Nous temps, nous llenguatges
Vaig tenir la sort d’estudiar a la universitat coincidint amb el primer mandat de George W. Bush i amb la majoria absoluta d’Aznar. Sóc incapaç de recordar quants cops vam tallar l’AP-7 o quants cops ens vam manifestar a Barcelona. Ja aleshores no va servir de gaire… Des d’aquells anys, però, el declivi de les mobilitzacions massives com a eines de canalització del malestar social ha estat constant, imparable. De Pirineus en avall, l’estocada final l’han proporcionat factors tan diferents com el fracàs de les dues darreres vagues generals, l’obsessió inútil per les xifres de participació, el mal regust de boca que va deixar a tothom aquella vaga encoberta dels controladors aeris o que Rajoy evidenciés de manera tan clara que el poder ja compta amb mobilitzacions quan anuncia mesures impopulars… El cas és que en un context de descrèdit total de tot allò institucionalitzat, en què qualsevol iniciativa de protesta pensada amb una lògica top-down està condemnada al fracàs, no es pot continuar protestant de la mateixa manera… L’era de les audiències milionàries no tornarà, ara toca fragmentació, zàping, trending topics, campanyes virals, performances, imatges d’impacte… Si no es pot continuar governant com si res d’això no existís tampoc es pot seguir lluitant contra el sistema amb eines del XIX. La campanya catalana antipeatges #novullpagar, com Wikileaks, Anonymous o, ja fa temps, algunes iniciatives de Ralph Nader (tot un pioner), ens mostren noves vies de protesta interessants i, sobretot, efectives. A Andorra, en canvi, ara ens comencem a plantejar regular algun dia el dret de vaga. Sempre mil anys tard…
