Yvan Lara

Un gitano, un negre i un àrab van junts en cotxe. Qui condueix? La policia. En Jordi Grau sempre utilitzava aquest acudit a les seves classes d’etnografia com a exemple (brillant) de prejudici implícit, de racisme latent. El problema, en síntesi, no es troba en el fet que ens faci gràcia o no l’acudit sinó molt abans: en el fet mateix d’entendre’l. La seva estratègia, de fet, era molt similar (no en les intencions, evidentment, però sí en la potència demostrativa) a la famosa campanya propagandística en què Goebbels denunciava que el problema de la hiperinflació a Alemanya era culpa dels jueus i dels ciclistes esperant, evidentment, que tothom es demanés: “I per què els ciclistes?”, donant per descomptada i interioritzant, en canvi, la culpabilitat jueva. Tres quarts de segle després les coses no han canviat pas gaire. Seguint aquesta fal·lera estúpida de tornar més (pretesament) gracioses les sigles insulses –en la línia del personalista Grupo Independiente Liberal del Jesús Gil o del GOL massanenc–, l’estat crític de les finances italianes ha implicat que per parlar dels mals alumnes europeus els experts econòmics ja no parlin de porcs (PIGS: Portugal, Ireland, Greece and Spain) sinó de gitanos (GIPSY: els mateixos, en diferent ordre, sumant-hi ItalY). El problema d’aquest acrònim tan enginyós és que retrata molt més aquells que l’han ideat (i també tots els que el consideren vàlid) que no els països que bategen: mentalitats prehistòriques que defensen, reprodueixen i publiciten una equivalència perversa gitano = negatiu que els converteix, tot i la seva aura de superioritat, en racistes de la més baixa esfera

(Tan sols un afegitó, que al final va saltar de la columna per motius d’espai: la indignació necessària per redactar aquest text neix a partir d’aquest post de la Judith Salazar al seu bloc Una cambra amb vistes. Al Cèsar allò que és del Cèsar.)

Les coordenades són clares i inamovibles: 168 hores –repartides en set dies–, un sol cos i uns ingressos familiars x (sigui la x que sigui, perquè els dilemes se’m repetirien amb una x + 2.000 tot i que amb una x – 2.000, ho reconec, només faltaria!, serien molt més fonamentals i urgents). Algú m’explica, si us plau, com es fa? Com es conjuguen ambicions, valors i realitat? Com es fa, per exemple, per estalviar de forma ètica (segons la meva ètica), sense participar en l’espiral especulativa, sense participar, amb els meus diners, en res en què no crec (comerç d’armes, desforestació, etc.), però estalviar, que no sóc pas ric!, de totes maneres. Com es fa per consumir a Andorra de forma responsable, productes de proximitat, produïts sense explotar treballadors, distribuïts sense inflar les butxaques de milers d’intermediaris, cultivats –en el cas dels productes agrícoles– de forma sostenible i, tot plegat, sense deixar-me, en la seva compra, el sou sencer. Com es fa per consumir menys quan tot, absolutament tot, t’impulsa en la direcció contrària. Com es fa per ser obert i compartir –perquè realment hi creus– quan frueixes tan sovint amb la solitud, quan t’han entrenat tants i tants anys al chacun pour soi. Com es fa per ser alhora un bon professional i un ciutadà implicat i responsable, i gaudir dels amics, de la família, de la parella, dels fills, i dormir, i comprar sa i cuinar sa i menjar sa, i fer esport, i llegir, i anar al teatre i al cinema, i pensar, i somiar, i jugar amb la teva filla sense res més al cap. Com es fa? Definitivament, necessito, amb urgència, un pla estratègic domèstic…

En època de retallades tan generalitzades que no fan distincions ni amb salut ni amb educació; en un context neoconservador on tothom és superguai però molts, alhora, senten una nostàlgia absolutament acrítica per escoles “sense tantes ximpleries, on si volies aprendre escoltaves el profe i llestos”; en plena crisi de reconeixement social dels docents (a bona part dels quals, a més, se’ls suma l’estigma social de ser funcionaris); ara, precisament ara, Mestres (TV3, dimarts a la nit) és més necessari que mai. Del programa m’interessa, evidentment, el contingut. M’interessa com mostra la professionalitat de tants i tants mestres, la gran dificultat i responsabilitat de la seva feina, com funcionen d’extraordinàriament bé la creativitat, la implicació, l’obertura de ment, la lluita constant perquè els aprenentatges siguin significatius, la manca de por a destruir estructures mentals prehistòriques però intocables, tòtems com “una matèria = una hora = una aula” o la referència única del profe o els espais inamovibles… M’interessa també, però, l’embolcall: això és televisió de qualitat, això és televisió pública! Cap privat invertiria avui en un programa escolar que no fos un reality! Mestres, en canvi, ens demostra que és un programa imprescindible per motivar i contagiar altres mestres, per fer alumnes més exigents amb els seus mestres, pares més informats, comprensius i còmplices amb els mestres dels seus fills, i una societat, en síntesi, més conscient del que es pot fer a les aules i de com de bé es pot fer si oferim als mestres un mínim de garanties per exercir la seva professió, per ser, simplement –i això ja és molt–, mestres.

Capgròs, cap quadrat, tossut, cabut, caparrut, testarrut, pesat… Cap de les paraules amb què solem referir-nos a la insistència acaba de sonar bé del tot, un fet que ens indica que, com a societat, valorem fatal la insistència, no ja la paraula sinó també el concepte, el fet. Amb aquest pòsit al subconscient, és del tot comprensible que molts –profes, alumnes, consellers, etc.– valorem negativament i veiem com una mostra inequívoca d’immaduresa el fet que els joves d’aquest país s’entestin, any rere any, a proposar, en el marc del Consell General dels Joves (CGJ), els mateixos temes per fer d’Andorra –des del seu punt de vista– un lloc millor per viure-hi. Que si volen més línies d’autobús, més freqüència de pas, preus reduïts… I cada any el mateix, cada CGJ les mateixes propostes… Pesats! Pesats? Potser, però si agafem un pèl de distància i ens deixem estar de mirar-nos el món des de les convencions socials que tant ens condicionen la mirada, no hi trobeu, en aquesta insistència, un punt refrescant, poderós, revolucionari? No ens anirien millor les coses si cada cop que demanem una ampliació de drets o noves llibertats (poseu-hi dins les matèries que vulgueu: nacionalitat, vot dels residents, avortament, matrimoni homosexual…) hi insistíssim fins al final, posant-nos pesats, testar­ruts, caparruts, cabuts, tossuts, cap quadrats, capgrossos, implacables!, insistint i insistint fins aconseguir-ho, en comptes d’ajornar eternament el debat 10, 15, 20 anys més fins que el Govern de torn ens torni a tancar la porta als nassos etzibant-nos que el tema no és prioritari?