Em dic Yvan Lara. Lara Sànchez, de fet, tot i que el Sànchez l’he deixat sovint de banda per una barreja de casualitat, inèrcia i economia comunicativa. Em dic Yvan Lara Sànchez, doncs. D’ençà que vaig néixer. I a tot arreu. Em dic Yvan Lara, doncs, al carnet de la CASS, quan signo un contracte de treball, quan escric una columna com aquesta, quan comento blocs o una notícia qualsevol, quan piulo a Twitter… Sempre. A tot arreu. Yvan Lara. Ni Escriu el teu nom ni Arnaldeta ni dAndorra ni Eva 16 años ni a ni x ni Bob Esponja. Yvan Lara. Així de fàcil. I no passa res. Dient-me Yvan Lara –nom, com salta a la vista, sense cap pedigrí en un país amb encara massa pedigrí– i opinant i comentant amb el meu nom per endavant des de fa 13 anys he saltat d’una empresa privada a una altra i encara a una altra, he entrat, sortit i retornat al sector públic, com a eventual i com a funcionari, he passat un edicte, un any de prova, inspeccions, he donat classes de política andorrana a fills o familiars de caps de Govern, cònsols, ministres o consellers i m’he trobat els seus pares –que critico sovint des d’aquest espai d’opinió– a les reunions de pares… I no passa res. Ningú m’ha valorat mai pitjor per posicionar-me públicament de manera regular. No m’ha perjudicat mai en res l’exercici ple de la llibertat d’expressió, el rebuig a l’anonimat. L’excusa de la por, per tant, l’entenc però no la compro. L’anonimat amb simpatia és una trista renúncia a la ciutadania plena. L’anonimat amb mala llet i interessat és, a més, antidemocràtic, retrògrad i –tot i que no m’interessa gaire la moral– d’una profunda covardia…
La setmana passada compartia en aquest espai aquells desitjos personals per al 2012 tan grans que només me’ls puc concedir jo mateix. Avui, en canvi, vinc amb encàrrecs externs, no per als Reis Mags de l’Orient sinó per als terrenals cap de Govern, ministres i cònsols de casa nostra. Poca cosa, però. Petits desitjos, realistes, possibles, mesures evidents, sense discussió, sense excuses per no tirar-se endavant, elementals i, en molts casos, fàcils d’aplicar. De fet, la relació amb les grans mesures destaquen els executius valents però la suma de petites mesures ben preses distingeixen els governs àgils i creatius i d’això, segurament, és del que ara anem més mancats… La llista és llarga, aquesta columna gens: n’aboco, aquí, per tant, una mínima selecció… Demano software lliure a totes les administracions públiques, escoles i parapúbliques (res que no hagin fet ja a molts altres llocs): com pot ser que Microsoft sempre se salvi de les retallades? Demano panells solars a tots els edificis, públics i privats, sense excepció. Demano una Andorra lliure de fums des d’ara mateix. Demano que les parapúbliques no subcontractin la facturació a empreses establertes fora d’Andorra. Demano substitució progressiva per cotxes elèctrics del parc automobilístic de les administracions públiques. Demano que el Govern no se salti mai les lleis, encara que l’amenacin amb acomiadaments. Demano un ús immediat per al Rosaleda, Radio Andorra, Casa Rossell, l’antiga caserna de bombers… Demano ritme, agilitat, acció. Demano que el Govern governi (també a RTVA). I, ja posats, que es noti.
Qui més qui menys es passa aquests dies formulant –de manera més o menys conscient– dos tipus de desitjos molt diferents: aquells prou petits perquè te’ls pugui satisfer altri (des d’un amic invisible fins a Loterías y Apuestas del Estado) i aquells prou importants perquè només te’ls puguis concedir tu mateix. Els primers els encarreguem –ni que sigui simbòlicament– als Reis Mags, el Pare Noel, el Tió o l’Olentzero. Els segons, en canvi, solem encomanar-se’ls a l’any nou. Jo tampoc escapo a la norma i dedico alguns dels minuts finals d’aquest 2011 a planificar un 2012 millor. Amb dos desitjos-guia que orientin la resta. Sobretot, més coherència entre pensament i acció. Alguns exemples: contra la ira i la nul·la solidaritat dels mercats, els pocs estalvis que sigui capaç d’arraconar cap a la banca ètica, el món cooperatiu o, com a molt, l’Estat; contra la idea de propietat, pis de lloguer i cotxe de lloguer quan no hi arribi el transport públic; contra el dogma del creixement perpetu, més exploració del decreixement, menys consum i de més proximitat; contra l’obsolescència programada, més consum artesanal; contra la superpoblació, dos fills naturals com a màxim… També, però, més idealisme, diguin el que diguin. L’idealisme, fins ara, sempre ha estat vist com a naïf, innocent, infantil. Fins a quin punt, però, no és aquesta també una visió intencionada, ideològicament molt situada? Potser ja és hora de més idealisme, de pensar més com creiem que haurien de ser les coses i lluitar per elles, i no deixar que els altres ens interpretin, sempre a la baixa, els nostres somnis.
Les monarquies europees –nòrdiques a banda– estan d’allò més animades. La britànica, per la revifada de popularitat aconseguida gràcies al lífting aportat pel casament entre l’hereu més probable (i popular) amb la Kate Middleton; la monegasca, també per un casament, però no del príncep hereu sinó del príncep titular i no per l’èxit de l’enllaç sinó per la controvèrsia i l’estupefacció que ha generat; l’espanyola, no cal dir-ho, per la malastrugança dels gendres i, especialment, des del meu punt de vista, per com la Casa Reial va encobrir un delicte flagrant d’un dels seus membres i per les conseqüències (o més interessant encara: les no conseqüències) que tot plegat pot tenir en època de crisi en la popularitat de la monarquia campetxana a una societat que demana a crits una reducció del nombre de ministeris però que no vol sentir a parlar de reduir, en la mateixa proporció, el nombre de iots dels seus monarques. També viu moments potencialment animats el regnat d’Albert II, bàsicament perquè com passi a la història l’invent belga (hipòtesi gens descartable hores d’ara) passarà també a la història la seva dinastia, una de les més pragmàtiques que hagin existit mai (protagonista de l’única abdicació exprés de la història, tot just per abstenir-se de sancionar la llei de l’avortament i tornar al càrrec 48 hores després com si no hagués passat res…). I a casa nostra què? Al cap i a la fi, el Coprincipat no deixa de ser un subtipus de monarquia. Doncs a casa nostra ni idea: ni el CRES ens informa del grau d’acceptació del Coprincipat ni bona part de la població entén, 733 anys després, quin sentit tenen els Coprínceps.
