Molts ho alertaven ja el 4 d’abril i 5 de desembre passats: amb majoria absolutíssima arreu, DA no podrà recórrer a cap mena d’excusa. Poder absolut = responsabilitat absoluta, l’equació no té secrets amagats. Tot allò relacionat mínimament amb l’àmbit públic que no rutlli bé durant aquesta legislatura serà atribuïble a DA, a l’amalgama Govern DA–grup parlamentari DA, a ningú més –ni tan sols als comuns–, així de dur i així de real. També les retribucions de tots els càrrecs electes, un tema minúscul però que resumeix perfectament el quadre general. Perquè amb una majoria de 22 de 28 al Consell ho poden fer tot, no hi ha excuses de reserves competencials que valguin. Tot és susceptible de ser regulat per llei, i tota llei –fins i tots les més intocables, de transferències i competències comunals–, fins i tot la Constitució, són aprovables o modificables amb 22 vots al Consell. Així les coses, podent-ho fer tot, la inacció sembla ser percebuda cada cop més per la ciutadania com la més perversa de les opcions d’acció, just per darrere de l’acció lenta, també practicada a dojo, ai las, per aquest Govern. Acceptem el tema dels sous dels cònsols com a cas d’exemple. Si hi ha cap problema en aquest àmbit, Martí no pot actuar només com a apagafocs dins del partit o tirant de veta de contactes personals, no pot actuar amb pegats aquí i pegats allà, la política de pegats ensorra els països! Bona part dels problemes d’Andorra necessiten solucions estructurals o, com a mínim, sòlides. Si els sous públics grinyolen, llei de retribucions públiques, acció legislativa i gestió pública, però si us plau, prou de pegats.
L’obertura d’Illa Carlemany ha evidenciat una de les nostres mancances més importants en matèria educativa –entenent aquest àmbit de la manera més àmplia possible–. No hi passo cada dia però sempre que ho faig, l’estampa és idèntica: adolescents vagant entre botigues o asseguts de deu en deu a l’entorn d’una taula i un parell de coca-coles. Ja podem anar condemnant el consumisme de la societat si l’únic oci que facilitem a la nostra canalla –com a Estat o com a comú– és el comercial. No tot ho fem malament en aquesta matèria, evidentment: l’oferta, el cost i l’organització de l’esport escolar, els esplais i la resta d’extraescolars és impecable. També tenim algunes zones verdes tot i que no les tenim blindades (el Parc Central o el Prat Gran d’Encamp viuen amenaçats constantment de tancament). Però no tenim carrer. No tenim, als nuclis urbans, gaires espais que compleixin el doble requisit d’estar descontaminats del món del consum i de no estar organitzats-animats-controlats pels adults. Espais, en síntesi, que fomentin l’autonomia i l’espontaneïtat dels nostres joves. I els pocs que tenim es tornen inaccessibles pel fred o els tornem inaccessibles per la por o per un excés de proteccionisme que ens fa veure com a civilitzats aquells pares que conceben les tardes dels seus fills com un procés sense fi de càrrega i descàrrega i com a salvatges aquells que, en canvi, aposten perquè el seu fill de 8 anys vagi sol i a peu a l’escola. Tan sols cal veure l’enrenou que es va organitzar quan el Govern Pintat va eliminar el transport escolar a tots aquells que vivien a menys d’un quilòmetre del seu col·legi…
Salaris exorbitants. Gravats –en nom de la competitivitat; competitivitat que no reclamen, en canvi, per al món de la recerca quan permeten una constant fuga de cervells– a un tipus impositiu molt inferior al que els pertocaria. Finançats amb tripijocs urbanístics, amb calé fresc de dictadura, amb les partides pressupostàries més importants de les televisions públiques, amb crèdits enormes i còmodes en èpoques d’aixetes tancades. Lleis d’immigració i de nacionalitat especialment flexibles si s’apliquen a expedients amb olor de gespa amb pintura blanca. Codi penal que s’aplica quan una puntada de peu es fa amb sabates però no quan es fa amb botes de tacs, quan el racisme es materialitza en una oficina però no quan ho fa en un túnel de vestidors. Mitjans amb prou incitació a l’odi i manipulació periodística per justificar-ne el tancament –o com a mínim un toc d’alerta per part dels col·legis de periodistes o els consells audiovisuals– si es tractés de premsa generalista o econòmica però que viuen la mar de tranquils gràcies a l’etiqueta tramposa de premsa esportiva. Definitivament, el futbol va a la seva bola. Aïllat, impermeable a la realitat. No li provaria malament una petita dosi de normalitat… Això de ser l’opi del poble ho acaba justificant tot. Pa i circ, fórmula infal·lible des de Roma. Pa i circ, fórmula que s’autocompensa: com menys pa, més necessari el circ. Més incentivat. Més subvencionat. Menys controlat. I mentrestant, el típic comentari demanant de no barrejar el futbol i la política. Aquesta sí que és bona… Cinisme total!
Els missatges en cadena no van néixer amb Internet però hi han proliferat. De tots ells, alguns dels que més èxit tenen són aquells que recorren a la nostàlgia de la nostra infantesa i a la seva recreació 100% acrítica per arribar a la conclusió que qualsevol temps passat era millor. Són aquells textos que sempre acaben amb un “i no passava res”, posant-hi al davant el que vulgueu: no hi havia cadiretes per als nens als cotxes, ens passàvem el dia jugant amb productes tòxics, etc. De retorn al segle XXI, a tots –en major o menor grau– ens molesta que ens demanin el passaport o un document d’identitat quan hem de pagar amb targeta (a mi m’han arribat a demanar disculpes!), que ens obliguin a assistir a una formació de riscos laborals, que els pesats dels bombers insisteixin, cada any!, a fer el simulacre d’incendis a l’edifici on treballem, que al creuer amb què hem marxat de vacances –de vacances!– ens facin perdre el temps –el nostre temps!– amb collonades com simulacres d’evacuació –per si el vaixell s’enfonsa!, aquesta sí que es bona…–, simulacre del qual miraran d’escapolir-se els clients amb més testosterona i les companyies més pretesament superguais. De fet el nostre concepte de seguretat és ben curiós: acceptem la vigilància constant, la pèrdua de drets i llibertats, tot plegat en nom de la seguretat, de la lluita contra el terrorisme, i sense protestar el més mínim. En canvi, fugim constantment d’aquelles mesures que realment ens poden salvar la vida, estalviant-nos-les per pesades, per atemptar directament contra el nostre estil de vida guai, on només hi té cabuda el ritme i la diversió…
