Preparatius. Per preparar aquest còctel necessitarem: convocar una festa en nom del Govern espanyol per recaptar fons a favor dels Mercats; fer arribar invitacions a tota la ciutadania; un bàrman inepte però amb ganes de fer-se veure des del primer dia; molta mala llet. Ingredients. Unes taxes universitàries de les grans, com més altes millor; una reducció de pressupost destinat a beques; una reducció de possibilitats de compaginar estudis i treball pels alumnes que ni reben beques ni es poden pagar l’ensenyament superior (reducció preparada prèviament gràcies a un augment de la càrrega de treball fora de les aules –Pla Bolonya– i una penalització desmesurada de tots aquells que no superin –perquè suspenen o perquè no es presenten– una assignatura matriculada); una universitat petita i de mala qualitat (preparada per docents precaris, saturats de feina i sense possibilitats de fer recerca) per a aquells que se la puguin pagar; un sofregit de base amb una educació primària i secundària pèssima (cuinada per professors saturats i sense recursos en classes inflades i impossibles) i una reducció de biblioteques públiques òptima per a famílies sense recursos (llibres, accés a Internet, etc.). Preparació: cuinar a foc molt lent, fins que tots els ingredients quedin ben diluïts i passin bé, sense que es pugui distingir el gust de cap d’ells; sacsejar ben fort, a cop de porra si cal, perquè acabi de quallar. Presentació. Presentar-lo explicant-ne les virtuts, recorrent, si cal, a la propaganda. Servir fred, molt fred, sense miraments. El còctel, per cert, no es beu: es llença directament a la cara dels convidats.
Ara fa un parell d’anys, dedicava aquest bitllet d’opinió a criticar la retòrica victimista i la dialèctica de la traïció emprada amb assiduïtat pel cap de Govern Jaume Bartumeu. Dos anys després, amb un nou executiu i, sobretot, amb un repartiment de forces al parlament a l’extrem oposat del que teníem aleshores, les coses, sorprenentment, no han canviat gaire. Evitaré ser críptic: no m’agrada la retòrica martiniana. Els motius són molts i diversos però em centraré en els aspectes que més sobresurten dels seus dos darrers discursos (registre únic del cap de Govern, al qual la seva aversió per la interpel·lació el porta a transformar-ho tot –entrevistes, debats, rodes de premsa— en un discurs, sempre més controlable). D’una banda, és difícilment comprensible en un Estat democràtic la manifesta repulsió a la crítica que transmet Martí constantment, dolgut amb la crítica, amb la polèmica, amb les barricades, amb la discrepància, amb la dissonància… També amb l’esperit crític? Una actitud incomprensible, a més, amb una situació parlamentària tan còmoda com l’actual, un 22-6 que permet una convivència òptima amb la crítica, fàcil d’incorporar amb magnanimitat si t’interessa, fàcil d’ignorar sense costos si t’incomoda. D’altra banda, m’horroritza, ras i curt, tant recurs a la pàtria, a la moral, a l’esfera personal, a l’em sap greu, al victimisme, als globus sonda, al fugir d’estudi, a l’això no toca o a l’això no és l’important, a la unitat per la unitat, a la retòrica. En temps de crisi i sense problemes de governabilitat tota retòrica és retòrica, cap excusa és vàlida, cap queixa està justificada: l’únic discurs que s’espera són els fets.
La corrupció és normal. I els desnonaments. Que les persones, les empreses i els Estats se saltin les lleis, fins i tot les Constitucions, també ho és de normal. Que els partits es presentin a les eleccions amagant el seu programa electoral, que incompleixin les poques promeses que han estat capaços de detallar; que es col·lapsi tota la societat per poder mantenir els beneficis dels causants de la crisi, per evitar que es cremin els que juguen permanentment amb foc; que ens amenacin amb Grècia i nosaltres no ens hi tornem amenaçant-los amb Islàndia; que es criminalitzin els pocs que encara s’atreveixen a protestar; que s’escanyi a nivell impositiu des de la classe mitjana cap a baix mentre es permet i s’incentiva per mil vies diferents l’escaqueig fiscal des de la classe mitjana cap a dalt; que es toleri el deute fiscal dels clubs de futbol; que les televisions se saltin l’horari infantil; que els mitjans públics s’ofereixin com a altaveu del discurs homòfob de la jerarquia eclesiàstica… Tot plegat ens sembla cada dia d’allò més normal. “És el que hi ha!”, sembla clamar, a crits, la nostra passivitat col·lectiva. Al llarg de la nostra història recent hem acabat normalitzant molta merda. Acabarem normalitzant aquesta també, traspassant un llindar més en la construcció d’una societat global més injusta, més deshumanitzada, transformant en estructurals injustícies que, com a molt, haurien de ser puntuals. És el que té l’hegemonia… O ens revoltem de debò o normalitzem el món del 2012. Sembla ser que, com de costum, continuem apostant fortament per la segona alternativa…
Ara fa unes setmanes, la cònsol major de la capital va obrir un dels melons educatius més ignorats al nostre país: què fem amb el 0-3 anys? Evidentment, Ferrer obre el debat pressionada per la crisi i el planteja en clau competencial. Tant és, un dels principals problemes amb què es troben parcel·les de decisió com les de l’educació (pre)infantil és que són ignorades per la política i queden relegades, per tant, a la gestió pública pura i dura, sense perspectiva, sense debats, sense concedir-hi la possibilitat del més mínim canvi: poden canviar els preus de la matrícula, el color de l’uniforme o les postres del dimarts de la tercera setmana del mes, però en cap cas es planteja un canvi de model. Tant és així que tot i que el ministeri d’Educació viu immers en una remodelació del sistema educatiu andorrà, cap dels canvis va plantejat a l’etapa 0-3. D’aquí el mèrit de Ferrer. Obrim el debat, doncs? Va, un parell de coses que no entenc. Primera: si hi ha un consens tan gran en la psicologia evolutiva en com de fonamental resulta l’etapa 0-3 anys, com pot ser que aquesta no quedi coberta per una intervenció pedagògica molt més sòlida –i coordinada– per part del ministeri d’Educació? Segona: com s’explica que la 0-3 sigui la menys protegida públicament de totes les etapes d’educació no obligatòria i que resulti, doncs, 350 euros al mes més cara que d’altres etapes tan poc obligatòries com la infantil (3-6) o el batxillerat (16-18)? Perquè sempre s’ha fet així? Potser sí, però com a ciutadà espero una resposta més sòlida un cop es plantegi, de debò, un debat cada dia més inajornable…
