En moments de crisi com l’actual solen aflorar de les clavegueres dels sistemes socials i econòmics individus de la raça més infecta de les rates. Formen part d’aquesta selecta raça (per sort no en són gaires) tots aquells que entenen el joc de la crisi com una fastigosa oportunitat d’escalada pilotera cap al cim de la muntanya de merda que construeixen dia a dia amb totes les seves ambicions. Són tots aquells que s’emparen en una lectura inhumana, gèlida i cap quadrada del gràfic d’evolució de la prima de risc o en el buit legal que obre l’apartat c del punt 4 de l’article 32 del títol XXXIV de la llei laboral de torn per trobar sempre la solució més ratera, més rebuscada i més inhumana per anotar-se un nou tanto davant del seu cap i pujar així un graó més –sempre un graó més!– gràcies a haver aixafat dins del fang, tot rient-se’n a la cara, el cap del més indefens de la colla, ja sigui acomiadant-lo quan no hi cap motiu que ho justifiqui, discriminant-lo sense miraments en el procés de selecció, escatimant-li drets per aquí i dignitat per allà, aprofitant-se de la por que ens inocula a tots aquesta maleïda recessió, assetjant-lo amb constància i premeditació, sent perfectament conscient que l’empeny cap a l’abisme o simplement –simplement!– cap a la injustícia… A tots aquells que no enteneu el corporativisme entre persones, a aquells que heu deixat de ser humans i heu passat a ser rates (amb disculpes per les rates per tan odiosa analogia), tot esperant que un cop arribeu al cim de la vostra muntanyeta d’immundícia us hi enfonseu a dins per sempre més, m’agradaria, simplement, transmetre-us el meu menyspreu etern.
La rotonda que regularà el trànsit d’aquí a uns mesos a la zona del pont de Casadet costarà 2,4 milions d’euros. Si no m’equivoco, existien alternatives molt més econòmiques però al final ens quedarem amb aquesta, la mare de totes les rotondes. El cost supera en gairebé un milió el de la rotonda de Tobira, multiplica pràcticament per cinc la del quilòmetre zero i acabarà sent similar al de l’enllaç que connectarà la desviació d’Encamp amb el centre del poble, una obra com a mínim supèrflua, de nous rics, incapaç de compensar amb utilitat viària significativa cap inversió econòmica, per minsa que fos… No entro a valorar grans obres, ni les que s’han acabat duent a terme ni les que, per sort, s’acabaran abandonant (túnel Canillo – la Cortinada, desviació d’Ordino, túnel del Solà d’Andorra la Vella, etc.). Avui em quedo amb aquesta nova rotonda (la de Casadet) per dues de les seves dimensions més enllà de la principal: la seva força simbòlica i la seva potencialitat monetària. Error de càlcul el del Govern en licitar-la: ja és, a hores d’ara, un dels símbols de la legislatura, tan potent que ha acabat transformant-se fins i tot en unitat monetària de grans quantitats: m’ha semblat detectar que hi ha gent que ha deixat de comptar en milions d’euros per passar a comptar en rotondes. Així el nou Estadi Nacional complet acabarà sortint per dues rotondes, però la UEFA ens en paga gairebé una; el dèficit de la CASS són tantes rotondes, i així anar fent… Ai, la saviesa popular… L’únic de positiu és que si mai, de rebot, ens toca perdre l’euro, no cal patir, existeix alternativa i tipus de canvi: 2,4 M € = 1 ®.
No tot, en economia, és maximitzar beneficis. No tot és saldar deute. No tot és producció, consum, inversió, estalvi, Estat, mercat… Arreu del món (sí, també aquí) i al llarg de la història (sí, també ara) trobem institucions econòmiques que no tenen res a veure amb els mercats, que queden fora del nostre esbiaixat concepte d’economia. El potlatch, el kula, el kaiko, el buritila’ulo, les tandas, el moka o Linux compleixen funcions socials importantíssimes, produeixen i (re)distribueixen elements de gran importància (poder, prestigi, solidaritat, ajuda) però que poc sovint classificaríem en una carpeta que anomenéssim Economia. Amb l’esport d’elit passa una cosa semblant, hem de mirar més enllà de la seva aparent manca de racionalitat (sobretot econòmica) per entendre alguna cosa. Aquesta, a més, és una setmana excel·lent per fer-ho. L’esport d’elit no és més que una gran institució de redistribució asimètrica de felicitat, d’orgull i de prestigi: durant un any, un munt d’associacions contribueixen amb diners i esforç a un pot comú, enorme, de felicitat i d’orgull, que al final d’any anirà a parar a les mans d’una única associació (i de tots els seus seguidors). A més, com també passa amb els big men melanesis, qui més prestigi vulgui (Barça, Madrid, etc.) més s’empobrirà (deutes enormes dels grans clubs). Tot plegat, poc racional en aparença però segur que la meitat de la població de Manchester o, sobretot, de la castigada Grècia (el City i l’Olympiacos van guanyar Premier League i Eurolliga de bàsquet, respectivament, en els últims segons) considera que paga la pena…
D’entrada, permet-me que et feliciti per la teva victòria a les presidencials (i permet-me també, de passada, que ho faci tutejant-te per celebrar, així, la normalitat amb què has promès exercir el nou càrrec –deixant clar, d’altra banda, que tuteig i respecte no han de ser incompatibles). Permet-me finalment que, com a ciutadà andorrà, et faci arribar, mitjançant aquestes quatre ratlles, una sèrie de demandes que podrien fer d’aquest país un lloc millor per viure-hi i a les quals tu podries donar fàcilment resposta des dels diferents rols que et tocarà exercir a partir d’ara. D’entrada, com a líder europeu i membre del Consell europeu et demano, simplement, que no t’arruguis, que ho intentis, que t’aventuris seriosament a explorar camins alternatius al de l’austeritat, que t’ofereixis a demostrar a la resta de governs del continent (també al meu) que existeixen alternatives a les tisores. Et perdonaria que no te’n sortissis però no que no ho intentessis. Com a president francès, en segon lloc, et demano, simplement, una relació de veïnatge sensata, exigent, clar que sí, però també generosa, cooperant amb un país que, per les dimensions, té moltes menys possibilitats. Finalment, com a Copríncep, et demano ben poca cosa: tan sols que actuïs guiant-te pels teus valors republicans. Ets el segon president socialista de la V República. L’anterior va buidar de contingut el càrrec de Copríncep. Tu, ara, allunyant-te de les amenaces absurdes d’abdicació del teu predecessor, pots eliminar del tot el càrrec. Saps que el Títol IX t’obre una porta a la reforma? Com ho veus? Ja ens ho diràs.
