Yvan Lara

Boicot

blocs — Wed, 28 Jul 2010 05:52:16 +0000

Fer l’amor sense presses, un amor tranquil i complet, que no escatimi en preliminars, amb totes les alternatives que es vulguin experimentar, amb tots els reintents que es considerin oportuns, amb tot el temps del món. Tres hores són moltes si s’aprofiten bé… Organitzar una costellada a Engolasters, a la Comella, a la Rabassa, al coll d’Ordino, trucar als amics que més freqüenten el món de l’excusa barata, deixar-los sense arguments –és impossible que tinguin res a fer– i collar-los perquè acceptin la invitació: costellada exprés, sense massa sobretaula, i en horari francès, és cert, però l’oportunitat és única. Aprofitar l’estímul dels Europeus d’atletisme de Barcelona i plantar-se a les Pardines o al rec de l’Obac equipats com atletes i disposats a transformar-nos, a iniciar-nos d’una vegada per sempre en el plaer de córrer, somniant d’acabar algun dia la marató de Nova York… Improvisar un tast de vins i de formatges en petit comitè, treure la pols del menjador, respondre tots els correus electrònics acumulats els últims quatre anys, jugar, per fi, aquella partida de mus promesa i posposada tantes i tantes vegades, agafar el banyador i la tovallola i plantar-se als Serradells, a la Mola, a l’Aldosa, a la piscina Muntanya o a la que més ràbia ens faci i passar les tres hores del migdia a l’aigua, prenent el sol, menjant biquinis, bevent mojito… Hi ha tantes coses a fer demà des de les onze fins a les dues… Totes elles lúdiques, interessants, atractives i totes elles amb una forta càrrega política. Hi ha vegades que l’estratègia política més efectiva, més contundent, és la ignorància, el boicot.

Models de conducta

blocs — Wed, 21 Jul 2010 05:40:08 +0000

Bobbi Eden va prometre fel·lacions a tots els seus amics de Facebook si Holanda guanyava el Mundial. Com era de preveure, un cop fet l’anunci el gros de les seves amistats virtuals va disparar-se. Lluny d’inventar-se una clàusula restrictiva del tipus “la promesa tan sols era vàlida per als amics registrats abans d’anunciar-la”, l’actriu porno holandesa va tranquil·litzar tots els fervorosos seguidors de l’Oranje que viurien la final amb una sensació d’estar apostant a un tot o res que vinculava glòria esportiva amb plaer carnal: no importava quant creixés el nombre de les amistats a Facebook, ella compliria la promesa acompanyada –si calia– per d’altres companyes de professió que s’havien ofert a col·laborar amb aquesta desinteressada iniciativa. La paraguaiana Larissa Riquelme va prometre menys però amb menys condicions. En principi, es va comprometre a despullar-se si la selecció del seu país derrotava l’espanyola als quarts de final del Mundial. No va ser així però ella, que suposem que ja s’havia fet a la idea –i ja havia signat–, va optar per despullar-se de totes maneres, venent-se a més a l’enemic en fer-ho amb una bandereta espanyola a la natja. També van vendre’s la reina espanyola i la cancellera alemanya, seguint partits des de la llotja simulant que allò que passava al camp els interessava, una actuació teatral deplorable amb l’únic objectiu de guanyar popularitat –la primera– i suport electoral masculí –l’altra–. Una constant d’aquest Mundial –Carbonero inclosa–: dones conegudes fent allò que se suposa que plau als mascles, mostrant el camí a les dones anònimes per triomfar a la vida…

Roig abrasiu

blocs — Wed, 14 Jul 2010 05:19:11 +0000

Avui podríem dir que bla, que bla bla o que bla bla bla, que tant seria… És un dia ideal per treure la destral i repartir castanyes a tort i a dret, fins i tot inventant-nos acusacions o insultant qui ens plagui sense filtre, que ningú ens denunciaria simplement perquè ningú ens llegirà. O per dedicar-li tot just deu minuts a la columna, enllaçant paraules sense sentit, amb l’únic objectiu d’arribar als 1.578 caràcters amb espais sense cap estructura, sense cap idea guia, sense cap argument, cobrant igual però amb el mínim esforç. Avui tant és el que escrigui, només importa la Roja, España o el futbol. També podria mirar d’enganyar el lector, i posar qualsevol titular relacionat amb el triomf mundialista de la selecció veïna, copiat d’algun altre lloc o inspirat en alguna tertúlia de ràdio esportiva, simulant que sóc tot un expert en això del futbol, i després redactar un text que no tingui res a veure amb el titular, un text-denúncia d’un tema sensible per a mi, a veure si així aconsegueixo lectors d’un sol ús que s’empassin el meu missatge. Màrqueting al poder! Tant és. Arribat el juliol i sumada la competència deslleial del futbol, aquesta deu ser una setmana negra per als columnistes locals. Als tímids, aquells que escrivim amb la voluntat secreta de no ser llegits, ja ens va bé. El problema no som nosaltres. El problema és que una víctima de violència domèstica o un poble indignat també són menys visibles quan juga la selecció espanyola i passen al darrere de mitja hora de notícies sobre casaments entre holandesos i espanyoles, pops endevins o històries holywoodianes de porters i reporteres.

Sense fum

blocs — Wed, 07 Jul 2010 05:23:17 +0000

És un dels grans plaers de l’estiu. T’hi passaries la vida. Fent el croissant del matí, el vermut al migdia, una paella o una fideuà per dinar, el gelat, el granissat o l’orxata de la tarda, la canyeta del vespre, una amanida o mitja pizza després, una copeta per tancar… La terrasseta és estiu. Per si sola. Condició sine qua non per sentir-te mig de vacances, encara que només estiguis de cap de setmana o de tarda lliure a la feina. Totes valen. Les de passeig marítim, port esportiu o xiringuito de platja –sempre al top 3–, però també les que ocupen les places i es transformen en una platea privilegiada d’un concert de jazz o d’un espectacle de circ o de teatre de petit format, o les poc freqüentades, que –si la brisa no t’ho complica– et permeten repassar el diari en la més absoluta calma des de les pàgines d’Internacional fins a les que contenen una programació televisiva que no seguiràs… Precisament per això, de fet, pots fer terrassa amb una despreocupació sincera: no hi ha Lliga ni Champions i la tele del bar es fa del tot prescindible. El millor de les terrasses, però, és que et reconcilien amb els bars. Especialment amb els molts bars que has deixat de freqüentar per no consumir, amb el croissant i el cafè sol, aquella tapa de marlboro o de ducados que l’establiment t’ofereix de franc però que tu no havies demanat. Un pub i un restaurant han optat recentment per foragitar el fum dels seus locals i una iniciativa legislativa popular mira de generalitzar-ho. Si se’n surten –els valents, amb l’exemple; els responsables, amb l’acció– tindrem terrasseta durant tot l’any. Simplement, mil gràcies!

Suficient

blocs — Wed, 30 Jun 2010 05:19:42 +0000

Això d’avui serà dur. D’entrada, perquè es tracta d’acusar els més intocables d’entre els intocables en una cultura com la nostra –els morts– i de salvar els que més mala premsa tenen –les administracions públiques–. D’altra banda, perquè la lectura malabarística que proposo pot ser de digestió pesada i de presentació poc atractiva: es tracta de relacionar atropellaments de tren amb ideologia política. A l’hora de cercar la ideologia que més em satisfà a l’hora d’organitzar la vida en societat, sempre he dubtat entre el liberalisme radical i el socialisme sense complexos. Sóc un fanàtic de les normes de trànsit: crec que ens han de multar, i molt, per anar massa ràpid, per conduir beguts, per conduir despistats… Sóc un fanàtic de la intervenció de l’Estat en qüestions socioeconòmiques i dels estats forts, simplement perquè considero que són l’única garantia contra la desigualtat. I sóc, també, un fanàtic de la llibertat i de la responsabilitat individual. Em sobta –i m’indigna–, que l’Estat vetlli tan aferrissadament perquè no em mati, que no em deixi acabar amb la meva vida quan jo vulgui –diguem-ne suïcidi i eutanàsia–, que em protegeixi amb tants recursos d’una mort per irresponsabilitat, que em pagui íntegrament el tractament del càncer de pell quan fa 20 anys que cada estiu –conscient del risc– em passo 8 hores al dia sota el sol de la platja sense crema solar. Uns senyals, un pas subterrani i un mur són suficient inversió per comunicar que no es pot travessar la via del tren. Fer més seria irresponsable: significaria tractar-nos com a idiotes i suposaria un paternalisme estatal del tot intolerable.

Intrusos impunes

blocs — Wed, 23 Jun 2010 05:39:19 +0000

Amb l’arribada i la perpetuació de la crisi econòmica que ens assola, l’intrusisme professional torna a estar en el punt de mira de tots. El denuncien els hotelers, els empresaris de locals nocturns o els publicitaris. L’estratègia dels intrusos és més que comprensible: amb la que està caient (expressió importada, ho sé, però insuperable per descriure la situació actual), qui no està disposat a ampliar –o inaugurar– el seu marge de benefici encara que sigui actuant al límit de la legalitat? Entendre la situació d’alguns intrusos no vol dir, però, que no els haguem de perseguir. D’una banda, per la competència deslleial que comporta envers els que juguen net i de l’altra –i sobretot, diria jo– per la mala imatge que transmeten de la professió que plagien. És sobretot aquest segon efecte pervers el que em sobta que no denunciïn alguns gremis, guardant sovint un silenci que els fa mig còmplices de la transmissió social de la mala (o com a mínim esbiaixada) imatge de tota una professió. Parlo, ara, dels periodistes. Ser un professional d’un àmbit no vol dir tenir un paper on una universitat cada cop menys exigent certifica que hem superat una sèrie d’exàmens, sinó exercir aquesta professió amb responsabilitat i rigor cada dia. Que molta de la gent que surt cada dia a la tele per mentir, inventar, insultar o difamar hagi estudiat periodisme no és res més que pura coincidència. Aquesta, però, és la imatge que s’enduen de la professió la ingent quantitat de persones que cada dia s’alimenten de teleporqueria i que els periodistes, en no denunciar amb contundència aquesta subtil forma d’intrusisme, estan contribuint a difondre.

El Senat

blocs — Wed, 16 Jun 2010 05:30:50 +0000

L’esquizofrènia parroquialista d’aquest país nostre no té límits. Tants anys maldant els socialdemòcrates per aconseguir un sistema electoral més proporcional-nacional i tants anys sent acusats de fer-ho únicament per interessos partidistes, per acabar mig guanyant unes eleccions que, d’haver-se emprat un sistema més radicalment parroquialista, haurien guanyat de carrer, amb àmplia majoria parlamentària i amb dret a governar i no tan sols a mig-governar… Un any després, el debat parròquia-Estat continua ben viu, tot i que amb d’altres fronts oberts. En una mateixa setmana hem sentit socialdemòcrates amb responsabilitats comunals atacar (els que fan tasques d’oposició) i defensar (aquells encarregats de governar) la legitimitat de la Reunió de Cònsols, aquella trobada mensual amb seu rotatòria dels 14 màxims mandataris comunals i que, de manera informal, funciona com una institució pública més. Que és aconstitucional és una evidència, però no és aquest el debat que més m’interessa; deixem-nos de legalitat i de legitimitat i parlem per un moment d’interès i de potencialitats. Que no volíem més Estat i menys parròquia? Què té de dolent doncs la coordinació interparroquial? Eternament enquistats a l’hora de trobar una fórmula equilibrada per representar en la seva mesura exacta la població i les parròquies a la nostra cambra parlamentària única, no hauríem de buscar part de la solució en un parlament bicameral amb una cambra baixa el cent per cent nacional i una d’alta que només representés les parròquies? I encara més: no podria ser una versió 2.0 de la Reunió de Cònsols aquest Senat?

Abduïts

blocs — Wed, 09 Jun 2010 05:44:43 +0000

És com si esperéssim que adolescents abduïts pel pop més fàcil, comercial i predissenyat inventessin el jazz, el tango o el fado; com si confiéssim que alumnes d’una madrassa radical o d’una escola de l’Opus concebessin per primer cop la idea de l’educació laica. És, ras i curt, impossible. Molt difícil, en tot cas. I serà un dels principals obstacles amb què ens trobarem a l’hora de sortir de debò (no quan ho diguin Wall Street o tres o quatre indicadors macroeconòmics) d’aquesta crisi: la manca de voluntat, interès, capacitat i imaginació per dissenyar alternatives. Bona part dels economistes que desfilen des de fa mesos per les ràdios, tribunes de premsa o ministeris d’Economia coincideixen a diagnosticar una fallida del sistema però cap d’ells continua de manera lògica el seu discurs –valgui la redundància– proposant alternatives sistèmiques i estructurals. No ens podem sorprendre. Hem acceptat una penetració tan bèstia de la cultura capitalista en la nostra societat, que aquesta manera de veure el món, aquesta opció econòmica ho ha impregnat tot. També els programes educatius i els plans d’estudis universitaris, dictats pels Mercats, aconseguint que els economistes formats a qualsevol universitat del món no hagin estudiat Economia sinó Capitalisme, aproximant-se al liberalisme no com una opció més sinó com un dogma, ensinistrats per moure’s àgilment dins del sistema però no per pensar-ne un d’alternatiu, tan incapaços de veure més enllà de Smith, Friedman, Von Hayek i companyia com els rucs amb ulleres laterals ho són de desviar-se de la línia recta que els marca el seu amo.

La via victimista

blocs — Wed, 02 Jun 2010 05:19:06 +0000

Ras i curt, el personatge Zapatero em provoca vergonya aliena. No fa res que no faci la resta de l’alta classe política mundial però és tan maldestre en la posada en escena que, simplement, provoca llàstima veure’l empetitit a les cimeres internacionals, veure’l naufragar diàriament en el mar de la credibilitat, veure’l improvisar ara i aquí, arreu i sempre… Zapatero, però, té –va tenir– quelcom indiscutible: un debut com a president del govern difícilment superable. Amb pràcticament tot el món mediàtic a la contra –no existien encara Cuatro, Público o laSexta–, en minoria parlamentària, amb un suport intern més que tímid, amb una victòria electoral deguda més a un vot emotiu a la contra que a un suport explícit i meditat a la seva alternativa. Amb tot aquest panorama, quan hauria estat fins i tot comprensible que hagués tirat de victimisme com a estratègia política bàsica, Zapatero va optar per una altra via: la de la voluntat política, la de la contundència, la de convèncer per la via de l’acció, fent coses, governant, sense arrugar-se, sense excuses, sense victimisme i tirant endavant mesures molt significatives (Iraq i tot el paquet de les lleis socials) per a les quals no et cal tenir el pressupost aprovat. Aquí, on tot era més fàcil –suport social clar, suport mediàtic equilibrat, suport intern (dels que es queden) quasi indiscutible– hem preferit debutar amb la via del victimisme, la dialèctica de la traïció i del sindicat de la sorra, la que solen emprar els jugadors de futbol que estan més pendents de la premsa, la grada i l’àrbitre que de parlar amb aturades, gols i assistències des del terreny de joc…

Ambulants

blocs — Wed, 26 May 2010 05:21:59 +0000

En Narcís es guanya la vida venent xurros als que matinen els diumenges i patates fregides als que van a dormir tard els dissabtes a la nit. La Marta es coneix totes les deixalleries de la comarca; recupera mobles antics i, amb el seu toc personal, els restaura i els recicla venent-los a tot aquell assidu de fira brocantera que bé vulgui pagar-li el seu servei. Potser encara no ho saben, però estan a punt de ser il·legalitzats. La Comissió Europea –la mateixa que vol robar-li el foc a la festa però no s’atreveix amb el patiment animal, la mateixa que es desentén dels fumadors passius involuntaris– ha posat en el seu punt de mira la venda ambulant. Vaja, que està estudiant carregar-se-la. Que tot quedi regulat –bé, el tabac no, hi insisteixo, no fos cas que se’ns enfadi el Sr. Marlboro–, que tot quedi ben monòton, visca l’estandardització, visca la Mcdonaldització de tota la societat, omplim Europa de Carrefours i de botiguetes d’aeroport, totes idèntiques, totes amb el mateix ordre, totes dels mateixos amos… Compte, però, amb allò que ens carreguem, que és molt més que la paradeta del xurrero. És l’essència del liberalisme –socialistes que congelen pensions, liberals contra la llibertat d’empresa, això ja no hi ha qui ho entengui…–, és un pessic de la tradició europea (no tan sols a Cuzco i a Marràqueix s’estilen fires i mercats) i, sobretot, és una cosa que funciona, com quan els venedors ambulants de Kleenex ens salven la vida a tots els al·lèrgics despistats que ens hem deixat els mocadors a casa i arribem al semàfor amb el nas regalimant i acceptem aquella transacció simplement com una forma més de comerç.