Retòrica retòrica
Ara fa un parell d’anys, dedicava aquest bitllet d’opinió a criticar la retòrica victimista i la dialèctica de la traïció emprada amb assiduïtat pel cap de Govern Jaume Bartumeu. Dos anys després, amb un nou executiu i, sobretot, amb un repartiment de forces al parlament a l’extrem oposat del que teníem aleshores, les coses, sorprenentment, no han canviat gaire. Evitaré ser críptic: no m’agrada la retòrica martiniana. Els motius són molts i diversos però em centraré en els aspectes que més sobresurten dels seus dos darrers discursos (registre únic del cap de Govern, al qual la seva aversió per la interpel·lació el porta a transformar-ho tot –entrevistes, debats, rodes de premsa— en un discurs, sempre més controlable). D’una banda, és difícilment comprensible en un Estat democràtic la manifesta repulsió a la crítica que transmet Martí constantment, dolgut amb la crítica, amb la polèmica, amb les barricades, amb la discrepància, amb la dissonància… També amb l’esperit crític? Una actitud incomprensible, a més, amb una situació parlamentària tan còmoda com l’actual, un 22-6 que permet una convivència òptima amb la crítica, fàcil d’incorporar amb magnanimitat si t’interessa, fàcil d’ignorar sense costos si t’incomoda. D’altra banda, m’horroritza, ras i curt, tant recurs a la pàtria, a la moral, a l’esfera personal, a l’em sap greu, al victimisme, als globus sonda, al fugir d’estudi, a l’això no toca o a l’això no és l’important, a la unitat per la unitat, a la retòrica. En temps de crisi i sense problemes de governabilitat tota retòrica és retòrica, cap excusa és vàlida, cap queixa està justificada: l’únic discurs que s’espera són els fets.
