Rates
En moments de crisi com l’actual solen aflorar de les clavegueres dels sistemes socials i econòmics individus de la raça més infecta de les rates. Formen part d’aquesta selecta raça (per sort no en són gaires) tots aquells que entenen el joc de la crisi com una fastigosa oportunitat d’escalada pilotera cap al cim de la muntanya de merda que construeixen dia a dia amb totes les seves ambicions. Són tots aquells que s’emparen en una lectura inhumana, gèlida i cap quadrada del gràfic d’evolució de la prima de risc o en el buit legal que obre l’apartat c del punt 4 de l’article 32 del títol XXXIV de la llei laboral de torn per trobar sempre la solució més ratera, més rebuscada i més inhumana per anotar-se un nou tanto davant del seu cap i pujar així un graó més –sempre un graó més!– gràcies a haver aixafat dins del fang, tot rient-se’n a la cara, el cap del més indefens de la colla, ja sigui acomiadant-lo quan no hi cap motiu que ho justifiqui, discriminant-lo sense miraments en el procés de selecció, escatimant-li drets per aquí i dignitat per allà, aprofitant-se de la por que ens inocula a tots aquesta maleïda recessió, assetjant-lo amb constància i premeditació, sent perfectament conscient que l’empeny cap a l’abisme o simplement –simplement!– cap a la injustícia… A tots aquells que no enteneu el corporativisme entre persones, a aquells que heu deixat de ser humans i heu passat a ser rates (amb disculpes per les rates per tan odiosa analogia), tot esperant que un cop arribeu al cim de la vostra muntanyeta d’immundícia us hi enfonseu a dins per sempre més, m’agradaria, simplement, transmetre-us el meu menyspreu etern.
Absolutament d’acord
A mi em sembla que menysprear-los, que ja m’està bé Yvan, a aquesta gent els patina totalment. Aquí el tema és la impunitat legal de poder fer el que vulguin i les vegades que vulguin sense pagar mai les consequències, que a dia d’avui són greus i visibles.
No si ja… De fet, com bé saps, la Seca és curta, però en un principi havia d’acabar amb ‘algo’ així com “ja sé que no només te la pela sinó que et reconforta i et confirma que t’odiï però hi ha dies en què la ràbia no et permet estar per càlculs…”. En fi, que no cal dir que estic plenament d’acord amb tu… en la impunitat (interessada: a molta gent li va bé tenir una rata a prop) està la clau… Gràcies (als dos) per comentar! @Gabriel Fernàndez
Amb aquest article estat enfadat… ho comparteixo, també la resposta del Gabi, i estic molt d’acord amb el seu comentari: aquesta gent els hi patina tot i molt mes que tot.
En moments de crisi com l’actual solen aflorar de les clavegueres dels sistemes socials i econòmics individus de la raça més infecta de les rates. Formen part d’aquesta selecta raça (per sort no en són gaires) tots aquells que entenen el joc de la crisi com una fastigosa oportunitat d’escalada pilotera cap al cim de la muntanya de merda que construeixen dia a dia amb totes les seves ambicions. Són tots aquells que s’emparen en una lectura inhumana, gèlida i cap quadrada per trobar sempre la solució més ratera, més rebuscada i més inhumana per anotar-se un nou tanto i pujar així un graó més –sempre un graó més!– gràcies a haver aixafat dins del fang, tot rient-se’n a la cara, el cap del més indefens, discriminant-lo sense miraments, escatimant-li drets per aquí i dignitat per allà, aprofitant-se de la por que ens inocula a tots aquesta maleïda recessió, assetjant-lo amb constància i premeditació, sent perfectament conscient que l’empeny cap a l’abisme o simplement –simplement!– cap a la injustícia… A tots aquells que heu deixat de ser humans i heu passat a ser rates (sense disculpes per les rates per tan odiosa analogia), tot esperant que un cop arribeu al cim de la vostra muntanyeta d’immundícia us hi enfonseu a dins per sempre més, m’agradaria, simplement, transmetre-us el meu menyspreu etern.