La tele
Diu la teoria bàsica de la comunicació –aquella tan bàsica que fins i tot deu sortir a la Viquipèdia— que les televisions públiques han de dedicar-se a informar, a educar i a entretenir. Fa poc més de tres anys, en un dels episodis més patètics que li recordo, Pintat va fer un cop de puny sobre la taula, va entonar un mecagoendéu, i va apropiar-se de l’esmentada teoria com si fos una ocurrència seva. Aleshores va dir que la nostra televisió pública ni informava, ni educava, ni entretenia i va cagar-se en els informatius, i va cagar-se en el Piolet i així fins a omplir de tifa tot l’antic B&B Club. Evidentment, les preocupacions de Pintat no eren les d’un comunicòleg. Ras i curt, només es queixava de no sortir prou ni prou bé a ATV –tot plegat adobat, sospito, amb una certa enveja de la telegènia del Forné. Després va venir Besson. La desinformació va créixer, l’educació i l’entreteniment romanien a l’UCI però ja no van haver-hi més mecagoendéus perquè el problema ja s’havia resolt: havia nascut TelePintat.
Tres anys i unes eleccions després, seguim tenint una televisió sobredimensionada però inoperativa quan se la necessita, que es permet el luxe de desaprofitar talents locals i de menystenir la feina dels seus periodistes, i que continua estant configurada per manipular quan se li requereixi. Basar la necessària reforma d’ATV únicament a desactivar el control governamental i en un repartiment més equitatiu de les quotes d’aparició de cada partit als informatius seria com tapar una ferida amb una tireta sense desinfectar ni netejar bé el tall.
De fet, a l’hora de fer la carta als Reis i de demanar una “tele”, solem acompanyar la demanda d’epítets estàndards, sentits aquí o allà, i demanem que sigui “pública”, “neutral”, “barata”, però sempre oblidem el mateix adjectiu, per por a semblar provicians, per por a semblar petits, per por que tot d’una recordem que som 85.000 repartits entre tres o quatre valls. I sí, necessitem una tele pública. I neutral. I barata. Però també local. Sobretot local. No em cal una MTV a Andorra a l’era de YouTube. No em calen informatius de mitja hora només perquè arreu duren mitja hora: si els diumenges no donen per a més potser que ho enllestim en cinc minuts. En canvi, vull més reportatges del país, més documentals, més espai per als grups musicals d’aquí, i per als cineastes… si no es mostren aquí, si no fan proves aquí, de què carai ens serveix ATV? I tot plegat no és tan car, és tan sols qüestió, com sempre, de prioritzar, de voluntat, de dimensionar correctament… I si és car que ho sigui, però que sigui per donar servei públic i que la tele col·labori a fer cursos de català, a difondre el nostre patrimoni… Una tele local ha de buscar sinergies amb el país, amb la promoció exterior, amb l’educació, amb la sanitat… Però sobretot, necessito una tele local que em pugui explicar abans i millor que la resta què carai està passant a tres metres de casa meva, amb més coneixement del context, amb més immediatesa, amb més capacitat de reacció, i que si moren cinc obrers en una obra pública del meu país m’informi abans, més sovint i millor que les televisions estrangeres. Com a mínim això…
