Passió i tradició

Les celebracions de Setmana Santa a Andor­ra no són com eren fa dècades enrere. Abans els carrers de totes les parròquies veien passar les processons i, en canvi, ara només a Sant Julià de Lòria i a Ordino es manté la tradició que commemora la mort de Jesucrist. La laurediana es manté ben activa i els participants consultats coincideixen en el fet que el dinamisme que aporta mossèn Pepe Chisvert, actual capellà de Sant Julià, anima els habitants a sortir de casa divendres a la nit, que és quan tenen lloc els passos en un acte solemne que convida al silenci.

Com ha canviat la tradició els darrers anys? Quines coses s’han perdut? Com era abans? Si bé la tendència general al país és que aquest tipus de festes perdin intensitat, a la parròquia de més al sud asseguren que no s’ha transformat gaire. Un dels principals canvis que destaquen és que abans la processó era més curta. El creixement del poble en dimensions i també en població ha allargat el recorregut, cosa que noten sobretot les persones que s’animen a portar a sobre el pes dels tres elements que es passegen, la Verge dels Dolors, el Sant Crist i la creu de fusta. Aquesta darrera és la mateixa des de fa més de vuitanta anys i, si tenen l’ocasió de fixar-s’hi, té la part que s’arrossega per terra ben gastada.

Un dels que ha carregat sovint el Sant Crist és Antonio Besolí, de 78 anys i que ha viscut des que era petit la processó de Sant Julià. Explica que no pesa excessivament i que, quan s’hi ha posat, preval sempre la satisfacció que aporta més que no pas la força que cal esmerçar-hi. Això sí, explica que ara, amb el recorregut més llarg, les persones que el duen –ell ja se n’absté– han de fer torns per evitar mals d’esquena. Besolí assegura que el contingut de la festa no ha canviat gaire. “Abans el poble era més petit i la gent era més religiosa. Ara hi ha més gent amb altres conviccions, però a la processó sempre hi ha silenci i respecte”, comenta. Un dels primers records que té de la festa és d’ell i els seus companys escolans portant les tenebres, un instrument que amb unes fustes articulades feia un soroll sec i repetit. Passaven els primers pels carrers per avisar que començaven els passos. L’Antonio sempre ha estat devot, però quan era jove, com és normal, també era trapella i recorda que es va endur un bon sermó el dia que, amb els seus companys, va beure’s el vi de missa i el pa d’àngel que el mossèn Jaume tenia a punt per a l’ofici de Divendres Sant. “Van haver d’anar a buscar-ne més expressament a la Seu”, explica una mica enriolat, i també aclareix que les hòsties encara no eren consagrades quan les van endrapar.

Dones imprescindibles

Una altra de les coses que no ha canviat gaire és l’important paper que tenen les dones en la processó laurediana. Són les responsables de posar a punt la Verge dels Dolors, netejant el vestuari i engalanant la imatge amb flors, i després carregar-la entre unes quantes durant la ruta. Marina Besolí, de 72 anys, és una de les que ho ha fet tota la vida i assegura que pesa força. La Marina recorda com era abans la vestimenta dels encaputxats. “Anàvem amb uns vestits negres, es portava un davantal, una caputxa o un rosari característic”, detalla. En canvi, comenta que “ara la gent va vestida com vol”. Amb tot, assegura que no li sembla pas malament que la forma de fer les processons vagin evolucionant. “Tinc clar que la vida o bé la segueixes o bé et quedes encallada. Ja se sap que tot canvia”, reflexiona.