir corrompre la igualtat d’oportunitats.
Vol dir que si no has tingut la sort de néixer en una família benestant: FES-TE FOTRE (perdoneu la vulgaritat), perquè difícilment podràs arribar a invertir la situació (certament ho tindràs molt més difícil).
És joc brut, que no la llei del més fort, perquè néixer en una família o en altra no és una qüestió d’aptituds si no d’atzar.
Hola, Yvan,
No tinc el costum de comentar els articles, però sí de llegir els teus. Per convidar una mica a l’optimisme haig de dir que a Andorra hi ha gent jove que, com la meva filla, té la sort de trobar-se amb professors com tu a l’educació secundària.
Gràcies!
Hola a les dues i gràcies per participar al bloc.
En tot cas, i deixant de banda el meu cas particular, estic plenament d’acord amb tu en què, un cop més, l’esperança es troba en les persones, en els educadors d’escola bressol, els mestres, els professors i els professors d’universitat (molt recomanable, per cert, per contribuir a aquesta esperança, el programa Mestres, que va emetre recentment TV3 i que es pot recuperar per Internet al 3 a la carta). El problema és que no hi ha mestres que aguantin una retallada com l’actual: amb 36 nanos a l’aula i 21 hores lectives a la setmana és perfectament possible fer classe però és del tot impossible fer bones classes, atendre la diversitat, treballar de manera significativa, atendre de manera personal els alumnes… Una llàstima, acabarem tornant al “la letra con sangre entra…”.
Judith, plenament d’acord amb tu, no cal afegir res més…
Marta, no ho sé, no ho sé… No sé si la teva filla (parlo des del desconeixement, no sé qui sou) pensa igual que tu…