Yvan Lara

(post pronunciat originalment a les XVI Jornades de la SAC -L’Administració pública andorrana-, el desembre del 2010)

Introducció

En primer lloc –i no es tracta de cap formalitat— m’agradaria agrair la Societat Andorrana de Ciències (SAC) no només pel fet que em convidessin a assistir i a participar en les seves XVI Jornades, ni perquè s’en recordin sovint de les Ciències Socials en general –i de les Polítiques en particular— sinó, sobretot, pel seu do de l’oportunitat. Per plantejar un debat sobre l’Administració Pública a Andorra que, ras i curt –no calen més qualificatius—, era necessari. Necessari i doblement oportú: oportú quan va tenir lloc l’acte –el 10 de desembre del 2010— perquè s’albiraven aleshores unes Eleccions Generals, en la campanya i precampanya de les quals s’hauria de discutir molt del rol i, sobretot, del pes que han de tenir a Andorra les diferents administracions públiques; i oportú quan es publiqui el llibre amb les diferents ponències (finals del 2011) perquè aquelles eleccions ens van deixar un Govern amb una majoria parlamentària tan absoluta (22/28) que durant quatre anys podrà implementar (si no s’esberla la unitat Demòcrata) qualsevol reforma que es proposi, fins i tot en àmbits tan tradicionalment intocables com el de l’Administració Pública –des d’una transformació absoluta de la Llei de la Funció Pública fins a una redefinició radical de les de competències i transferències comunals.

En segon lloc, m’agradaria apuntar un parell de puntualitzacions que, sempre que participo en actes d’aquesta mena, em sembla important recordar. (Les introduccions metodològiques sempre són feixugues, en sóc conscient, però, com no es cansa de defensar mai l’antropòleg Aurelío Díaz, resulten bàsiques perquè el lector pugui decidir amb criteri si paga la pena o no continuar llegint un article.)

D’entrada, em sembla important aclarir des d’on parlo i amb quina (limitada) autoritat escric aquestes línies, què és i què no és aquesta ponència. Miraré d’abordar el tema amb una certa distància, tot i que sempre influït per la ideologia, no ho nego –a tots ens influeixen unes ulleres ideològiques o unes altres, més o menys graduades, a l’hora de mirar-nos el món. I tot i que em dedico –moltes menys hores de les que m’agradaria— a això de la Ciència Política, aquesta intervenció, que quedi ben clar des de l’inici, no té res de científic ni pretén tenir-ho. Es basa, més aviat, en una valoració personal d’algú que es mira el món des de l’àmbit de les Ciències Polítiques, a coses que, diguem-ho així entre cometes, “darrerament es diuen contra l’Estat”. Es tracta d’una reacció contra un cert runrún, que ve d’aquí i d’allà (d’alguns grups polítics, alguns polítics, alguns opinadors, alguns empresaris, alguns dels que comenten les notícies a les edicions digitals dels diaris…), que defensa, de manera més o menys conscient, el desballestament de l’Estat.

Es tracta d’una reacció en dos moviments, mirant de no allunyar-me gaire del tema malgrat que de vegades considero imprescindible agafar una mica de distància i repetir –per contextualitzar, per partir sempre d’un context— algunes idees ja apuntades anteriorment per persones amb molta més autoritat que jo per parlar d’aquests temes. Una reacció en dos moviments, dèiem. En el primer, miraré de valorar de manera crítica com hem passat, a escala global, d’una crisi econòmica a la crisi de l’Estat. En el segon, en canvi, després d’assumir críticament aquesta crisi de l’Estat, defensaré quatre límits al seu desballestament, quatre línies vermelles que considero que no s’haurien de traspassar a l’hora de repensar l’Estat andorrà. Finalment, un advertiment que m’agradaria que quedés clar des de l’inici: sí, treballo per a l’Estat amb estàtus de funcionari des del mes setembre de l’any 2008; sí, sóc molt crític amb alguns aspectes de l’estàtus i el funcionament funcionarial; i no, no crec que cap d’aquests dos elements de la meva equació personal em desautoritzi a l’hora de parlar dels temes que ens ocupen.

Primera part: De la crisi econòmica a la crisi de l’Estat

En el moment més àlgid i simbòlic de la crisi (15 de setembre del 2008, Lehman Brothers, confirmació de fallida, treballadors d’aquest hòlding financer abandonant-ne les oficines caixes en mà: suposo que tots conservem al cap aquesta seqüència), impactats encara pel seu abast, per la seva violència, es va arribar a parlar –no des de Le Monde Diplomatique, no des de Porto Alegre, sinó des de Davos, des de Washington, des de Brussel·les– d’una reforma radical del sistema econòmic i financer global, arribant a defensar allò d’“humanitzar el capitalisme”, de combatre de manera decidida l’especulació, de castigar els irresponsables, d’avançar cap a una redistribució més justa dels recursos, del diner…

Ara –que tot i que no podem donar la crisi per tancada ni sabem, tampoc, quan s’acabarà, però sí que disposem de prou elements per saber com s’ha decidit tancar (tancar en fals), quin tipus de receptes s’han començat a implementar i es continuaran implementant—, ara, és evident que hem avançat en la direcció radicalment oposada. Els dèficits públics –no tan sols normals, sinó, fins i tot, necessaris en temps de crisi— s’han agafat com a excusa per esprémer el gruix de la població i, així, no fer perillar el pastís dels que ens han portat fins aquí, forçant d’aquesta manera fins al màxim exponent aquella màxima neoliberal de la capitalització dels beneficis i la socialització de les pèrdues.

Tot plegat s’ha executat, a més, amb la complicitat d’una societat alienada, anòmica, confosa, manipulada i enganyada, però també dòcil, poc activa, endormiscada, resignada, que ha acceptat de forma irreflexiva jugar el joc que li proposaven, acceptant voluntàriament una baralla inútil entre aquells que no han generat la crisi –els aturats amb els treballadors, els que van arribar abans amb els que van arribar després, els que cobren més amb els que cobren menys, els treballadors del sector privat amb els del sector públic– mentre els nostres representants salven els responsables de la crisi collant-ne, en canvi, la resta, tota la resta.

El resultat de tot plegat –a banda d’un conflicte social latent que sempre amenaça d’anar a més i que situa els immigrants i els funcionaris en la picota imaginària col·lectiva– és que hem acabat acceptant de forma automàtica, sorprenentment automàtica, una conclusió sorprenentment no discutida, sorprenentment acceptada, sorprenentment legitimada, sorprenentment no protestada: s’ha de desballestar l’Estat per salvar el mercat. Un Estat, doncs, que ara no només pretenen demolir des de fora sinó que també contribuïm –amb la nostra passivitat, amb la nostra complicitat— a ensorrar des de dins. Es tracta d’un nou rebrot, a escala local, d’allò que Hirschman anomena les retòriques de la intransigència i que, els darrers tres segles, han anat apareixent per qüestionar les llibertats individuals (Burke, De Maistre), el sufragi universal (LeBon, Spencer, Mosca, Pareto) o l’Estat del Benestar (Huntington, Hayek). Ara toca qüestionar l’Estat. Sens dubte, aquesta és una gran notícia per a tots aquells que mai no han volgut un Estat fort perquè, bàsicament, mai no l’han necessitat; el problema és que hi ha molta gent que continua necessitant l’Estat, ara més que mai, perquè continua necessitant pensions, biblioteques, transplantaments, beques, transport escolar, operar-se una hèrnia discal, anar a l’escola, que l’ensenyament sigui de qualitat… Per combatre aquesta (falsa) conclusió, disposem de dues vies: la idealista –crítica, radical: “No, el desballestament de l’Estat no és una derivació automàtica i inqüestionable d’aquesta crisi!”; “No podem acceptar la socialització de les pèrdues d’aquells que han jugat sempre al límit i han obtingut, d’aquest joc, sucosos beneficis durant tants anys…”– i la pragmàtica. Reconec que sóc més idealista que pragmàtic, més radical que amant de les mitges tintes, més partidari d’atacar les arrels dels problemes que de posar pedaços pertot. Les coordenades bàsiques d’aquesta ponència, però, són Andorra i el present i això ens obliga a explorar, aquí, la via pragmàtica. Fer-ho ens portarà a defensar uns límits que redueixin aquest presumptament necessari desballestament estatal en un simple i, aquest sí, necessari, aprimament de les estructures estatals. Fer-ho ens portarà, també, a defensar l’Estat –i quan escric Estat escric bé Estat i no govern ni, encara menys, aquest Govern o l’anterior Govern–; a defensar, si filem una mica més prim, les funcions de l’Estat –i, de nou, escric bé les funcions de l’Estat i no els funcionaris de l’Estat ni encara menys el nombre de funcionaris, ni el salari dels funcionaris, ni les pensions dels funcionaris, ni l’estabilitat, les paneres, els horaris, els triennis o qualsevol privilegi dels funcionaris. És cert, d’altra banda, que en aquestes funcions bé hi haurà de treballar algú, ja sigui personal propi de l’Estat, ja siguin empreses subcontractades. A cadascú de triar l’opció que li faci més patxoca –a mi, sigui dit de passada, certes subcontractacions de serveis per part de l’Administració em resulten tan escandaloses com certes relacions contractuals d’alguns funcionaris…

Juguem, doncs, nosaltres també el joc, sumem-nos als milions de convençuts i acceptem, com a punt de partida, que el deute és el que és, que és inacceptable, i que de receptes només n’hi ha una i implica l’ús de les tisores. Posem-nos a retallar, molt bé. Però com ho fem? A l’atzar? (no substituint els funcionaris jubilats, fessin la feina que fessin); de forma proporcional? (un % idèntic a cada ministeri, una quantitat absoluta idèntica a cada ministeri); carregant-nos allò que resulta més car? (carreteres, escoles, hospitals); l’últim servei que hagi arribat? (la prestació per desocupació, per exemple); aquells serveis que ens donin menys vots? (tot allò que no afecti els nacionals). Com ho fem? Existeixen moltes possibilitats a l’hora de retallar, algunes de les quals resulten d’allò més perilloses. He titulat la meva contribució a aquest debat fent referència a quatre línies vermelles que considero que no hauríem de traspassar a l’hora de repensar o transformar a la baixa l’Estat; quatre murs d’acer que haurien de delimitar fins a on es pot aprimar, com a màxim, el rol i el pes del nostre Estat; quatre límits –necessaris, constitucionals— al desballestament –retallar connota conjunturalitat; desballestar il·lustra molt millor, en canvi, la voluntat estructural, sense retorn, que s’endevina darrere de moltes propostes de reducció de la despesa— de l’Estat.

Segona part: Quatre límits al desballestament de l’Estat

Quins són aquests quatre límits? La nostra Constitució, ja des del primer article, ens dóna la clau del debat, aclarint-nos un fet que massa sovint donem per descomptat i que, en moments com els que estem vivint, resulta especialment revelador: “Andorra és un Estat independent, de dret, democràtic i social”. La nostra norma suprema, ens defineix i, per tant, ens obliga a ser un Estat social, un Estat democràtic, un Estat de dret i, sobretot, un Estat, unes obligacions, aquestes quatre, que hauríem d’evitar incomplir a l’hora de retallar si no volem comprometre ni la nostra independència ni el model de vida en comú que els andorrans han decidit, de forma sobirana, que és el seu.

2.1 Primer límit: el benestar
Comencem per l’Estat social, l’últim estadi evolutiu en l’arquitectura estatal –evolució a la qual no vam voler renunciar a l’hora de construir l’Estat andorrà el 1993— i que implica, d’una banda, que l’Estat és un actor econòmic més i, d’una altra, que es fa responsable del benestar dels ciutadans. A la vella Europa se sent dir, des de fa dies, que l’Estat del Benestar tal i com el coneixem té els dies comptats, que la meva serà la primera generació amb menys drets i menys benestar que la seva predecessora, que ja s’ha atès el clímax del benestar i que ara el gràfic –tots els gràfics— fa baixada… A casa nostra, en canvi, somiem amb la desarticulació de l’Estat del Benestar quan encara no l’hem arribat a articular, quan no l’hem tastat en la seva plenitud. Perquè no l’hem tastat! Quan caracteritzaven l’Estat del Benestar –el seu Welfare State—, els britànics destacaven que s’havia passat d’un Estat on els drets eren per aquells que, cotitzant, se’ls guanyaven, a un Estat amb drets socials per a tothom, que es marcava com a fita la justícia social per a tothom al llarg de tota la seva vida, des de l’úter matern fins a la tomba (”from the womb to the tomb”).

Comparem el Welfare State britànic –o l’État Providence francès, o el model suec d’economia política, tant és— amb el presumpte Estat del Benestar andorrà. Considerem un cas il·lustratiu, el còctel explosiu comiat no causal + absència d’un subsidi d’atur amb cara i ulls + els requisits de cobertura de
l’actual llei de la CASS i apliquem-lo a un treballador que porti quatre anys i mig al país, que fos acomiadat fa tres mesos sense cap motiu i a qui li diagnostiquen, a ell o a quelsevol dels seus fills, una malaltia greu, de tractament caríssim: per a aquesta persona, el nostre presumpte Estat del Benestar només pot tenir un nom, es diu “Espabila’t!”.

Aquest és el nostre Estat social avui dia. Però és que ara, a més, arriben les tisores. És a dir, no només no persistirem en la construcció del nostre Estat del Benestar –i això, per sí mateix, com a cost d’oportunitat, ja és una retallada brutal— sinó que, a més, ens plantegem ensorrar els quatre maons que, a empentes i rodolons, havíem aconseguit apilar. No només no ens plantegem desenvolupar la nostra protecció social sinó que ja estem jugant amb les tisores amb una llei de la CASS que no fa ni dos anys que va entrar en vigor i que ara ja jutgem com a “massa generosa”… Tot això convivint, alhora, amb una concepció assistencialista / populista del benestar per part de molts governants nacionals i comunals i amb una subvenció indiscriminada de serveis de luxe que fa, per exemple, que l’esquí escolar i –segons les parròquies— l’esquí en general se subvencioni a tothom, tant a les grans fortunes del país com a aquells que no poden somiar ni a comprar-se uns esquís d’una altra temporada.

Volem retallar? Entesos, però fem-ho, sisplau, amb criteri, amb rigor, no siguem cínics. Instaurem d’una vegada per totes una contribució proporcional de tots amb l’Estat: amb més IRPF i menys Foc i Lloc; amb més impost de patrimoni i menys IRPF a les rendes més baixes; amb més impost de societats i menys IVA; amb més impostos especials i menys subvencions a la pràctica universal de l’esquaix o a l’aparcament públic de cotxes privats; amb més ajudes socialment bàsiques per a aquelles persones que realment ho necessiten i menys subvencions indiscriminades al transport o l’esquí escolar – i tot plegat assumint, a més, que això implica una inversió –necessària— en sistemes d’informació fiscal, en un bon cos d’inspectors, etc.

En síntesi, insisteixo, cal rebaixar dràsticament les dosis de cinisme. Ni per ètica ni per estètica, no podem posar-nos a desballestar el nostre tímid i inacabat Estat del Benestar mentre continuem subvencionant serveis de luxe i persones gens necessitades com potser no fa cap altre Estat al món. Si no ens podem permetre un subsidi d’atur en condicions, encara menys ens hauríem de permetre que em subvencionin a mi la piscina o el gimnàs. Ni tan sols, però, cal anar tan enllà. L’Estat del Benestar, ras i curt, ens l’hem de poder permetre: per necessitat social –això és una opinió— i per imperatiu legal –això, en canvi, és un fet: ens hi obliga l’article 1 de la Constitució.

2.2 Segon límit: la democràcia
Aquest segon límit no sembla, aparentment, gaire en discussió. Sembla haver-hi un cert consens en el fet que, si som un Estat, serem (hem de ser, volem ser) un Estat democràtic. Potser sí, però amb una democràcia de quina qualitat? Alguns –aquell runrún a què em referia en la introducció— voldrien que això de la democràcia fos més eficient, més ràpid, amb menys xerrameca, més ritme, més funcionament empresarial. Es dóna el cas, però, que no som una empresa, que som quelcom més complex que una empresa, amb uns objectius molt diferents als d’una empresa. Que s’ha d’agilitar la màquina burocràtica de l’Estat? Totalment d’acord. Ara bé, la democràcia té el seu ritme, un ritme lent, és cert, però aquesta lentitud, aquesta dilatació té un sentit, ni més ni menys que el de permetre que una democràcia sigui democràtica, perquè les decisions que ens afecten es puguin discutir entre tots, perquè tothom –qui es passa el dia enganxat al Twitter i qui no té ordinador a casa— pugui reaccionar i dir-hi la seva, perquè tothom pugui proposar alternatives, perquè es puguin estudiar seriosament aquestes alternatives…

Evidentment, podem renunciar a porcions de democràcia. I tant! Modifiquem la Constitució i llestos. Ara bé, valorem, abans, detingudament, si això de menys crisi per menys democràcia és o no és un bon negoci, si ens surt o no ens surt a compte el troc. Per mi no, és evident. Aquest dilema eficiència / democràcia em recorda massa d’altres debats clàssics i actuals de les Ciències Polítiques, com el de lliberat / seguretat, i no tinc gens clar, ni de bon tros, que les opcions eficiència i seguretat siguin les millors. L’Estat democràtic (plenament democràtic), em sembla innegociable, ha de ser una altra línia vermella a no traspassar en el procés de desballestament de l’Estat.

2.3 Tercer límit: l’Estat de dret
L’argument es repeteix. No cal extendre’s, per tant, gaire. Quan fa uns mesos va començar a prendre forma la implementació de l’assistència lletrada a tots els detinguts, no van mancar veus que denunciaven l’increment de costos per a l’Estat que això implicaria, el moment poc oportú en què es plantejava la mesura, etc. També incrementa la despesa, evidentment, la creació de noves batllies o la importació de la figura de l’executor de sentències. Però quina és l’alternativa? Deixar de fer lleis perquè és més barat? Deixar de jutjar-ne l’incompliment perquè és més barat? D’estalviar estalviaríem, i tant, i encara més si ens oblidem de la construcció d’un Palau de Justícia amb cara i ulls, però ens ho podem permetre? Hi ha estalvi que compensi el fet de deixar de ser un Estat de dret?

2.4 Quart límit: l’estatalitat i la independència
Com apuntava més amunt, hi ha certs aspectes del nostre sistema polític que, en un territori qualificat ara fa un parell de dècades com a objecte estatal mal identificat, donem massa per descomptades. Ser un Estat independent de dret, democràtic i social implica, per sobre de tot, ser un Estat. I si som un Estat (els andorrans van decidir ser un Estat i, doncs, fins que no decideixin sobiranament el contrari s’han obligat a ser un Estat) hem d’assumir que som un Estat amb totes les conseqüències, vestirnos com un Estat, comportar-nos com un Estat. I, com a Estat, hem de tenir escoles pròpies, fins i tot si França i Espanya decidissin abandonar educativament el país i haguéssim de passar dels 15 centres actuals a 45, de 800 nòmines a 2.400. I, com a Estat, hem de parlar amb la resta d’Estats, i disposar, doncs, d’un ministeri d’Exteriors, i d’alguna ambaixada, i de treballadors que s’encarreguin de les nostres relacions exteriors. I, com a Estat, hem de garantir la nostra seguretat, i protegir el patrimoni de l’Estat, i preservar el medi ambient de l’Estat, i desenvolupar la funció econòmica de l’Estat, perquè així ens hi obliga la Constitució i perquè això és el que toca fer als Estats.

I no podem renunciar a tot això. O sí. I tant que sí! Ara bé, no fem trampa, siguem coherents. Si no volem desenvolupar un Estat del Benestar a Andorra, iniciem una reforma de la Constitució i traiem “social” de l’article 1 i carreguem-nos aquells articles del Títol II que ens facin nosa. Assumim, si és així, que no volem ser tan democràtics i, pel que fa a l’Estat de dret, reconeixem que està sobrevalorat, que les lleis tampoc són tan importants, que preferim l’arbitrarietat i el desordre, que són més barats. I assumim, si som dels partidaris de desballestar l’Estat, que no ens atrevim a ser independents, que una mica més de tutela no ens aniria malament –”Mira a Mònaco que bé que els hi va!–, que això de ser independents és caríssim, que això de ser un Estat és inassumible, que no paga la pena, i plantem-nos a Madrid, ara que encara hi tenim una ambaixada, i sol·licitem el nostre ingrés com a comarca catalana (L’Andorranès) o a París, i implorem que ens acceptin com a nou departament de Midi-Pyrénées (La Valira).

Em rellegeixo i admeto que alguns fragments semblen sospitosos de demagògia, que de vegades sembla que fugi d’estudi. L’únic que faig, però, és portar fins les últimes conseqüències els arguments reals i quotidians que molt sovint s’utilitzen per atacar l’existència de l’Estat i reaccionar contra ells, en defensa d’un Estat que massa sovint es troba sense defensors, en defensa d’un Estat que tots vam construir i aprovar fa menys de dues dècades. La pregunta, per tant, no té res de demagògica. La pregunta és pertinent i necessària, és legítima, i ens hem d’atrevir a fer-nos-la i a assumir la resposta sigui quina sigui, surti cara o creu, perquè no hi ha res més insuportable que la incoherència, que parlar per parlar defensant una opció sense assumir-la fins a les seves últimes conseqüències: Volem continuar sent un Estat de dret, democràtic i social? O permeteu-me l’enunciació d’una versió més sintètica, incrementant així, de passada, el grau de provocació -necessària provocació—: De debò volem continuar sent un Estat?

La funció principal d’unes eleccions, evidentment, consisteix en determinar, democràticament, qui representarà els ciutadans a la institució en qüestió. Tots els comicis també ens serveixen, però –i aquesta funció secundària no és gens menyspreable—, per agafar el pols, la temperatura, calibrar o radiografiar –adopteu el símil que us resulti més útil— l’estat actual del país i, més precisament, de la política andorrana en sentit ampli. Si allò que ens interessa de les recents eleccions comunals, únicament, és la primera de les dues funcions descrites més amunt, no cal donar-li gaires voltes, el misteri s’acaba quan consultem la llista, parròquia per parròquia, dels consellers electes als diferents consells de Comú (disponible a www.eleccions.ad). Si, en canvi, volem anar una mica més enllà i explotar al màxim la macroenquesta del passat 4 de desembre, hi ha feina per dies, mil conclusions possibles, des de mil òptiques diferents –per sort—, i molts debats interessants per encetar –alguns d’ells necessaris, fins i tot inajornables. La meva contribució a aquesta anàlisi compartida del 4-D –encetada ja per implicats directes, indirectes i observadors externs— pot fragmentar-se en set punts, set claus d’interpretació que repasso al llarg de les següents línies i que posen el focus, especialment, en els efectes d’aquestes eleccions per a les dues principals forces polítiques del país però també en els efectes en el sistema, especialment en la qualitat de la nostra democràcia.

1. DA no existeix

De segona onada taronja o de victòria de DA a sis de les set parròquies, res de res. El titular no té sentit simplement perquè si ens mirem la política amb ulleres que obviïn els simples formalismes, DA només es presentava a la capital i a Escaldes-Engordany, amb un balanç, tanmateix, prou positiu: una victòria per KO (una més) i una derrota dolça. DA –la marca DA, el projecte DA– no ha aportat, en canvi, cap valor afegit a les victòries d’UP a Encamp, ACO a Ordino, UL a Sant Julià o l’agrupació de candidats que a Canillo ha decidit presentar-se amb les sigles de DA però que hauria assolit la mateixa victòria per incompareixença amb qualsevol altra sigla imaginable. Ho reconeixia abans-d’ahir, sense pèls a la llengua, la futura cònsol major laurediana (més clar l’aigua) i ho podrien subscriure, amb més o menys elegància, els seus homòlegs canillenc, ordinenc i encampadà.

El mèrit del projecte demòcrata consisteix a haver convençut aquests grups parroquials de sumar-se a DA a les generals i de deixar-se pintar de color taronja els cartells electorals aquestes comunals –apostant, amb bon pronòstic, al cavall guanyador de cada parròquia; també a la capital, però per a aquella cursa ja s’havien tancat les apostes…– però la relació entre els uns i l’altre ha estat fins ara més parasitària que simbiòtica: UP, ACO i companyia van ser claus en l’onada taronja de l’abril mentre que DA ha estat gairebé irrellevant en l’onada centredretana d’aquest desembre, on la major part de les victòries poden explicar-se en clau local. De moment, per tant, hi ha matrimoni, sí, però es tracta d’un matrimoni de conveniència, que aguantarà mentre interessi a totes les parts implicades però que pot esclatar en mil bocins en qualsevol moment, especialment quan arribin les primeres derrotes o les primeres desavinences substancials (personalistes o relacionades amb l’accés al poder –com ja ha estat el cas a la Massana– o de més substància política –com quan comenci a dissenyar-se la futura dieta d’aprimament dels comuns), condemnats a repetir la història d’aglutinació i posterior explosió del PLA i, en menor mesura, de L’Alternativa. DA, per tant, continua sent una agrupació política amorfa, per definir, tan etèria, gairebé inexistent en el món associatiu, però alhora omnipresent i plenipotenciària en l’arena institucional. Pura paradoxa.

2. PS: entre F5, Reiniciar i Tancar

De la seixantena de socialdemòcrates que tocaven poder real fa tan sols vuit mesos ara només en queden 14. 14 càrrecs en el conjunt de les estructures estatals (si obviem l’ambaixada davant el Consell d’Europa): sis al Consell General i vuit més a quatre consells de comú. Tots ells en clara minoria absoluta allà on exerceixen el seu càrrec, amb tan sols dos càrrecs de certa rellevància (una presidència de grup parlamentari –acompanyada de l’estatus informal de cap de l’oposició– i una secretaria de Sindicatura). Tots ells, sense excepció, clars perdedors en les circumscripcions en què han competit últimament, en el conjunt de les quals han perdut, de mitjana, d’un 27,8% de diferència, amb derrotes sempre superiors al 20% excepte a la capital (Blasi i Cartes van ser superats a l’abril d’un 6,28%) i a la territorial d’Ordino (on Armengol i Cadena van perdre de 7,8 punts).

Una pràctica habitual en la política de partits consisteix a buscar nous líders entre aquells que hagin resistit a una catàstrofe electoral generalitzada de tot el partit. En el cas del PS la caiguda és tan forta que, com ja hem vist, ni tan sols se’ls obre aquesta via: l’única socialdemòcrata que ha guanyat a la seva circumscripció fa uns quants mesos que ha deixat de ser-ho. Si no volen tancar del tot aquesta via, el pla B consisteix a anar a buscar aquells que hagin obtingut les derrotes més acceptables. Si estirem aquest fil, dos dels noms que ens surten són Jan Cartes i Franz Armengol, dos noms que, per sensatesa i per acceptació social, no semblen males opcions per reconduir –si és que al PS ho volen i encara és possible– el rumb del vaixell socialdemòcrata.

Cal veure, però, si hi ha voluntat de renovació real. Podem comprar totes les excuses habituals del PS (sincerament, les comparteixo gairebé totes): crisi, desgast, caciquisme, sistema electoral injust, etc. Però és evident que també s’ha de mirar cap a dins de casa: al PS li han marxat militants i votants pel centre i per l’esquerra, i quan això passa en un partit socialdemòcrata, no totes les explicacions poden reduir-se al camp lèxic de la traïció o l’oportunisme. Ara toca reflexió, sí, però reflexió sense tabús. I autocrítica. I renovació real –per “renovació” entenc quelcom més profund que un simple canvi de noms, un rejoveniment (potser maquiavèl·lic?) de les candidatures o l’elecció d’un nou comitè executiu–. I tot i així, si hi hagués voluntat de renovació, no serà fàcil. El calendari electoral fa que als valents que s’atreveixin els esperin quatre anys en què si, a més, no són part dels 14 que ara tenen cadira i focus, no podran ni lluir-se ni provar-se en l’arena institucional.

3. Dèficit democràtic: els altres 47.057

Considerem algunes dades. La primera –molt significativa del grau de seriositat del nostre Estat– és la de la població total del país: 85.015 segons els comuns (de fet, és l’última dada de població oficial de què disposem) i 72.000, aproximadament, si fem cas del que avancen des del departament d’Estadística. Quedem-nos amb aquesta última, 72.000 habitants, i disseccionem-la. Si d’aquests 72.000 residents descomptem els menors de 18 anys (un 17,1% del total), ens queden 59.688 persones majors d’edat que resideixen habitualment al nostre país. D’aquestes, tan sols 22.381 (un 37,5%) estaven convocades a les urnes, de les quals només dues de cada tres (14.497, un 64,77% dels ciutadans amb dret de vot) van anar a votar, fent-ho en blanc o de manera nul·la 1.866 (un 13,17% de les que van acabar votant: 1.615 vots blancs i 251 de nuls).

Si agreguem totes aquestes xifres –i tenint en compte, evidentment, que entre els 59.688 individus considerats també hi ha els que tot just ahir van aconseguir el permís de residència–, ens trobem amb algunes dades d’allò més interessants: de tots els residents majors d’edat (andorrans o no) del Principat d’Andorra, tan sols un 37,5% va poder votar; un 21,2% va votar alguna de les 16 candidatures que es presentaven; i un ínfim 12,2% va donar suport a les candidatures que acabaran governant les set parròquies. Entre els exclosos pel sistema (un 62,5% dels que cada dia trepitgem aquest país) i els desencantats (un 16,33% més), sumen 47.057 persones (un 78,84% de la població andorrana major d’edat). Si després d’aquest empatx de xifres continueu vius, segurament convindreu amb mi que alguna cosa s’ha de fer. Alguna cosa per engrescar el 16,33% de desencantats, decebuts, indignats i passotes i, sobretot, alguna cosa per obrir les portes de la ciutadania a una bona part del 62,5% d’exclosos, des de facilitar l’accés a la nacionalitat fins a permetre participar els residents en els comicis locals.

El debat no va ni de prioritats ni de progressisme ni de nacionalisme, va, simplement, de democràcia. Segons Robert Dahl, un dels seus millors teòrics (poliarquia, l’anomena ell, no sense motius), una democràcia, per ser-ho, ha de complir amb sis requisits. D’aquests, el nostre Estat compleix, millor o pitjor, amb cinc d’ells: càrrecs públics electes; eleccions lliures, imparcials i freqüents; llibertat d’expressió; accés a fonts d’informació alternatives, i llibertat d’associació. Ens falla, en canvi, el sisè requisit: la ciutadania inclusiva. Andorra és un Estat de dret, democràtic i social, proclama la Constitució. Sí, però a mitges, podem respondre, o sí, però amb importants dèficits democràtics. La manca d’un accés inclusiu a la ciutadania n’és un, però n’hi ha d’altres, de més subtils, que també s’han deixat veure durant les dues últimes eleccions: la manca de definició de bona part dels programes electorals; la dificultat per contrastar les propostes de les diferents candidatures; la disparitat entre els programes electorals i l’acció de govern posterior (tant per excés com per defecte); la manca de competitivitat en alguna circumscripció; etc.

4. Oposicions possibles i impossibles

Una de les pitjors conseqüències que ens deixa la dupla 3-A + 4-D és la inexistència d’oposició efectiva, la inexistència, fins i tot, si ens ho mirem des d’un punt de vista pragmàtic, de la possibilitat mateixa de fer oposició, ateses les enormes distàncies en nombre de representants entre majoria i minoria al Consell General i als set consells de comú. No em refereixo aquí a les forces de l’oposició, parlo de la figura de l’oposició més en general, més en abstracte i, sobretot, de la seva funció de control polític. La situació hauria d’amoïnar, fins i tot, els electes de DA que es mereixin l’apel·latiu de demòcrata. I esperem que els amoïni, i que siguin molts, perquè són els únics que tenen prou vots per fer possible un canvi.

Si volem que la composició de les diferents institucions del país tingui alguna cosa a veure amb la realitat i, a més, garanteixi un control efectiu dels que exerceixen el poder, és imprescindible reformar la normativa electoral, tant la general com la comunal. A l’hora de dissenyar un sistema electoral, és evident que la disjuntiva entre representativitat i governabilitat és insuperable. El nostre sistema, però, es decanta excessivament per la governabilitat per un excés de desconfiança en la ciutadania. Desconfiança, d’altra banda, infundada: quan els ciutadans volen governabilitat, saben com obtenir-la, com han demostrat ara i al mes d’abril amb uns resultats electorals que fins i tot amb el sistema més proporcional haurien donat majories absolutes a totes les candidatures guanyadores excepte a Cd’i aquest mes de desembre. Prou de paternalisme, doncs, i més aposta real per la democràcia, per la representativitat democràtica i pel control democràtic de les majories.

A manca d’oposició institucional, però, s’obren dues vies a un altre tipus d’oposició. D’una banda, l’oposició interna, principal obstacle a la continuïtat de DA, vista la seva heterogeneïtat. D’una altra, l’oposició social, crítica i constructiva. Ara que l’oposició no podrà fer d’oposició, la vigilància ciutadana i els ciutadans desperts són més necessaris que mai.

5. Responsabilitat

Al PSOE de González, el 1996, eren molts els que desitjaven una derrota que portés aires nous al partit. Al PP de Rajoy, aquest 2011, eren molts, també, els que van demanar de frenar als seus candidats per evitar una victòria massa àmplia de la qual poguessin penedir-se en un futur. Aquests exercicis d’honestedat política (sempre interessada) no són habituals però existeixen. Alguna cosa semblant deu passar aquests dies pel cap dels integrants més sensats de DA. Massa poder. Massa poca oposició. Massa responsabilitat. DA controlarà entre el 2012 i el 2015 el Consell, el Govern, la presidència del Consell Superior de la Justícia i, de manera directa o amb aliats, 6 dels 7 comuns. Els tres poders i gairebé tots els territoris. I no en un moment històric intranscendent sinó en un moment de crisi i de redefinició. L’Andorra que surti d’aquests quatre anys l’haurà dissenyat DA, per bé o per mal, i no s’en podran amagar, no hi haurà excuses possibles que camuflin ni la inacció ni el mal govern. El repte és apassionant, però la responsabilitat és de vertigen.

6. La capital i el PS

La relació del PS amb Andorra la Vella és d’allò més estranya. Durant anys i panys hi han guanyat però no han estat mai capaços de repetir candidats a cònsol major. Al final, s’ha forçat tant la màquina que han acabat perdent la capital perquè aquest cop l’antiga candidata no s’ha quedat a casa sinó que s’ha muntat xiringuito propi. Les desavinences intra-PS els han fet perdre ara la principal plaça comunal igual que les desavinences amb els aliats i, doncs, intra-L’Alternativa, també a Andorra la Vella, els va fer perdre una aliança, amb RD, que va acabar resultant clau per no aconseguir una victòria completa a les Generals del 2009. Alguna cosa no s’ha fet bé a Andorra la Vella i a can PS, més d’un s’en deu estar penedint…

7. Blancs molt identificables

Resulta sorprenent la quantitat de temps que van dedicar les tertúlies a parlar, durant la nit electoral i els dies següents, de l’única circumscripció amb una sola candidatura. El tema de debat, evidentment, els vots en blanc. Faré d’outsider: els vots en blanc (i els abstencionistes) que menys m’amoïnen són els de Canillo. En general, els vots en blanc de les comunals són fàcilment identificables: són els vots de Segle 21 a Sant Julià (una part dels quals també van anar a parar al PS, d’aquí el suposat –i fictici— èxit socialdemòcrata a aquesta parròquia) i els dels Verds i puristes d’ApC a la capital, Escaldes i Encamp. A les parròquies amb més competició (Ordino, La Massana i Andorra la Vella) la proporció és menor i ens dóna una mesura aproximada del vot blanc pur al conjunt del país. I tornant a Canillo, sense competència i on fins i tot es va fer campanya a favor del vot en blanc, la xifra no té res d’extraordinari: algú dubta que en cas d’haver existit competició, DA no hagués estat capaç de mobilitzar un percentatge més elevat de la població?

Post Scriptum: I la paritat?

Per primer cop en la nostra història, pràcticament la meitat dels nostres cònsols majors seran dones (la meitat exacta és impossible, però posats a quedar-nos-hi a prop, no hagués estat malament apropar-nos-hi per excés, i no per defecte): dues en llocs on se les podien esperar, per ser places més o menys progressites, i una sorpresa a una plaça clarament conservadora com Sant Julià de Lòria, com ho demostra la composició total del Consell lauredià (tan sols dues dones conselleres, de dotze possibles). Si ampliem l’enfoc fent entrar també els cònsols menors, la cosa empitjora, i molt: tan sols 4 de 14. Com que encara no entenc, però, què té d’especial un cònsol menor, la dada no em preocupa especialment. I en el conjunt dels consells de Comú? Doncs superem de molt poquet el terç de representació femenina (31 / 86) i aquesta dada ja és més preocupant, sobretot si la creuem amb el fet que les dones no són majoritàries a cap Consell de Comú (tan sols Encamp i Escaldes-Engordany presenten paritat). Un altre punt per reflexionar els propers dies. Un més…

Ser el guapo de la classe té els seus avantatges, sí, però no és una tasca fàcil. Suposo –no conec el tema en primera persona, és evident– que tothom et convida a una coca-cola si et deixes les monedes als altres pantalons, tothom et deixa copiar-te els deures de mates i tothom et deixa colar-te davant seu al menjador. Com a contrapartida et toca menjar-te tots els plastes de l’escola, passar la revisió diària de tots els heteros de l’altre sexe, de tots els gais del teu sexe i de tots els bi de tots dos sexes, que t’obliguen a llevar-te cada dia abans que tots ells per passar una autoauditoria de qualitat que et garanteixi l’estatus una jornada més. Ser el guapo de la classe t’obliga, en síntesi –si és que li confereixes alguna importància a aquest títol, i val a dir que el món adolescent és molt cabró en aquest sentit– a mantenir-te estupendo cada dia. Ser la capital d’un país s’assembla força a ser la guapa de l’escola, excepte pel fet que és més difícil triar que ja no vols ser-ho més. Però a veure, no ens enganyem, a tothom li encanta ser capital d’alguna cosa, sobretot d’un Estat, i que tots els nens de totes les escoles del món, quan arribin als 11, als 12 o als 13 anys, s’hagin de saber el teu nom de memòria per aprovar el curs de geografia, ja et diguis Tbilisi, Sofia o Reykjavík. Ser capital mola, tot­hom ve al teu Sant Jordi, concentres totes les institucions, ets el centre del món. Però també té exigències: pel sol fet de ser capital, ets un símbol nacional, sobretot el teu centre, sobretot la teva plaça principal. I aquí fallem. Algú s’ha fixat com és de lletja i d’impersonal la nostra plaça del Poble?

Em sembla fantàstic que existeixin partits d’ultradreta. D’entrada perquè sóc un radical a favor de la radicalitat: les millors solucions no tenen perquè ser moderades; tampoc els extremistes es mereixen menys drets que els instal·lats al centre sociològic per pura pragmàtica electoral. Els partits d’ultradreta, a més, tenen un munt d’avantatges: clarifiquen enormement el panorama polític i faciliten la feina als votants, especialment al d’extrema dreta i al de la dreta moderada.

El que m’emprenya de la ultradreta no és que existeixi, és que arribi al poder de forma injusta. Amb un consens general a Occident contra el seu mètode clàssic d’assalt al poder (cop d’estat  + populisme, i fatxes a governar) la capacitat de l’extrema dreta per infiltrar-se i imposar-se s’ha evidenciat, però, com a infinita. Una de les primeres apostes va ser per integrar-se silenciosament dins els partits conservadors de tota la vida. Festa major, aquí no hi ha fatxes!, celebraven alguns. I sí, mentre hi visquin de forma marginal, tots contents, però si mai agafen el poder intern (cas dels aznaristes al PP o dels falcons que controlaven aquella titella anomenada Bush), acaben obtenint per a l’extrema dreta (camuflada de democristiana, de conservadora o fins i tot de liberal) uns rèdits en forma de parlamentaris o fins i tot de govern que, de presentar-se amb les cartes sobre la taula, mai li pertanyerien…

Els més espavilats han trobat encara una altra via: simplement ignoren la política tradicional i es concentren en el quart poder per aconseguir, des de mitjans filofeixistes i amb un populisme sense límits, no que l’extrema dreta governi sinó –més perillós encara— que impregni la nostra manera de veure el món, convencent-nos una mica cada dia, guanyant –batalla a batalla, segon a segon— el combat per l’hegemonia ideològica i cultural,  en el sentit de Gramsci.

Vist el panorama, la millor opció semblaria fomentar els partits feixistes, tenir-los ben identificats. El risc, però, també és majúscul. No només perquè poden acabar governant en coalició gràcies a la irresponsabilitat d’un partit gran (cas del govern italià amb Berlusconi) sinó per l’efecte altaveu. Algú s’en recorda d’en Le Pen? Ningú. Ja no existeix. La por a perdre vots ha fet que la dreta suposadament moderada hagi assumit gran part del seu programa per recuperar antics votants seduïts pel discurs del Front National. I ara la història es repeteix a Vic per evitar una fuga de vots cap a Plataforma per Catalunya (sí, la caverna no és una exclusiva espanyolista, és caverna i prou, que ja és…). És a dir, que no guanyen els partits d’ultradreta però sí l’ultradreta a seques. No tindrem líders d’ultradreta però sí programes i polítiques d’ultradreta, i això sí que és perillós…

Ara farà dues setmanes, en Gabriel Fernández feia una crida formal (ja havia deixat anar la idea en alguna tertúlia) a sortir de l’armari a tots els andorrans d’ultradreta, animant-los a organitzar-se políticament. Pel cas andorrà, la idea em genera els mateixos maldecaps que per a l’escenari global: en principi prefereixo tenir els ultres ben identificats i asseguts al Consell General amb el seu propi pin a l’americana, però amb un sistema que fomenta el conservadorisme, la por a l’efecte altaveu m’esgarrifa força… Quina és la solució, doncs? Difícil resposta… És el que té l’extrema dreta, que són insuportables facin el que facin i es disfressin del que es disfressin…